El blog d'Eduard Hervàs, Psicòleg

ENTRE EL CALOUIN, ELS FOCS DE MAIG i EL POLIT D'ACCIÓ DE GRÀCIES

2011-10-30T21:36:00.000+01:00

(ELS FOCS DE MAIG A CARLET)

La nit del dia 2 de maig esfeien a Carlet les fogueres. A Carlet no hi havia falles, qui hodiria. El veïnat encenia les fogueres aquella nit, enmig delscarrers i, com es sol fer en aquests casos, els xiquets i jóvensbotaven els foc, torraven carn i embotit i sopaven majors, menuts iqui fora. Recorde haver cremat un any una garbera de basquets de fusta d'unmagatzem de taronja que -supose- no havien de fer-los servir. I perquè la nit de dos de maig? Perquè si, perquè era quan tocava i comtocava: foc enmig del carrer, sopar el veïnat, botar focs... Diuenque anys enrera hi havia tota una litúrgia col·lectiva, amb versetssatírics i record de la guerra del francés a la plaça, amb tot itrons rememorant els canons patriòtics. Allò jo ja no ho vaigconèixer.

Les fogueres s'acabaren encomplicar-se el poble amb la neteja urbana, l'asfaltat dels carrers ila desídia municipal dels governants locals per allò propi. Ameitat dels 80 encara s'intentà reviscolar la memòria des del'Ajuntament, amb un cartell i un adhesiu recordant la data, i -crecrecordar- l'oferta de sorra per al terra, però fou el darrer intenti la desmemòria cobrí un altre tret identitari. El canvipolitico-ideològic i l'afany de control -sempre és més fàcilcontrolar una falla que el veïnat al carrer-, a més del movimenteconòmic i lluïdor que suscita la festa fallera arraconà a lesdarreres neurones de l'oblit aquella tradició.

(EL CALOUIN, LA NOVA "TRADICIÓ")

Però, ara, ja tenim ací un anymés el Calouin, la festa de les carabasses foradades, lesdisfresses que volen voler fer por, el “truco o trato” i elscaramels i dolços que demanen els xiquets pel veïnat. Aquella festa queaprenguérem a les séries televisives nordamericanes. Ja fa dies queles botigues i grans magatzems estan atapeïdes de disfresses ialtres elements d'aquest folklore. Anava a dir estranger, però crecque ja no. Festes de Calouin en cada racó. Fins i tot, a lesescoles, falles i altres associacions. I tots ben pagats amb la seuadisfressa i carabasses amb llum i somriure posat de totes les mides imaterials.

És normal, mou el personal il'economia. I els fa sentir part d'una globalitat cultural icelebrativa. Segur que a la televisió algú diu allò de “comés tradicional...” I no afegeix que éstradicional a Nord-Amèrica. Potser algunes -massa- escoles haurancelebrat el Calouin de diferents maneres.

Mestres, pares, polítics odinamitzadors culturals de les institucions tenen alguna cosa a diren tot açò? Potser assumisquen que és una “tradició ique enganxa el veïnat i recolzen les festetes i les peregrinacionsinfantils envers la caramelada. Per a molts, el concepte de“tradició” només s'explica com “allò que es feu l'anypassat... (Un any ja fa tradició, doncs)

(EL POLIT I ELS FAROLETS DE MELÓ)

La crisi ens ha lliurat fins arad'una nova tradició de tota la vida. Imagineu-vos d'ací unessetmanes menjant-se un bon polit al forn en “Acció de Gràcies”amb el personal de l'empresa, la falla o l'AMPA. Com fan els amics i amigues nord-americans als films o sèries de televisió.

Ací a La Ribera hi ha latradició de fer fanalets de meló per l'estiu, buidant melonsd'alger que no s'hi valen per a menjar. Tradicionalment es dibuixavenfigures esotèriques: caseta, porta, espiral, escala, sol, lluna,estrelles... S'il·luminen amb un ciri i els dibuixos lluïxen; i elsxiquets i les xiquetes els passegen cantant.

Cada farolet de meló d'algerdut per una xiqueta o un xiquet té més valor que cinc-centescarabasses rialleres i una dotzena de monstrets demanant “trucoo trato” -ahir em van trucar a la porta i quasi m'ixen lesllàgrimes quan els vaig escoltar la globalitzada frase.

I que cada farolet valga per unafoguera de la nit del dos de maig carletina que, ho sent molt, valiaper a mi molt més que cada falla que es planta i es crema la nit deSant Josep.

Quant al polit d'Acció deGràcies, donem-li temps al temps i deixeu que la crisi vajaestabilitzant els mercats, però a mi sempre em valdrà més una botifarra torrada a la brasa d'una foguera que una cuixarra d'aquell polit.

Eduard Hervàs

LA VIDA NO ÉS NI JUSTA, NI INJUSTA.

2011-10-09T12:56:00.000+02:00

La vida no és justa. No ésjusta ni és injusta, no és una condició que puga tindre, perquèno té voluntat. Una vida pot ser llarga o curta o estar molt plena omolt buida, però és un estat de l'organisme que la viu, de lapersona en aquest cas, que no de la vida, que és un procés més omenys automàtic per a cada ésser viu.

Cada vida és valuosa per ellamateixa, especialment cada vida humana; y per a la persona qui laviu, la més important. Per això, ens colpeix profundament quanveiem que alguna vida es perd o està a punt de perdre's, en moments,edats o condicions específiques:una persona jove, un assassinat, unapersona estimada. O quan les seues condicions personals o familiarshan esdevingut negatives o catastròfiques: l'acomiadament en lafeina, l'atur, una malaltia, la manca de mitjans econòmics...

La vida és com és, un procésque es suma i multiplica en relacions simbiòtiques a tantesd'altres, i no podem qualificar-la de justa per tal com tracta lespersones. Però si que podem dir que Injust és un grup social, unafamília, un sistema econòmic que és insolidari, opressor oviolent.

Centenarsde milers de persones, que pel fet de ser-ho tenen la mateixadignitat que cadascú de nosaltres, encara que no hagen tingut mai niipods,ipads,tabletso similars, estan amuntegades en camps de refugiats, sense res iesperant que la resta del món els ajude a seguir vivint.

Contava a la ràdio l'excel·lenti compromés periodista Vicente Romero que, entre Kènia i Senegal hiha una franja de 100 Km. amb milers de persones de totes les edats,refugiades de les guerres africanes actuals, sense cap tipus d'ajudade tots aquells organismes internacionals i ONG que haurien d'estaratenent-los, evitant tantes morts. Perquè tenen por que els passealguna cosa als seus treballadors.

No és que la vida siga injustaamb aquestes persones en el límit entre la vida i la mort, sinó queel seu sofriment i aniquilació com a éssers humans, famílies ipobles, són fruit de les accions i omissions dels poderosos del món,els qui controlen el territori i els diners. I, també, dels quitenim les nostres necessitats ben cobertes, amb menjar a la nevera,un lloc per dormir i estar amb les persones i les coses que estimem.Fins i tot, amb la crisi econòmica i les seues conseqüències, queno tenen res a veure amb les conseqüències de la injustícia contraaquells refugiats que van sent eliminats de la vida a poc a poc. Ique ja voldrien patir directament una crisi com la nostra i noveure's quotidianament al límit de tanta mort.

Són situacions terriblementinjustes que posen damunt la taula la manca de vergonya delsresponsables polítics i socials a qui se'ls paga per tindre encompte i resoldre aquestes situacions. I de les societats occidentalsen general, que apartem la vista de les imatges de les maresarrossegant fillets desnodrits, Mares que, com contava VicenteRomero, ofereixen els fills a qualsevol que passe amb cotxe, perquèse'ls enduguen d'aquells camps de mort i tinguen alguna opció devida futura.

Xiquetsi xiquetes, adolescents i jóvens haurien de ser informats de tot açòper tal que siguen conscients de la realitat de la justícia i lainjustícia, en la mida de les seues capacitats d'enteniment ireflexió que en tenen. No es pot amagar la realitat de la vida sivolem que canvie alguna cosa, les persones som les que podem i podranfer que el futur siga diferent, sense seguir enganyant-nos i deixarque ens enganyen en dir que “lavida no és justa”.

Perquè les relacions entre pobles i nacions, mediatitzades sempreper negociants, banquers i generals, passen per damunt de leshistòries, els passats i els futurs que conformen moltes vides. Isom les persones els qui hauran (haurem) d'aconseguir un món centraten la vida i no en la mort i el sofriment a que duen els interessoseconòmics dels qui ocupen els llocs de poder.

APRENDRE A ESPERAR I FER PA.

2011-10-05T06:54:00.000+02:00

Quan era jove i vivia a la casadels meus pares, em pegà una temporada per fer pa: pastar, deixarfer bo, fènyer, fer els panets, fer els talls, dur al forn... Comtocava, com sabia ma mare i m'ensenyà aleshores.

L'altredia em vaig comprar una màquina d'aquestes de fer pa. No hi ha massaciència: poses els ingredients dintre la cubeta, l'endolles alcorrent elèctric, prems tres botons i es programa per pastar i courea l'hora que vulgues. No té res a veure amb fer pa a mà, però esfa pa. Està bo. És més net. I, això si, la cuina i part de lacasa fa olor de forn: en fermentar i en coure's.

Per tindre un hortet, també cal esperar

Feiatemps, anys, que tenia el desig de comprar-me-la; l'altre dia vingué bé, estàvem al supermercat i la meuadona i la meua filla major em van convéncer de comprar-la. O em donarenpermís, no sé, però la vaig comprar.

Tantsi es pasta a mà i es duu al forn com si es fa a la màquina, el paté un procés que no pot trencar-se. Per molta màquina o presa quetingues, només pots avançar uns minuts el pa, i n eixirà tant bo.Perquè cal que fermente, que torne a fermentar, que es coga... Iaixò són minuts sobre minuts.

Aixòsi, en lloc de màquina pots comprar els panets congelats -com fanals bars i restaurants- i posar-los al forn. Uns minutes, si. Peròabans de congelar-los el procés l'han fet a la fàbrica, els minutshan d'haver comptat enllà, no ens enganyem.

Esperar,esperar, és una de les habilitats o costums que han d'aprendre lespersones per optar a ser una mica més felices. Perquè no esfrustraran en n tindre de seguida el que passa per la seua mentdesitjosa. I que conste que és una mena d'addicció: quan mésràpidament aconsegueixen el que desitgen, més aviat desitjaranaltra cosa i la voldran més de seguida. I més es frustraran en notenir-la.

Idees per no consumir tant?

Lasocietat de consum ens posa al davant un meravellós miratge en 3D:“tot allò que potsveure tens dret a tindre-ho”. Ésun miratge, com aquell llac que diuen que els assedegats veuen peldesert; que quan més t'acostes més lluny se'n va, sensedesaparéixer del tot. Una trampa ben dolenta, perquè el desig nosatisfet provoca frustració, i la frustració provoca agressiócontra una altra persona o contra u mateix. I l'agressió pot serviolenta; sol ser-ho.

Com us deia abans, tenia gana detindre una màquina de fer pa, però no era un desig, ni pensava quetenia el dret de tindre-la. Passaren anys i ara la tinc i puc fer pade quan en quan. Quan s'acabe el que vaig fer la darrera vegada que,com ara som pocs en casa, potser es faça una mica dur, o sec... Peròno per tindre la màquina panificadora he de menjar més pa, otirar-ne la meitat, no?

Abans, quan molts dels qui somara adults i adultes érem xiquets i xiquetes, les coses, els regals,els extraordinaris, venien un parell de vegades a l'any: als reis, al'aniversari i, potser, a la Fira. Ara, els nostres fills i nétstenen extraordinaris tots els dies. Per la qual cosa busquen allòmés extraordinari cada vegada més aviat i més gran. I de seguidaho deixen en un racó -o enmig, perquè ho retire la mare- per agafarla darrera novetat que li he posat davant.

La societat tradicional i rural...

És hora d'acabar amb aquestdesficaci, que du a ben poc de positiu quant a l'educació i el futurde cada xiquet i xiqueta, i fer-los aprendre a esperar, des de benmenuts. I a tindre menys coses. Encara que així estiguem fent unpecat contra el Déu Consum i els seus adlàters venedors. Perquècada vida és massa important per a deixar-la en mans del màrquetingi dels especuladors. Especialment, les vides dels qui estimem i volemque cresquen a gust i en pau.

Hui no li diré a la màquinaque faça pa, que encara en queda. L'avantatge és que podré esperarque es faça mentre dorm i, en alçar-me, el trac i el deixe gelarsobre la reixeta, com diu a les instruccions.

NADAL, REGALS I JOGUETS.

2010-12-02T13:03:00.007+01:00

NADAL... REGALS.
Molt abans que entre el mes de desembre, les necessàries i acurades campanyes publicitàries de tantes firmes comercials han tornat a recordar als xiquets i les xiquetes any darere any que vindran els Reis, el Pare Nadal, Santa Claus, el pare, la mare, les ties, els iaios o les amistats familiars. I que tots vindran ben carregats de regals de tot tipus, especialment joguets, encara que estem patint la crisi econòmica.

Per fer memòria utilitzen els catàlegs comercials enviats a les cases - best-sellers infantils d’estes dates i de tot l’any, que podrien servir per iniciar els menuts en la lectura- i utilitzen la televisió -meravellosa caixa luminosa de tantes meravelles consumistes- que llança els seus missatges directament al fons del cervell dels menuts i dels majors. (Podeu conéixer un catàleg alternatiu i interessant a GUIA DEL JOGUET DE L'AIJU.)

Per això, com van complint-se els ritmes anuals i ara ja és el moment que és, no podem defugir d’enfrontar-nos amb l’experiència real de triar i encomanar els joguets de Nadal i/o Reis. I per no errar-ho massa i que ens isca de la millor manera possible, haurem de fer un esforç i posar-nos en el lloc dels menuts per tal de pensar què senten, com són, com pensen, què somien, amb quins objectes jugaran més i millor. Un detall: un llibre, o dos, o tres llibres també poden ser regals ben interessants i enriquidors. Sempre podràs trobar uns quants llibres per a cada persona,a mb els quals s'ho passarà ben bé.

Caldrà que observem les xiquetes i els xiquets i parlem amb elles i amb ells del que els agrada o no. Però també hauriem d’aprofitar l’oportunitat per escorcollar els nostres records de quan encara teníem pocs anys i sabíem per experiència pròpia de jocs i de joguets. I gastàvem el temps en créixer i aprendre a créixer amb tots i tot el que teníem al voltant. Pensar-ho i compartir-ho amb els fills i filles.

ELS JOGUETS...

Haurem d’assegurar-nos que els joguets que triem siguen segurs i que potencien la seua creativitat; que no els facen ser més sexistes del que ja són per les mil influències socio-televisives; que els ajuden a reconéixer i expressar les emocions. Que siguen uns joguets senzills i servisquen per a jugar perquè, si no, no seran joguets encara que isquen als catàlegs, s’anuncien a les televisions i estiguen exposats a les grans superfícies comercials.

I per encertar-ho més, cal que, abans de demanar-los als Reis o al Pare Nadal, les xiquetes i els xiquets els miren i els palpen perquè els entren per les mans a més d’entrar-los pels oïts i pels ulls. Cal traure’ls de les caixes als magatzems o provar-los a les ludoteques perquè puguen adonar-se de les seues limitacions abans de fer-se falses il·lusions de jugar i que no es jugue.

Hauríem de procurar que regalar joguets no siga només una forma de quedar bé amb els familiars i els amics o que es note que som els més esplèndids de tots. Si volem quedar molt bé amb joguets molt cars, o amb molts joguets menys cars, l’única cosa que aconseguirem serà fomentar el desficaci i, atabalar-los amb massa coses. I els ofegarem, fins i tot ,les ganes i possibilitats de jugar. Tindre més joguets o tindre joguets amb els que no es pot jugar no vol dir jugar ni millor ni més.

LES COSES, ELS JOCS I EL TEMPS...

Hem de tindre en compte que quantes més coses tinguen més coses voldran i més fàcilment es frustraran quan no tinguen tot el que demanen. I la frustració constant que sofreixen molts dels xiquets, adolescents i jóvens actuals acaba en agressivitat i violència, allò que després es pateix a la família, a l’escola i l’institut o als carrers de les ciutats.

Per cert, si som capaços de recordar un poc en els nostres dies d’infantesa, veurem com també, a més de joguets, caldrà que els proporcionem als fills, filles, néts, nebodes o fillols llocs i espais on estar a gust i jugar i companys de joc amb qui fer-ho. Endevinalles, contes, tonadetes i cançons, balls, carreres, arbres per a pujar, ninetes i casetes per a retallar, pedretes per col·locar. Samboris per botar, boletes per encauar, cordes per a botar o llibres per llegir o escoltar com algú els llig.

I, també, fixem-nos que necessitaran temps, molt de temps lliure per aprendre a compartimentarlo, compartir-lo, administrar-lo i distribuir-lo. Temps d’ells i per a ells i temps nostre -dels adults que tenen més a prop-, també per a ells. Compartir el temps i les activitats amb els pares, els familiars y els amics pot ser també un bon regal de Nadal ide tot l'any.

Eduard Hervàs

Psicòleg

CUSTÒDIA COMPARTIDA, REPONSABILITAT COMPARTIDA

2010-05-30T22:52:00.000+02:00

FILLS COMPARTITS

Hem pogut llegir a la premsa la implantació a Aragó de la custòdia compartida com a la mesura de tutela que regirà des d'ara en els processos matrimonials amb fills, i que s'està previst que també s'aprove una norma semblant a altres comunitats. Vol dir que el pare i la mare hauran d'assumir de forma compartida les responsabilitats quotidianes de la cura, educació i manteniment de les filles i/o fills, en dissoldre legalment la relació de parella.

Ja sabem que quan les parelles es separen segueixen sent pare i mare de filles i fills compartits. Fins ara, allò més habitual era que la mare es quedara amb la prole i al pare se li assignaren unes hores o dies de visita setmanal i setmanes de vacances, a més d'haver d'aportar uns diners mensuals per al seu manteniment. I la mare hauria d'assumir la responsabilitat i l'esforç continuat de la guarda i custòdia dels menors: viure amb ells, alimentar-los, dur-los a l'escola, etc. i etc.

Hi ha alguns pares que han lluitat per aconseguir la custòdia, i alguns ho han aconseguit, després d'haver provat per activa i per passiva, que la mare era una incompetent per a fer-se càrrec dels fills i filles d'ambdós, o que tenia greus problemes de qualsevol tipus.

PARES I MARES

S'ha vingut entenent que allò més natural era que la mare continuara encarregant-se dels fills, com normalment o havien fet al llarg del matrimoni. Al mateix temps, es sol puntuar negativament els pares que, després de la separació, únicament tenen els fills els caps de setmana i vacances i que no han de responsabilitzar-se del seu creixement personal quotidià o de l'educació acadèmica, coses difícils d'assumir i de seguir quan els veuen uns pocs dies al mes, normalment dissabte i/o diumenge: els pares McDonald, pares Zoo o pares Wii, amb els quals els fills i les filles només haurien de passar-ho bé. S'ha descrit sempre com una situació una mica injusta, perquè les mares havien d'esforçar-se en “educar” i els pares només en “divertir”.

Ara, quan es legisla que el pare i la mare hauran de compartir la custòdia i assegurar que els dos assumisquen en temps i en responsabilitat l'educació i vida dels fills i filles, apareixen veus discrepants de col·lectius de dones que ho troben injust, perquè sembla que a les mares se'ls lleva... no sé massa bé què. El sentit de la seua vida? La continuïtat de les responsabilitats de l'anterior vida “familiar”? La seua dignitat com a mare? La seua dignitat com a persona?

És evident que en moltes parelles que tenen fills sol ser la mare la qui s'encarrega dels menuts i les menudes, i també d'allò que podríem veure com les menudències diàries de “la casa”. I el pare és l'encarregat de dur més diners i de les tasques més “grans” i “importants”. En moltes ocasions sol haver un repartiment de tasques i de temps que, en separar-se com a parella, perden el seu sentit i s'han de recompondre. Perquè la responsabilitat sobre els fills i les filles és la mateixa que hi havia abans de la separació, encara que la relació de cadascun dels progenitors amb aquells no ho siga.

Amb l'aplicació de la custòdia compartida, pare i mare hauran d'equilibrar la seua dedicació a la “família”, la que ara formaran amb els fills i sense la parella amb qui els comparteixen; una família paral·lela, divergent i convergent, perquè es comparteixen aquelles personetes als quals la llei sempre posa com a principals beneficiaris.

PRESENT I FUTUR COMPARTIT

El canvi legal a la “custòdia compartida” com a la forma de guarda i custòdia preferent, facilitarà també a les noves -o no tan noves- famílies l'evolució fins a una responsabilitat parenta compartida. Si tan ell com ella saben que, cas de separar-se, hauran de respondre davant els fills i la llei de manera semblant, l'assumpció de la corresponsabilitat serà més senzilla i, a la llarga, es veurà socialment com una situació normal, exigida per la llei i la societat. I no hauran d'entendre's els guanys emocionals, i de vegades econòmics, derivats de la parentalitat com una manera de compensar una pretinguda major dedicació a la família o al matrimoni. Cal diferenciar allò que els i les juristes bé saben fer, entre la pensió compensatòria al/a la cònjuge desafavorit/da de la pensió d'aliments als fills i filles.

Clar que, es dirà, molts pares potser no estiguen preparats per assumir la custòdia tant com ho estan les corresponents mares. O si, perquè els criteris de “guarda i custòdia” potser estiguen massa identificats amb la relació convencional mare-fills i o s'haja tingut en compte els valors que -també aporten els pares -masculins- a la relació parental/familiar. A més, cal ajudar a que les mares es desresponsabilitzen del 50% del total de guarda i custodia parental i deixen els pares que assumisquen la seua part.

L'INTERÉS DEL MENOR

L'interés del menor és, en aquest cas i sempre, tindre relacions plenes amb pare i mare després que aquests hagen decidit separar-se com a parella. I també, evidentment, abans de la separació o sempre, en el cas que continuen junts. I perquè hi haja aquesta relació plena amb el pare i la mare, els poders públics han de garantir-la per llei ja que, llevat d'alguns casos contats, serà millor que estiguen els dos, meitat i meitat. La responsabilitat seguirà sent compartida.

Cas de posar-se en pràctica la “custòdia compartida”, i en “benefici del menor”, el sistema judicial no hauria de caure en la trampa de fer massa excepcions al que haurà de ser la regla general. Els problemes poden vindre a l'hora de posar-se d'acord, però això haurà d'evitar-se amb una negociació prèvia i una sentència acurada. Si han deixat de ser parella no podran deixar mai de ser pare i mare d'uns mateixos fills i filles, mentre estiguen vius uns i altres. Poden trobar-se diferents models de compartir la coparentalitat, segons la distància entre els domicilis, les ocupacions laborals, els mitjans econòmics i, per això, caldrà que es potencien els equips psico-socials d'assessorament als jutjats i els de mediació

L'aprovació d'una normativa legal que obligue a les parelles que es separen a assumir, com a pares i mares que són, la responsabilitat en relació als fills i filles que han col·laborat en dur al món i a aquella família, és una oportunitat de creixement per a cada menor de família separada i per a la Societat en general que no podem deixar perdre per no posar els mitjans personals i materials i la cura necessària en la seua aplicació. I sempre, preservant l'interés dels menors, no del pare absentista, de la mare sobreprotectora, o a l'inrevés.

Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg Clínic

edhervas@cop.es

L'ESPORT INFANTIL, COM ELEMENT EDUCATIU

2010-02-08T23:31:00.003+01:00

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.

Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES

És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:

Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.

L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT

Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones.

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverància, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.

LES ESCOLES D'EDUCANDS, ESCOLES DE MÚSICA I DE VIDA

2009-11-16T06:42:00.004+01:00

(publicat al llibre de Santa Cecília de la Societat Musical d'Alzira, novembre 2009)

TOCAR I APRENDRE A TOCAR

Al primer pis del Bar que regentava el meu avi Bernat “Caixa” a Carlet estava allotjada la Banda del poble:, -que aleshores només n'hi havia una-. Allà tenia el seu local d'assajos i, com no, l'escola d'educands. Recorde el saló d'assajos -que no havia de ser massa gran, i on donaven les habitacions de la família- amb dos timbals tapats per rodolins de fusta, amb les claus a l'aire, el bombo i els plats, un caixó amb uns quants instruments de percussió -ferrets, cascavells i castanyoles de pal, i poc més- i les carpetes amb les partitures, la majoria copiades a mà. La banda feia els concerts de festes, alguns altres al llarg de l'any, les processons, les cercaviles, els soterrars... I els músics s'ho passaven bé tocant i assajant.

Recorde com els xiquets anaven a l'hora de la solfa i donaven la lliçó amb un músic major de la banda i un altre dia passaven a donar la lliçó d'instrument amb un altre músic major. Era l'escola d'educands, el lloc físic i emocional on els menuts aprenien els llenguatge musical, que els permetria llegir les partitures i la tècnica per tocar un instrument. Quan tenien el nivell suficient passaven a tocar en la Banda, que era la finalitat d'aprendre música.

De la mateixa manera que ara mateix no es concep una banda amb quatre instruments bàsics de percussió tampoc no es concep una escola d'educands com aquella en que anaven passant en fila.

Però, el més important ja estava allà i estava ací: professorat, alumnes, banda. Algú que vol aprendre, altre que sap i l'ensenya i un llooc on tocar. Als darrers anys, les escoles d'educands han evolucionat envers les Escoles de Música i els Conservatoris de 1r i 2n Grau a les Societats Musicals o els Ajuntaments.

QUÈ S'APREN A L'ESCOLA D'EDUCANDS?

Què guanya un xiquet o una xiqueta que va a aprendre música en una escola d'educands? Evidentment, aprendre música i tocar un instrument junt amb altres intèrprets, però vull anar més enllà, perquè si ens fixem veurem com, a part d'açò, estan aprenent molt es coses més.

Fent un repàs a la joventut actual, escoltant què diu el professorat d'ESO i, fins i tot, de Primària, veiem com hi ha algunes qüestions que es repeteixen: les xiquetes i els xiquets no són constants, no es fixen, els costa compartir, no es comprometen, els costa programar-se, no són responsables, perden el temps... Son característiques dels més jóvens que no ajuden massa en la seua educació i creixement com a persones. És clar que no són tots així, ni tots tenen tots aquests trets negatius, però estan estesos arreu arreu.

Els pares, responsables de l'educació dels seus fills i filles, solen confiar en els centres escolars on els envien un bon grapat d'hores a la setmana, per tal que els ensenyen de tot. Però a l'escola no es pot aprendre tot, especialment el que té a veure amb els valors, les formes de funcionar i la vida quotidiana. Ha d'haver altres espais on posar a la pràctica activitats positives que afavorisquen el creixement com a persones dels més menuts i menudes.

Els estudiosos dels temes de l'Educació diuen que ara hi ha algunes formes de funcionar que han aprés els menors que compliquen l'aprenentatge:

la dispersió i dificultat de concentració en activitats que necessiten concentració.
la necessitat de tindre-ho tot al moment, que els responguen i els ho donen tot de seguida.
la baixa tolerància a la frustració: quan alguna cosa no els ix als primers intents, de seguida se la deixen; la qual cosa sol provocar agressió.
la pèrdua de temps en activitats que no els aporten massa per a la seua formació personal.
La competitivitat malsana que obliga a ser el primer, a guanyar i anar sobre tots

Front aquesta realitat, dura i desesperançada massa vegades, podem fer una llista de les coses que aprenen els xiquets i les xiquetes que estudien música en una Escola d'Educands

Aprenen a esperar: saben que passarà un temps sense que l'instrument sone bé, però esperen activament practicant fins que comencen a dominar-lo. Un domini que saben que no aconseguiran mai del tot ni per a sempre
Aprenen a ser humils, perquè al principi saben que saben tocar poc. I a posar-se metes en la vida, que poden anar aconseguint a poc a poc. I que el futur que depen del treball de cada dia i de la constància i regularitat.
Aprenen a concentrar-se en un paper per desxifrar uns signes una mica estranys i transformar-los en sons, silencis i ritmes, des de les partitures a la música. Un nou llenguatge que els facilitarà l'aprenentatge d'altres, fins i tot el matemàtic i els ajudarà a estructurar el cervell.
Aprenen a col·laborar amb altres per tal que amb la seua xicoteta aportació, la suma de totes les aportacions, es conforme una realitat col·lectiva: la interpretació de l'orquestra o del grup instrumental, on l'èxit de tots és l'èxit de cadascú, i viceversa. La importància del treball en equip i del valor i la necessitat de cada persona per al resultat final.
Aprenen a regular-se el temps: un temps per a estudiar, un temps per a tocar, un temps per a jugar... L'aprenentatge del temps i el seu control és bàsic per a l'èxit en la vida.

A tots aquests guanys cal afegir els que tenen a veure amb el coneixement de la música com a una de les arts, els avantatges d'aprendre a escoltar-ne i, fins i tot, de crear-ne; la relació amb persones de diferents edats, la implicació dels pares en les societats musicals, etc.

NECESSITAT DE SABER QUÈ ES VOL: ELS OBJECTIUS CLARS

Però de vegades, tots aquests avantatges i beneficis de les Escoles d'Educands es compliquen i, fins i tot, arriben a anul·lar-se per la incorporació dels ensenyaments regulats de música als primers nivells de l'aprenenatge. El plaer de l'esforç de l'aprenentatge del llenguatge musical i de l'instrument desapareix soterrat pels objectius de titulació i la necessitat d'aprovar cursos i assignatures, amb l'objectiu ocult de formar futurs músics professionals, moltes vegades amb exigències pedagògicament impossibles El que provoca l'abandó de xiquets i jóvens que haurien seguit si els hagueren viscut que el més important era trobar-li el gust i tindre la necessitat de tocar. I no de plantejar-se una titulació o un futur professional en el món de la interpretació musical.

Per això, les Escoles d'Educands haurien de posar per escrit al seu PEC (Projecte Educatiu de Centre, el document on diu què i per què s'ensenya, i de quina manera en cada escola) quins són els objectius educatius que es es plantegen, i actuar tot el professorat i resta de personal en conseqüència. Potser calga potenciar que una bona part de l'alumnat no es matricule en els cursos oficials i només l'ajuden a aprendre la solfa (llenguatge musical) i facilitar-li l'accés físic, emocional i didàctic a l'instrument i, després, al grup instrumental o miniorquestra.

Si la Societat Musical que té una Escola d'Educands té clar el que vol de la seua escola i dels seus educands és segur que les coses aniran bé, i a cada alumn* se li donarà el que necessita. Fins i tot, si volen ser músics professionals, se'ls orientarà envers la professió musical. I tindran clar que entre els resultats musicals estan també els relacionats amb el creixement personal en els aspectes que he comentat abans. Per això, tot el professorat haurà d'actuar en conseqüència afavorint unes qüestions i eliminant-ne altres amb els ulls posats en allò millor de l'alumnat com a persones que estan creixent.

Per tot açò, caldria plantejar estudis científics seriosos i acurats sobre el que provoca en l'alumnat estar aprenent música en una Escola d'Educands. I vistos els resultats, que en principi suposem que seran positius, les institucions públiques -Ajuntaments, Conselleries, Diputacions- entenguen que és una de les millors eines extraescolars que hi ha i col·laboren de les formes en que poden i de vegades solen fer-ho, potenciant el seu funcionament sense interferir-ne per millorar el present i el futur de tota la població.

Eduard Hervàs
Psicòleg

LES CAPACITATS DEL CERVELL

2009-09-16T23:42:00.006+02:00

Diuen algunes persones estudioses, i altres que ho han llegit o escoltat, que el cervell té moltes capacitats que no hem aprés encara a desenvolupar. No sé si serà científicament cert i provat, però m'és indiferent. Perquè el que tinc clar és que hi ha una impossibilitat física i lògica de “tindre en el cap”, de ser conscient, de controlar tot allò que una persona es creu capaç de fer, en un moment concret. El cervell té molta potència i moltes potencialitats, però té una capacitat limitada de funcionament en un temps determinat. No es pot ser conscient de tot el que es té al cap, o tindre-ho tot al cap, en un mateix moment.

En definitiva, és al nostre sistema socioeconòmic, basat en el consum accelerat i compulsiu, al qui l'interessa que hòmens i dones, xics i xiques, tinguen el cap ple d'historietes i personatges nous i hiperactius; de samarretes amb tirants i sense tirants, d'un sol tirant o paraula d'honor -si això es pot dir en parlar de samarretes-, brodades i sense brodar, amb randa o sense, de tots i cadascun dels colors de l'arc de Sant Martí i les seues successives i multiplicades combinacions, permutacions i variacions. I pantalonets, pantalonots, llargs, curts, pirates a mig cul o a cul sencer, faldes, faldilles i faldetes, amb la necessitat que tot combine cada vegada amb si mateix i amb les espardenyes, sabates, botes o sandàlies o amb els rellotges, els penjolls i arracades, penjollets i penjollius; les polseres, polseretes, polseriues, collarius i collarots. Quant d'esforç per poder eixir al carrer i sentir que se sent a gust!! I abans o després, tot allò de la imatge corporal: potingos per a la cara, per al cos, pintures, cremes, rimels, pintallavis, anelles, piercings, tatuatges si o no, pentinats, monyos tintats, retallats, apegats... Tècniques i tractaments per amainar, per enflaquir, per omplir les mamelles, el cul o els llavis i rebaixar els malucs o refinar el nas...

O tindre el cap, els temps i els espais plens d'aparells electroacústics, d'imatge i similars: ipods, mp3s, mp4s, càmeres, vídeos, consoles, consoletes, consoliues, pcboxs, Xpes i similars, amb la seua munició de cartutxos, targetes, Cds, DVDs, amb programes de jocs i més jocs, meravellosos, encisadors, que omplen el cervell amb mil històries de mil mons que mai no es repeteixen i que aconsegueixen unes habilitats i destreses mai no imaginades en botar, córrer, eliminar enemics, buscar paraules claus i aparells impossibles, escenaris virtuals i nous, monstres i superherois. Sabeu què? Tot açò ocupa molt d'espai al cervell.

Afegirem la constant i necessària atenció al mòbil i les seues conseqüències: s'és conscient de tindre tot el dret a trucar, parlar, ser trucats i parlats, fets un toc o una perduda a cada moment de les vint-i-quatre hores del dia i de la nit, amb els missatges de text o d'imatge que s'han de llegir/contestar amb tota la immediatesa possible. Amb el desig del telefonet més xicotet o més compacte i amb més mini i microcomponents: càmera, GPS, ràdio, MP3, micròfon, auriculars amb o sense bluetooth, correu instantani, Internet, melodies, imatges, televisió...

A més, l'impacte de les series televisives, o realitys -que també són tot el mateix, amb variacions pel diferent treball dels guionistes-, amb un allau d'històries que van encabint-se i ocupant els racons de la memòria i del coneixement, més reals que la pròpia realitat, no provoquen cap reflexió sinó que duen a l'acció/inacció sense passar per cap dels filtres de l'experiència o del pensament. Adolescentes i adolescents, adultes i adults amb la gran preocupació -com no?- del què posar-se i què tindre, on anar i amb qui per lluir els conjunts i mirar i que et miren a la besllum mentre el temps es va esmunyint pels dits com la sorra eixuta del desert fins la matinada. Amb qui gitar-se o llevar-se o besar-se o penedir-se de no tindre-ho tot, o a totes i a tots.

INTERACCIONS -POSITIVES I NEGATIVES- ENTRE FAMÍLIA I ESCOLA

2009-09-13T19:24:00.002+02:00

Després de veure massa casos concrets, estic convençut que en lloc de col·laborar fins un objectiu comú (la formació de les xiquetes i xiquets , filles i fills per a uns i alumnes per als altres però, finalment les mateixes personetes) la família i l’escola, massa vegades es compliquen mutuament la vida.

Quan parle de Escola, dic Formació i no Educació perquè ja s’ha explicat massa que els responsables de l’Educació dels fills són els seus pares.

L’escola ajuda a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes , la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock & Roll.

Passe a enumerar algun dels punts que l’escola i la família es compliquen entre si. Pareixerà que vaig més a favor de la família que de l’escola, però és el rol que ara tinc, estic més a la banda dels pares.

Hi ha famílies atabalades pels deures que se’ls mana als fills/es/alumnes i, fins i tot, han de programar els caps de setmana en relació a la quantitat de deures.
Ah, cal dir que l’escola també és una Guarderia, el lloc on es deixa als xiquets i xiquetes quan els pares han de treballar o han de fer la casa. Això complica l’escola però és que, legalment, també és així.
Quan a l’escola es conten coses que difereixen de les que es conten a casa: valors: ¿quins valors manen? ¿Els de casa, els del mestre, els del Projecte Educatiu de centre?
Quan a casa es conten coses diferents a les que es diuen a l’escola...
Quan l’escola obliga a que es trien unes determinades optatives o, fins i tot, batxillerats concrets o no-mòduls professionals específics.
· Quan hi ha mestres que no tenen instruments per ensenyar els alumnes: tècniques psico-pedagògiques i de control de la classe...
· Quan les famílies pensen que els mestres no fan res, entre vacances i vacances, treballen ben poques hores de ben pocs dies d’alguns mesos a l’any, i ho fan saber als fills/alumnes, que es posen en contra del professorat...
Quan es desqualifiquen mútuament pares, mestres i alumnes
Quan els mestres arriben a dir “¿no teniu pares?” si els alumnes/fills no han entés algunes coses dels deures...
Quan són les mares les qui relacionen família i escola, amb la qual cosa li lleven importància perquè els hòmens solen fer les coses importants a les famílies, com anar a treballar a la fàbrica o penjar algun quadre o arreglar un fusible, mentre les dones fan coses sense importància com el menjar, llavar i estendre, ... i relacionar-se amb l’escola.
Quan els/les mestres els tenen por a les mares/pares i es posen a la defensiva quan van a parlar-los...
Quan els pares i mares aprenen a que l’escola els crida quan hi ha problemes, i es posen a la defensiva...
Quan les famílies –les mares- que van a dur els fills menudets a l’escola i els interessa el que passa, van aprenent a deixar d’anar a parlar amb els mestres i a participar...
Quan les escoles es tanquen no sé si perquè no isquen o perquè no entren ... I es fan uns llocs ben tancats.

I, al final, en aquestes relacions –positives i negatives- guanya o perd, segons qui, l’escola, la família, l’alumne/a fill i filla i, al final de tot, la societat en conjunt. O una part de la Societat, perquè no sé com s’ho fan a l’ensenyament privat.

Podríem començar a descomplicar les relacions, o a inventar-ne altres, amb diàleg i contactes entre pares i mares, mestres i directors i directores.

UN NOU CURS, VELLES REFLEXIONS

2009-09-07T09:47:00.006+02:00

Enmig de la crisi que abasta a tot i a tots, s'inicia un nou curs escolar, com cada setembre. Uns grapats d'alumnes comencen la seua escolaritat al voltant dels tres anys als centres d'Educació Infantil i Primària. Més de la meitat ja havien estat ja en el primer cicle d'Educació Infantil, amb la qual cosa no els és novetat estar unes quantes hores amb companyes i companys i algun adult de fora de la família.

Un altre grup -els qui van a centres públics- hauran deixat l'escola i hauran de començar a l'institut i serà per a ells una novetat. De sentir-se els majors de l'escola a ser els més menuts i haver d'aprendre les regles escrites i no escrites que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema i amb el professorat. Un aprenentatge que es perd, normalment, l'alumnat dels centres concertats en repetir etapa rera etapa els mateixos espais, companyes i companys, adults i sistemes de relacions.

Com tots els anys, les mares i pares dels més menuts estaran molt pendents d'elles i ells. Pot ser més les mares que els pares, per costum i per allò de la conciliació laboral i familiar, o les iaies, peça fonamental en moltes noves famílies actuals. Si els menuts van aprenent, curs a curs, a anar a escola una bona part de les famílies van aprenent també a deixar de relacionar-se amb l'escola i el professorat.

Les famílies s'hauran gastat uns centenars d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements i només una xicoteta part se'ls tornarà en bono-llibre, beca, ajuda o similars des de la Conselleria o l'Ajuntament corresponent, si hi ha sort. I la majoria haurà de dur-ho, dia a dia, matí i vesprada, a la motxilla corresponent que, teòricament, no hauria de pesar més del 10% del pes de l'escolar.

I aviat vindran els deures, aquelles tasques directament imposades cada dia pel professorat a l'alumnat i que són martiri quotidià per a alumnat i família, sense que s'haja demostrat en cap lloc que servisquen per a aprendre més del que s'apren a l'escola.

Sorgiran els conflictes de l'hora de gitar-se de nit i alçar-se del llit a hora, entre setmana i dissabtes i diumenges, i hi haurà necessitat de controlar les activitats de pantalla -tele, internet, consoles, Xp...- perquè no interferisquen massa en la vida familiar i escolar. I potser encara vulguen jugar, si és que han arribat a aprendre i encara no ho han oblidat.

Amb tot aquest panorama, què poden fer les mares i pares perquè filles i fills traguen el major profit de l'escola al llarg de tot el curs que comença? Deixeu-me, només, que faça algunes propostes perquè es debaten a nivell de pare i mare i de quadrilles d'amigues i amics amb filles i fills en edat escolar, i es posen en pràctica o que valguen, almenys, com a punt inicial de debat:

Anar a l'escola, conéixer el tutor o tutora i el director del centre i posar-se a l'agenda del mòbil dates per reunir-se periòdicament.
Posar un màxim de temps per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els fan, que s'apanyen amb el professorat. I, si és possible, acordar amb el tutor o tutora que, si no hi ha deures, millor.
Marcar les tasques que han de fer a casa els fills o filles. Tant de les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com les familiars (posar i llevar taula i exigir que ho facen.
Programar-se el pare i la mare un temps diari per parlar sobre els fills, quan els fills no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no un poc més llarg. I que tot el que els diguen o els facen siga en nom dels dos.
Programar cada pare o mare un temps diari per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals o explorar l'internet amb cadascun dels seus fills. I el cap de setmana un poquet més.
Facilitar-los experiències interessants, activitats on aprenguen altres coses de les que no s'aprenen a l'escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, treballs manuals, ajuda a altres persones...
Acotar el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes. i proporcionar-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe.
No deixar-los passar cap de conducta negativa sense que s'adonen que ho han fet mal, amb algun cost per la seua banda. I dir-los també quan fan les coses bé.
No donar-los tot el que demanen, que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè, encara que anem contra el que predica la tele, ni ha de ser tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.

Si es posen en pràctica aquests punts, des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen creixent.

Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se i responsabilitzar-se d'uns nadons fins que puguen ser autònoms, responsables d'ells mateixos i independents en la vida.

Eduard Hervàs

Psicòleg

Setembre de 2009

CONFLUÈNCIA DE GÈNERES: INTRODUCCIÓ

2009-03-05T16:00:00.003+01:00

El dia 8 de març es celebra el Dia de la Dona Treballadora o, simplement el Dia de la Dona. Una data que, almenys, hauria de provocar la reflexió sobre quina és la realitat dels gèneres a la vida quotidiana. I com volem que siga.

És ben evident la diferència entre hòmens i dones, especialment si no duen roba o si s'han arreglat per eixir i anar de festa: diferències només biològiques i socioculturals, podríem dir. És clar que també hi ha diferències de comportament (psicològiques?) que venen determinades per la biologia i les expectatives que la biologia ha anat elaborant al llarg dels segles per a cada gènere en relació als comportaments que anaven tenint i repetint cada dia i cada any.

A hores d'ara ens trobem amb uns repertoris de comportament dicotòmics hòmens/dones, masculí/femení, xiquet/xiqueta: formes de vestir, formes d'expressar-se, de comunicar-se, models i estructures de pensament, repertoris gestuals, formes de control personal i interpersonal.

Sexe és allò que biològicament ens determina a uns mascles i a altres femelles, la forma que l'evolució de la nostra espècie ha triat per reproduir-se i perviure al llarg del temps, generació rera generació i mil·leni rera mil·leni. I fa que la femella/dona geste dintre el seu ventre els fills que ha engendrat el mascle/home i després haja d'alletar-los i cuidar-los. I el mascle/home ha de recolzar la dona/femella i els fills mentre aquesta ha d'atendre l'embaràs o els nadons. Com ho fan mascles de diferents espècies animals ja que, biològicament, humanes i humans també som animals.

Gènere seria el conjunt de rols, obligacions, formes de pensar, formes d'actuar que una persona assumeix pel fet de tindre un sexe determinat. Una persona i el conjunt de persones d'un mateix sexe, en una mateixa època i lloc. El gènere és un constructe psicosocial que intenta adaptar els comportaments individuals a les necessitats d'una societat concreta. Per açò, en diferents moments històrics i en diferents zones geogràfiques -cultures- hòmens i dones han assumit unes o altres obligacions i responsabilitats i s'han vist i entés como a normals unes o altres activitats.

Per al que ens pertoca, la nostra cultura occidental actual ha vingut dissenyant els gèneres amb un catàleg de trets masculins i femenins que abasten tot el ventall de comportaments, des de la base de les dones com a cuidadores dels fills i de la llar i dels hòmens com a guardians de la família i proveïdors de menjar i altres bens.

Elles han de ser sumises i dòcils i ells agressius i dominadors. Elles dominen el llenguatge i el món dels sentiments i ells les activitats de risc. Ells haurien de dur els diners a casa i elles tindre-la a punt i endreçada i controlar els fills i les filles.

Si completem el repàs de la nostra actual cultura amb l'adjectiu necessari de "consumista" veiem com elles han de fixar-se i comprar tot allò que té a veure amb la imatge i el cos: roba, cremes i altres productes de bellesa, neteja i tocador; i ells han de fixar-se i comprar grans aparells , atifells electrònics, automòbils, bricolatges, eines d'esport i similars.

Ens trobem amb dos models de persona fets pels anys i la quotidianitat (la cultura) amb una base de diferències biològiques que expliquen però no justifiquen actualment aquesta dicotomia.

Perquè els drets humans que ens hem reconegut i dels quals emanen les lleis i reglaments que, amb la meta de la igualtat, regeixen les nostres vides de relació, ens obliguen a redefinir els constructes dicotòmics sexistes i buscar un nou encaixament dels gèneres, amb una confluència necessària i, sempre, complementària; on els atàvics determinants bio-psico-socials no determinen enfrontaments, dominis ni submissions.

És per açò que considere que cal repassar diferents aspectes d'aquesta necessària confluència de gèneres amb una sèrie d'articles en els que intentaré analitzar la realitat actual i la prospectiva del futur més pròxim, amb incidència en les possibilitats educatives a les famílies, el sistema educatiu i social.

Us convide a seguir i col·laborar en el desenvolupament d'aquest tema en el blog CONFLUÈNCIA DE GÉNERES.

Eduard Hervàs

DES DE LA MORT DE MARTA

2009-02-17T20:03:00.004+01:00

Finalment les pitjors sospites es van fer realitat i Marta, la jove desapareguda, a Sevilla se suposa que està morta en el riu. Perquè ho ha dit el qui presumptament era o havia sigut el seu nóvio un mes feia ja dos anys. Ella, ara amb 17, tenia aleshores 15 anys; ell ara 20 anys i aleshores 18. Ho havien deixat i ell tenia ara una altra nóvia de 14 anys. Pareix que un amic de la seua mateixa edat, un altre de 15 anys i el seu mateix germà el van ajudar a desfer-se del cadàver, sabien que havia sigut ell... I què?

1. Havien sigut "nóvios" un mes
2. Ho van deixar (supose que el va deixar ella) fa dos anys.
3. Eixa nit van discutir
4. Degué donar-li un colp en el cap
5. Se la van emportar al riu i la van tirar a l'aigua.

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i totes tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents. I des de la reflexió una intervenció amb les famílies i amb els mitjans de comunicació i entreteniment:

1. D'una banda tenim la realitat del masclisme imperant encara en estes edats: xics que estan convençuts que en les relacions amb les xiques manen ells. És una cosa que encara es veu com normal i lògic a nivell social i es reflecteix en sèries televisives i programes.

2. Afegim el fet de la frustració i la violència: tinc dret a tot i quan no m'ho donen em frustre i agredisc violentament. Amb el que siga, perquè me n'isc de les meues caselles quan no tinc el que desitge. Des que han nascut se'ls ha donat el que han demanat i no se'ls ha dit (quasi) mai NO. I han aprés que tenen dret a tindre-ho TOT i SEMPRE. Quan no ho tenen apareix la FRUSTRACIÓ i ja és sabut que la frustració deriva quasi automàticament en VIOLÈNCIA.

3. Els models social-televisius estan donant segell de normalitat al que no ho és: xiquets i xiquetes comportant-se afectivament com a adults: parelles de xiquets-xiquetes/adolescents (quan es deixa de ser xiquet o xiqueta?) que es comprometen com si fóra per a tota la vida, amb tots els "drets i obligacions".

4. La por de les famílies a posar límits clars, a no permetre certs comportaments no adaptats per als/les menors. La desorientació dels pares i mares sobre el que és normal i lògic i el que ve derivat de desajustos socioculturals que provoquen un creixement ètic i moral desequilibrat i fora de tota lògica.

5. La pèrdua d'intimitat personal: tot val per a ser ensenyat i per a ser vist: el cos, els sentiments, les emocions, les fotos, els desitjos... En les xarxes socials (tuiter, xing, facebook...) xics i xiques bolquen i es posa a disposició de tot el món la seua immaduresa, les seues contradiccions, els seus arravataments. Amb cada vegada menys límits. A disposició de tot el món.

6. Hi ha poca comunicació familiar i, quan n'hi ha, sol ser entre iguals, entre p/mare amic/a de fill/a, una relació que és impossible ja que els pares tenen unes responsabilitats parentals que no poden ser comparades a les derivades de l'amistat.

7. Pares i mares tenen por de limitar els comportaments dels menors, de posar-los portes i horaris. I no saben que els límits són necessaris per al seu creixement com a persones.

8. No es presenten els xiquets, adolescents i jóvens models positius de comportament que ensenyen el valor de les coses ben fetes, del temps que fa falta per a aprendre les coses importants, dels sacrificis que cal fer per a aconseguir el que es vol, del que satisfà fer una cosa bona o bonica pels altres...

9. I a tot açò afegim les estratègies i comportaments criminals i delictius (respostes desadaptades) que han/hem anat aprenent en pel·lícules i sèries televisives: de quantes maneres sabem (que es pot) matar? De quantes maneres pot fer-se desaparéixer un cos, encara que mai ho hàgem fet, ni pensem a fer-ho?

Batem tot açò en la coctelera de la vida, amb el poc de temps que pares i mares tenen per a estar amb les seues filles i fills i la voràgine consumista que ens corroeix, amb un poc de sentit de culpa i de "ulls-que-no-veuen-cor-que-no-sent" i tindrem vides truncades, amb més o menys morts, i presents i futurs destrossats.

Perquè tot siga distint hi haurà, simplement, que actuar com a pare i com a mare, des que es té per primera vegada el/la bebé en braços, pensant què volem oferir-li per al futur. I posar-se a això, pare i mare, i parlar-ne.

PERQUÈ NO AGREDISQUEN EL PARE NI LA MARE, 2

2008-11-10T14:29:00.002+01:00

Em comenten responsables de Guarderies/Escoles Infantils que estan alarmades per la manera en què algunes mares estan aprenent a relacionar-se amb els seus bebés. I viceversa, com els/les bebés aprenen a relacionar-se amb elles. Arriben a plantejar la necessitat que en el temps de l’embaràs, especialment en les classes de preparació al part, les comares els expliquen que, a més de com és de meravellós tindre un fill i com cal fer perquè isca de la millor manera possible, el part és també l’inici d’una sèrie de preocupacions i problemes per al pare i la mare.

Els/les bebés ploren, es taquen, es desperten a la nit, cal donar-los el pit o el biberó, després les farinetes i després cal aconseguir que comencen a menjar menges de majors. I tenen febra, vomiten, tenen diarrees, cal portar-los al metge i cal posar-los vacunes.

La fantasia d’una maternitat meravellosa i sense problemes, en la que tot és alegria, felicitat i amor porta a què algunes mares s’afonen i claudiquen des dels primers mesos en gran part de la seua responsabilitat educadora. Especialment, si el pare no està al seu costat compartint la responsabilitat de la criança del/la bebé. Els mesos següents al part són durs, encara que la recompensa dels també durs mesos de l’embaràs ja està present en aqueixa nova criatura plena d’ulls, de boca i de pell que acariciar.

Em comenten les educadores de les escoles infantils que hi ha algunes mares de bebés d’un any que es queixen repetidament de que els seus fills/as els mosseguen... No saben com evitar-ho ni com respondre. No saben com fer perquè aqueixa xicoteta criatura vaja aprenent a viure i a créixer com a persona, pas a pas, dia a dia: a menjar, a dormir, a jugar, a parlar, o a callar. I en massa ocasions pensen que tindre fills/as els ha complicat massa la vida.

Ara són mares i pares jóvens però abans van ser adolescents, xiquets i bebés. D’una generació a què no se’ls ha exigit massa i que han aprés a viure d’una forma molt còmoda, sense massa responsabilitats pròpies ni en la seua família d’origen; que van aprendre que el més important és cada un/a mateix/a, per la qual cosa els costa anar perdent tota la llibertat aconseguida a canvi de res des del seu naixement.

Si un bebé aprén a mossegar i cridar i plorar i, amb això, a controlar els seus pares i a la resta d’adults, té un mal començament de vida. La responsabilitat dels seus pares està a ensenyar-los que la vida no pot ser així i els hauran de posar límits clars, reforçar-los les conductes adequades i eliminar les inadecuades, donant-los amor incondicional i no consentint-ho tot.

L’educació de cada fill o filla és responsabilitat dels pares. Per això estaven alarmades les educadores de les escoles infantils, perquè veuen com aqueixos pares i mares no són capaços d’assumir aqueixa important responsabilitat. I la guarderia, l’escola o l’institut mai poden substituir la mare i el pare en la seua tasca d’educar. Poden ajudar i col·laborar en la instrucció, en la socialització i en aspectes educatius de la seua vida, però la responsabilitat és parental.

Per això, des de les institucions públiques, haurien de plantejar-se accions dirigides a les mares i pares jóvens per diagnosticar les seues capacitats educadores i oferir-los mitjans perquè aprenguen a cuidar i tractar els seus fills i filles. I que el pas del temps no agreuge les situacions que ara es van endevinant, quan aquests xiquets que comencen a agredir de xicotets ho seguisquen fent de majors. Als seus pares, als amics o a la tribu sencera.

PER A QUE NO AGREDISQUEN NI AL PARE NI A LA MARE, 1

2008-10-13T22:42:00.001+02:00

PROBLEMA

Escolte per la ràdio que han augmentat les denúncies per menors que agredeixen als seus pares. I açò és molt greu. Per això es deia abans allò que "és més roí que pegar a un pare". Mal pronòstic té eixa família en què els pares patixen les agressions d'un o més fills/es s'agressions físiques, psíquiques o verbals, que de tot hi ha i tot fa mal-, siguen dels que denuncien o dels que ho callen i simplement ho patixen de portes cap a dins. Si volen eixir de l'embull en què s'han vist ficats pels anys viscuts junts hauran de tirar mà d'un/a bon professional de la psicologia i moltes ganes que tot canvie. Amb tot l'esforç que posen serà difícil, però hauran d'intentar-ho o renunciar a la relació m/paternofilial, reconvertint-la en una altra cosa.

PREVINDRE ABANS DE VINDRE
El que cal aconseguir és que els menors que ara tenen 1, 2, 3 o 7 anys no arriben a agredir els seus pares quan tinguen 12 o 14. I això com s'aconseguix? Molt senzill, deixar ben clar des del principi qui mana a casa. I ha de quedar clar que a casa manen el pare i la mare, que són els que tenen eixa responsabilitat. I això ha de notar-se des de ben prompte, des que els xiquets són capaços de manipular als majors, que és des que naixen. Les coses es fan perquè la mare i el pare així ho decidixen -o un dels dos, si és una família monoparental, en la que hi ha més risc de perdre el control de la situació-. Als fills se'ls demana opinió, se'ls concedeixen capritxos, però es fa el que volen els pares, des del principi. Una família no és una societat democràtica. I qui ho crega així ja no cal que continue llegint. No són "pobret/a, total què més dóna..." I dóna, vaja si dóna. Si no, que els ho pregunten als p/mares agredits. No val accedir als seus capritxos perquè callen i no ploren o no donen la llanda, a casa o en el supermercat. Ni concedir-los privilegis perquè els tenen els amics, amigues o company/es. És la pitjor de totes les raons, permetre'ls alguna cosa perquè diuen que els ho permeten als altres. Una altra cosa important és posar regles, deixar que es complisquen i si no es complixen que els coste alguna cosa. Perquè en la vida hi ha regles i cal aprendre a complir-les. Això no s'aprén en l'escola. Regles per a alçar-se i gitar-se, menjar, fer els deures, jugar, llegir, eixir... Regles que ajuden a la convivència domèstica i els servixen a la seua educació. I si les regles no es complixen o es boten els límits (horaris, volum, brutícia, diners, consum...) el pare o/i la mare ha de fer que els coste alguna cosa. Perquè si no els costa res mai aprendran a complir les regles.

APRENDE PERQUÈ APRENGUEN A VIURE Així, a poc a poc des del primer dia de vida, els fills i filles aprenen a viure en família i amb ells mateixos, subjectes a una autoritat p/materna que ha d'evolucionar alhora que els xiquets/es van creixent. I junt amb les regles i els límits molt d'amor, que es manifesta en respecte mutu. Els fills han de saber-se volguts i acceptats, des de xicotets, encara que se'ls estiga confrontant amb el seu mal comportament. No se'ls deixa de voler perquè es porten malament, ni es fa com si se'ls deixara de voler. Se'ls vol i se'ls demostra amb la coherència p/materna i amb besos, carícies, moltes paraules i molt de temps compartit.

És difícil? Durant moltes generacions no ha sigut difícil. Ara, quan el capitalisme consumista aprofita tots els badalls de l'educació, "moderna" per a atacar, cal esforçar-se més i no cedir ni un pam. Si no es té molt clar caldrà parlar-ho amb altres pares i mares o, per què no? Anar a aprendre a un lloc on ensenyen com han de comportar-se els pares i mares. Tot perquè quan tinguen 11, 12 o 14 anys no siguen uns agressors de pares i mares i, quan tinguen 25 o 30 puguen ser bons pares o mares.

MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A SOL·LICITANTS D'ADOPCIÓ

2008-10-10T08:15:00.002+02:00

L'adopció és la major forma de protecció d'un menor ja que tindre una família és un dels drets bàsics de qualsevol xiquet o xiqueta en ser el millor lloc perquè visca, cresca i aprenga a viure. En massa ocasions la família de biològica d'un xiquet o xiqueta no existix, no funciona com a tal o és perjudicial per a la xiqueta o el xiquet.

Perquè un xiquet o una xiqueta que no la té puga arribar a tindre una família fan falta una o dos persones (mare/pare) que vullguen rebre'l i assumir-lo com al seu fill o filla, amb totes les conseqüències. Com si l'hagueren concebut, gestat i parit. El procés que se seguix per a poder adoptar és semblant a un embaràs, encara que administratiu, amb major o menor patiment i càrrega burocràtica segons les institucions que ho gestionen i hagen d'aprovar-ho.

Pel Conveni de La Haya de 1993 (ratificat per l'Estat espanyol en 1995) els estats van acordar una sèrie de punts perquè en els processos d'adopció internacional els xiquets estiguen protegits i existisquen unes regles que ordenen les relacions entre els estats amb tota la claredat i transparència possible, evitant la compravenda de xiquets i assegurant que els futurs pares estan ben informats i són adequats i aptes per a adoptar. És per açò últim pel que per a poder iniciar el procés adoptiu, o poder legalitzar i inscriure una adopció realitzada a l'estranger, els pares han d'haver estat declarats idonis per l'Administració corresponent (a Espanya, els Consells d'Adopció de les comunitats autònomes, que són els qui tenen les competències sobre assumptes de menors). I per a poder valorar les capacitats dels pretesos adoptants han de basar-se en la informació dels tècnics (a Espanya, psicòlegs i treballadors socials) que han hagut de redactar uns informes després d'entrevistar els candidats i candidates a adoptants.

Totes i tots els candidats a ser adoptants, a rebre un xiquet o xiqueta en la seua família com si fóra un fill biològic, han hagut de ser valorats per un equip psicosocial. Considere necessària aquesta valoració en què, després de ser informats convenientment, se'ls explore per a cerciorar-se que no tenen trastorns psicològics, que coneixen la realitat de l'adopció i les característiques dels xiquets que poden ser adoptats, així com que tenen una acceptable situació econòmica i una xarxa social adequada, així com unes habilitats educadores que els permetran acollir, com cal, un fill o filla.

Si l'adopció és la major protecció social per a un menor que es troba tutelat per les institucions públiques per no tindre una família que s'ocupe d'ell, les persones que volen adoptar havien de ser tractades amb el major tacte i amabilitat institucional. Seran col·laboradors necessaris en un procés que haurà de concloure, si s'acorda que és el millor per a aqueix/a menor, que passe d'estar institucionalitzat a ser fill/a d'una família on podrà créixer amb totes les garanties.

No obstant això, ens trobem que a moltes d'aquestes persones se les maltracta institucionalment, independentment que, finalment, se'ls permeta adoptar a un/a fill/a. Ja en les conclusions i recomanacions de la Comissió sobre Adopció Internacional del Senat, aprovades per unanimitat en Ple de 10 desembre del 2003, es concloïa que “existia una queixa generalitzada de les famílies en la forma d'investigació i en el contingut de les entrevistes amb psicòlegs i treballadors socials per a la realització dels informes, en els que es tenia la sensació de ser sotmesos a un judici sumaríssim o d'experimentar una valoració de motivacions i conductes, que origina un model d'exclusió, no d'ajuda. “

Si en algunes comunitats autònomes es realitzen les valoracions de forma correcta, on els candidats a adoptants se senten acompanyats en el seu procés, en altres segueixen sentint-se examinats, jutjats negativament, no compresos i rebutjats com a persones. La necessària valoració, que cal fer per a assegurar els millors pares per a cada xiquet/a, arriba a convertir-se en massa casos en una agressió a la seua intimitat, honor i fins a integritat moral, sense que puguen comparar els informes aportats a l'expedient d'idoneïtat pels professionals psicosocials amb uns criteris vàlids contrastats o uns perfils de risc clars i transparents. L'interés del menor està massa vegades mediatitzat per creences, valors i contravalors dels avaluadors que mediatitzen la seua percepció professional.

La inseguretat administrativa, que arriba a resultar injusta i arbitrària en alguns casos, pot ser superada acudint als tribunals, després de sol·licitar o no una segona valoració psicosocial, i ser declarats com a no idonis. Una gran majoria dels aspirants a adoptants són declarats idonis pels jutges darrere d'un procediment contenciós, sent valorats per l'equip psicosocial dels jutjats.

Arribats en aquest punt cal reconéixer que, encara que al final sempre es pot iniciar un procediment judicial per a obtindre la idoneïtat, les persones a qui en uns folis escrits i firmats per professionals de la psicologia i del treball social (que se suposen especialistes en adopció i, per això, en persones, famílies i infància) se'ls diu que no són aptes per a adoptar se senten emocionalment molt malament: desvalorats com a persones, en molts casos descrits en equívocs termes psicològics tant ells com les seues relacions familiars i personals, que no es reconeixen en aquelles hipèrboles o a sota les motivacions que els pressuposen els/les professionals. Junt amb la valoració negativa (desvaloració al cap i a la fi) no hi ha una entrevista personal, una explicació clara de l'informe ni una descripció intel·ligible dels motius que porten a la frase final on es declara la no-idoneïtat per a l'adopció.

L'Administració, que ha de trobar uns pares per a protegir a menors que no tenen una família, abandona els qui s'han oferit per a ser son pare o mare després de fer-los passar alguns dels moments més durs i amargs de la seua vida, després d'una decisió que pensaven que era bona i acceptada socialment: oferir-se per a adoptar menors sense família.

Amb açò no vull ni suggerir que no haja de fer-se una valoració dels futurs adoptants per a determinar si són o no idonis. Al contrari, ha de donar-se'ls una bona informació i fer-se la més correcta i ajustada valoració, però amb uns criteris professionals clars i que no donen opció al dubte. Però, el que és més important, explicant els candidats a la idoneïtat el perquè de la decisió negativa amb tota la delicadesa i tacte possible, recolzant-los en uns moments difícils en què no han de sentir-se maltractats ni rebutjats sinó, simplement, valorats en relació a la seua possibilitat d'adoptar un/a menor. Una pretensió que, encara que no puga satisfer-se per unes raons justes que se'ls han d'exposar clarament, ha de continuar sent valorada positivament com un dels majors serveis als xiquets i xiquetes del món. Que tenen dret a viure en una família.

ELS DEURES ESCOLARS A CASA

2008-09-06T12:55:00.003+02:00

Al llarg de l'estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l'estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l'any i de les vacances. No em referisc a l'alumnat d'Educació Secundària que ha d'aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d'estudiar per tal d'arribar a aprovar. Em referisc a l'alumnat de Primària i, fins i tot, d'Infantil. Hi ha mestre/a que s'entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l'estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d'assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l'endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels i les escolars, i mentre no se'm demostre d'una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l'escola es jugava, fonamentalment, i s'aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s'aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d'assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe.... Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!!

Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.

La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-.

Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

EL TERRITORI, LA BASE DE LA VIDA

2007-10-21T13:33:00.001+02:00

Allunyant-nos de definicions administratives o economico-polítiques, hauríem de dir que el territori és una porció de superfície de terra que està al nostre voltant, en la qual vivim i de la que ens sentim part i. Hi hauria un territori personal o d’un grup humà: poble, comarca, nació... És la base física sobre la que ens fem persones en comunitat i creixem com a tals.

Per tal de sentir el territori com a propi s’ha d’haver explorat i aprés des de l’experiència i el contacte amb la seua extensió i tot el que hi viu i roman. Però, a hores d’ara, el territori de moltes xiquetes, xiquets, jóvens i adults és un tros de la ciutat, el pati del col·legi, la zona de pubs, el lloc de treball, un quilòmetre de platja o l’habitacle de l’automòbil.

Sense un coneixement del territori per les generacions més jóvens és impossible pensar que ningú no puga defensar-lo per al present i per al futur. No es defensa allò que ni importa ni s’estima. Amb una estima pel propi territori no s’hagueren impulsat, realitzat o consentit tantes barbaritats urbanístiques i projectes de desfeta del paisatge, de la natura, dels rius...

Temps enrera, el territori més a prop, el local i comarcal, s’anava aprenent amb les expedicions infantils pels poble i els seus voltants, les excursions de Pasqua pel terme, el desplaçament a l’hort o al secà amb el iaio o el pare a realitzar les tasques agrícoles. Això sembla haver-se acabat, i ni l’escola –a la que se li sol encarregar tot- d’això s’encarrega, i el territori no es pot aprendre als llibres ni a Internet ni a la televisió.

És per açò que institucions públiques o privades haurien de posar el territori a l’abast de tota la població. Ací a prop, diuen que la Mancomunitat de la Ribera (Valencia, Ribera del Xúquer) planteja unes rutes comarcals en bici, cosa que bona falta fa; o l’Ajuntament d’Alzira que ha començat a netejar una part de la Via Verda Carcaixent-Dènia.

Eduard Sarrió i el seu Fitzcarraldo baixant el RÈQUIÈM pel XÚQUER en barca, (llegim el que ens diu Salvador Llàtzer sobre açò a ALQUIBLES o les propostes per a GENERALITZAR L’ÚS DE LA BICI de Pedro Domínguez Gento (PIQUEU PROPOSTES) són dos exemples pròxims de punts de toc quant a la consciència del territori i la seua aprehensió. Els Ajuntaments, les Mancomunitats, la Generalitat haurien de prendre partit i posar idees i pressupostos per tal que tota la població d’un territori el conega i l’estime com cal i compartisquen aquesta experiència i coneixement. Perquè el territori és la base de la vida personal i social.

L'EDUCACIÓ TÉ TRES PEUS: FAMÍLIA, ESCOLA I TELEVISIÓ

2007-10-07T18:48:00.000+02:00

EDUCAR

Allò que anomenem "Educació" té dues finalitats fonamentals:

Transmetre els coneixements i la cultura necessaris per la integració social dels xiquets
Ensenyar-los a pensar per si mateixos, a ser autònoms i lliures: educar per a la llibertat. Ensenyar els límits de la llibertat, el que es pot fer i no es pot fer; el que és correcte o no.

La llibertat no pot ensenyar-se ni aprendre's en solitari sinó que, com a valor ètic que és, ha de tindre uns fins en relació amb altres persones. S'és lliure per a fer alguna cosa que, a ser possible, agrade i satisfaga personalment.

Ensenyar a ser lliure és ensenyar els límits de la llibertat, perquè la llibertat personal només té sentit en la mida que s'ha confrontar amb la llibertat dels demés.

Els valors només poden aprendre's en la pràctica, en la relació amb altres membres de la societat; la seua teoria ja s'anirà aprenent amb posterioritat. Socialment es transmet una Cultura: "una forma de viure i veure el món i de relacionar-se amb ell i amb les altres persones". S'aprenen en la societat:

els rols socials
el respecte a les persones
els hàbits
l'ús del llenguatge
què s'espera de les persones
.... ....

L'Educació i la Cultura són complementàries, i constitueixen dos ingredients necessaris per aconseguir la igualtat d'oportunitats. Les persones incultes tenen menys possibilitats de situar-se socialment.

Podem plantejar diferents alternatives quant als objectius de l'Educació en general.

· Educar l'autonomia personal, o la cohesió social?

· Educar en l'originalitat o en la tradicionalitat'

· Reproduir els rols existents o produir rebels?

· Basar-se en una neutralitat ideològica o proposar models d'excel·lència?

L'Escola -el Sistema Educatiu- és un mitjà per arribar a aconseguir la igualtat d'oportunitats, però tenim el condicionant que al 40% de les famílies no hi ha condicions que propicien l'estudi i faciliten l'aprenentatge escolar dels seus fills. Nogensmenys, en totes les famílies hi ha la televisió.

LA TRIADA FORMATIVA: TRES PEUS PER EDUCAR

És per açò que podem dir que a la societat actual hi ha tres pilars bàsics que estan educant la població, cadascú des d'un àmbit i produint uns resultats diferents: La família, l'escola i la televisió.

1.-LA FAMÍLIA

La família exerceix un poder i control directe i afectiu. És el primer lloc on es socialitzen els humans i es fan persones. On s'aprenen d'una manera no formal ni regulada els rols bàsics i les relacions interpersonals.

2.-L'ESCOLA

L'escola socialitza en sentit ampli, instrueix i contribueix a integrar els xiquets en la Societat, integrant-lo en costums i obligacions que són possibles des d'un tracte més impersonal i menys afectiu.
Es faciliten i s'aprenen models d'autoestima i valors socials des del currículum ocult. HI ha la dicotomia entre educar l'especialització o la globalització dels coneixements.
Potser caldria invertir la piràmide educativa, donant-li més importància i demanant una major formació als professionals que s'ocupen dels més menuts: per ordre. E. Infantil, E. Primària, E. Secundària, Universitat.
Actualment s'observa una crisi del model d'Educació Pública, perquè no per ser pública és eficaç, ni ofereix la igualtat d'oportunitats.

La LODE va incorporar el principi de l'Educació per a tots, i la LOGSE va estendre les etapes educatives fins els 16 anys, amb

una Educació Bàsica i Secundària unificada per a tots, i
un Batxillerat i Formació Professional diferenciada, adaptada a l'alumnat.

Formació plena de la Persona

LA LOGSE proclama la importància d'educar en uns valors morals, per tal d'aconseguir la "formació plena de la persona" i "conformació de la pròpia identitat". Proposa una Educació que, a més de transmetre uns coneixements, ajude a ser crítics amb ells.

Però la llei es mostra també utilitarista. Desapareixen les assignatures humanístiques a favor de l'augment de les científiques i tècniques.

Es té més en compte l'eficàcia laboral -Instrucció- que la formació com a persona -Educació-

L'Escola no sols ha d'instruir sinó també ha d'educar, fent "sers autònoms, capaços de pensar i de ser crítics. Però cada vegada es fa menys cas als clàssics, a la necessitat de la lectura, de la reflexió personal i en grup.

Perquè algú siga autònom cal:

Ensenyar-lo a voler el món
Ensenyar-lo a tindre i valorar les seues relacions socials i personals
Que puga despreciar allò que no val
Crear hàbits i costums positius i facilitar que rebutgen els que no agraden.
Saber discernir unes coses d'altres

Per ensenyar a pensar sobre si mateix, cal partir d'unes idees i imatges en què pensar; partir d'una tradició i una cultura pròpies. Des del coneixement de la pròpia cultura podrà plantejar-se una crítica i un canvi.

Però ara mateix està més valorada la persona tècnica que la culta, que suposa l'eficàcia tècnica com a valor final, sense relacionar-la amb els resultats i la funcionalitat real social.

En la societat occidental, hi ha uns valors socials compartits que tenen a la base la tradició cristiana i la il·lustració, arrelats en una tradició que arriba fins els grecs. Teòricament s'ha de creure en:

L'Ètica
La Justícia
La Llibertat
La Tolerància i el respecte mutus
La Solidaritat
La Igualtat d'oportunitats

Però no hi ha la preocupació de discutir i ensenyar aquests valors. La finalitat d'aprendre a fer alguna cosa ha apartat la finalitat d'aprendre a pensar per u mateix. Perquè pensar no és rendible ni mesurable.

Ara mateix, és necessari integrar el saber aplicat i empíric amb l'especulatiu.

Prejudicis de l'Educació

La idea que l'Educació ha d'assumir i transmetre uns valors morals ha estat poc acceptada pels responsables de l'Educació, per una sèrie de prejudicis:

L'escola ha de ser ideològicament neutra i només ensenyar a l'alumne els coneixements imprescindibles per a la seua integració a la Societat.
Cal educar sense repressió ni traumes, i cal que s'aprenga sense esforç i sense adonar-se de l'aprenentatge.
La culpa de tot la té el Sistema i no l'individu, per la qual cosa cal fer que canvie el Sistema perquè puguen canviar els individus.
L'escepticisme social desconfia d'uns possibles valors universals.

La Igualtat d'Oportunitats

El Sistema Educatiu posa èmfasi en la Igualtat d'Oportunitats. Però, únicament es preocupa de la igualtat de partida i no de la igualtat de resultats. D'açò n'és bona mostra el fracàs escolar.:

Les desigualtats socials bàsiques, familiars i individuals desbaraten la presumpta igualtat escolar: no tots estan capacitats per estudiar el mateix, ni tenen les mateixes circumstàncies: manca d'espai i condicions físiques per estudiar, de pares que llegeixen, de llibres a casa... No hi ha una igualtat com a punt de partida, i l'escola haurà de ser un element de correcció de les desigualtats, adoptant mesures més diferenciadores i individualitzades.

Per això, caldria flexibilitzar i adaptar l'ensenyament a la realitat de l'alumnat, garantint les possibilitats de totes les persones.

3.- LA TELEVISIÓ

La televisió reflecteix i construeix la realitat social, influint en la creació d'hàbits, costums i actituds. La televisió està produint:

Dèficit de valors morals
Descontent personal i social
Crispació
Individualisme egoista
Importància de l'ostentació i l'opulència
Amagar la pobresa i venerar la riquesa
Manca d'espiritualitat i èmfasi en el materialisme

Característiques de la televisió i els seus programes:

Hiperinformació: informació sempre "actual", superficial i passatgera, amb un ventall ampli però fragmentat, sense integrar.
Consum passiu. El zapping és l'única possibilitat d'interacció i canvi .
Il·lusió de comprensió: com es veuen les imatges i s'ouen els sons sense possibilitat de parar i tirar enrera, sembla que es comprén tot.
No necessita d'activitat cognitiva: els imatges i els sons entren sense fer cap d'esforç.
Producte de consum, finançat per la Publicitat
El negoci, com a objectiu fonamental

L'Escola, la Televisió i la Família han de complementar-se, com als tres organismes fonamentals en l'educació actual de les persones. No pot deixar-se'n cap dels tres de banda, sinó cal interrelacionar-los i potenciar-se mútuament.

Des de l'Educació cal intervindre per canviar la inèrcia existent, i aconseguir que la televisió responga al seu paper de servei públic que també educa. I com a tal s'ha d'utilitzar, no deixant que faça el paper de dida impedint que mentre es veu es facen altres coses. Ni caure en la trampa de dir que a la televisió ix el que el públic vol ja que, la televisió mateixa crea les preferències del públic.

UNAS NOTAS SOBRE LA ADOPCIÓN

2007-06-13T11:53:00.000+02:00

Familias adoptantes

La adopción plantea temas de interés desde la perspectiva psicológica, tanto en lo que se refiere a la prevención como la intervención.
Antes de nada hay que decir que no existe ningún “síndrome del niño adoptado”. En una familia adoptante se encontrarán dificultades semejantes a los que se pueden encontrar en otras familias. Si acaso, hay algunas características que hay que analizar más despacio. La proporción de familias con niños/se adoptados que consultan los especialistas en psicología infantil es ligeramente superior a la de la población en general. Lo cual no quiere decir a que haya más trastornos psicopatológicos en estos niños, sino que tiene que ver con el mayor grado de ansiedad de los padres por el desarrollo del hijo/a y la preocupación por si desempeñarán correctamente su papel de padres.

Los padres adoptantes están también expuestos a determinados factores que pueden aumentar su vulnerabilidad psicológica. Pueden estar influidos por la manera en que han vivido la ausencia involuntaria de hijos, por la falta de referencias de la experiencia de la adopción, por verse incursos en procesos de selección y observación donde se pueden encontrar continuamente juzgados, por tener más edad que la mayoría de los padres de hijos semejantes, o por las actitudes de sus familias de origen frente a aquella adopción concreta.

Pueden tener también miedo a alguna herencia patológica del hijo/a, a la que atribuyan la problemática de su desarrollo y comportamiento. Este miedo es paralelo al que puede haber en cualquier familia en relación a la familia del padre o de la madre, a la que el otro/a cónyuge puede atribuirle defectos o problemáticas presentes al hijo.

Preocupaciones especiales
Hay dos temas que preocupan especialmente a los padres y que, según como se resuelvan, pueden facilitar o complicar la vida de la familia y del menor: la revelación sobre la adopción y la demanda de Información sobre los orígenes.

La revelación:
Los niños deben saber, desde el principio y a la medida de sus posibilidades de conocimientos y aceptación, que son adoptados. En las familias que acceden a la adopción internacional –China, Colombia, Rusia...- es más fácil, ya que los hijos suelen tener algunas características étnicas que los hacen “diferentes”, vienen ya con 2 o 3 años de edad y existe el conocimiento y la experiencia del viaje y la relación con otras familias adoptantes.

En niños que fueron adoptados nada más nacer, especialmente en Adopción Nacional, es más fácil encontrar este problema, ya que se les puede esconder la realidad de la adopción. El hecho de que los niños vayan creciendo rodeados de un secreto que todo el mundo sabe excepto ellos, y que les incumbe como algo que pertenece a su vida y a su intimidad, dificulta las relaciones familiares y su desarrollo personal. Además, en este caso, suele ocurrir que la revelación que la hagan personas diferentes a la familia y, en muchas ocasiones, de un modo poco agradable y conveniente. Todo este conjunto de situaciones pueden provocar fácilmente una primera respuesta del hijo/a de desconfianza frente a los padres.

La demanda de información sobre los orígenes:
En una gran mayoría de casos, llega un momento que los hijos adoptados quieren tener información sobre su familia biológica. Esto puede ser entendido negativamente por la familia adoptante, cuando es un hecho normal y lógico. Aunque el hijo adoptado conoce, acepta y quiere a sus padres adoptivos como sus padres raíces, necesita completar la información real sobre su vida, sin que esto deba cuestionar las relaciones con sus padres adoptivos.
El miedo a que esta situación provoca en algunos padres –que piensan que si conocen a los padres biológicos quizá los abandonen a ellos- puede dificultar la relación paterno-filial, sobre todo en la adolescencia y acentuar más aún la sobreprotección.

Prevención familiar
En cuanto a la intervención preventiva o terapéutica, hay que tener en cuenta:

Es necesaria ayudar a que los padres elaboren, a nivel individual y en pareja, los aspectos relativos a la adopción, en relación a sus creencias, miedos, etc. Por eso se debe propiciar a que surjan en el diálogo todos los temas relativos al pasado, presente y futuro de sus hijos adoptados: revelación de la adopción, aceptación de las familias de origen de los padres, imposición de límites, premios y castigos, demandas de información sobre las familias biológicas, etc.
Presentar el hijo/a en sociedad y facilitarle relaciones sociales con niños y niñas de su edad, así como relacionarse los padres con padres de hijos de estas edades. El hecho de que los padres adoptantes sean mayores puede provocar que en principio haya un vacío de relaciones con otros niños de la edad.
Hay que intervenir para prevenir y cambiar las actitudes de sobreprotección exagerada, que pueden derivar en niños y niños con problemas de adaptación y conductas disruptivas.
Se debe tener en cuenta la necesidad de un período de adaptación a los nuevos padres y hermanos –si los hay- y a las familias de origen, aunque son niños y niños que han estado preparados para la adopción y el deseo de una familia les hace ser muy adaptables.
En niñas o niños mayores, cabe pensar en la posibilidad de que hayan sufrido abandono o malos tratos en las familias biológicas, por lo que podría existir una alteración global de la personalidad, que habría que tratar específicamente. Pueden ser niños/se que desafían el entorno con actitudes y conductas agresivas y antisociales, para descubrir si, con todo y esto, los nuevos padres los quieren, mientras están provocando que se les rechace.

HOMENATGE PERMANENT A DON ENRIC VALOR: LES RONDALLES COM A TERÀPIA COL·LECTIVA I PERSONAL

2007-06-11T18:14:00.001+02:00

Un dels trets que caracteritza a les persones és que emprem les paraules. De fet, el llenguatge és allò que ens fa ser persones i ens diferencia dels animals. Al llarg dels anys les llengües van fent-se i desfent-se, enriquint-se i empobrint-se. Les paraules i les expressions pròpies s'utilitzen quotidianament o s'obliden, desplaçades per altres forasteres o simplement pel no res. I els conceptes a que es refereixen arriben a esvair-se, esmicolar-se i perdre's també en els llindars de l’univers.

El mateix passa amb els trets culturals bàsics, els mites, els personatges fantàstics, que prenien la seua realitat de la memòria col·lectiva que es feia -i els feia- dia a dia, rotgle a rotgle, i a la qual tornaven la seua energia multiplicada en fonts de vida.

Amb l'evolució de la funció social de les iaies i els iaios, de transmissors de la Cultura a fer el paper de dides i guardians dels néts i les netes, els mites, costums, jocs i tradicions que fan que un poble se senta poble -perquè el posa en sintonia amb el seu passat i l'arrela a la seua història- han passat a la caixa dels oblits, bescanviats per clònics i esterotipats personatges i anècdotes nímies que només tenen referències a les pantalles de la televisió i a les caixes comptadores dels grans magatzems.

La Mare dels Peixos i el Drac de set caps; l'Esclafamuntanyes; la velleta, que manà que l'unflaren i explotà; el llenyater, que enganyà al temps, a la Mort, al Dimoni i a sant Pere; el Mig Pollastre, que es casà amb la filla del Rei perquè veritablement era un príncep encantat, són tan importants per als valencians com les paraules i expressions encertades i esmolades pels anys: esparpellat, amussar el gos, berena, corbo, taulell, costar un argue, no cantar-se ni gall ni gallina, covil...

Perquè no s'és res si no s'és poble i qui perd els orígens perd la identitat, si més no, a don Enric Valor li hauríem d'agrair els valencians la possibilitat d'endinsar-nos en les nostres arrels com a poble i amerar-nos dels nostres orígens. I, així, poder retrobar la nostra identitat col·lectiva i, fins i tot, la pròpia, la personal i individualitzada.

El poder de les paraules, de les experiències compartides per generacions i generacions, dels personatges fantàstics que encara viuen, pateixen i es riuen a les rondalles que don Enric arreplegà i ens deixà en herència serveixen -deixeu-me ara que m'isca la vena professional- en encertada i justa teràpia psicològica que ens farà ser més feliços d'un en un i junts com a poble; que millorarà la nostra salut mental privada i personal, pública i comunitària.

Només per això ens caldria retre-li, cada dia i sempre, complit homenatge, però sabem que hi ha moltes més raons.

POTENCIAR LA LECTURA DESDE LA FAMILIA

2007-05-05T19:52:00.000+02:00

LEER DESDE LA FAMILIA

Para empezar a hablar de la LECTURA, en relación con vuestras NIÑAS y NIÑOS (hijas, hijos, sobrinas, nietos, conocidos…) partiremos de una idea básica muy importante:

Hay que tener en cuenta que es necesario leer (TAMBIÉN y ESPECIALMENTE) fuera de la escuela, en la cotidiana cotidianeidad de cada día y en todas las situaciones.

Leer es necesario para que un individuo se desenvuelva en la sociedad, para crecer como persona y para poner en marcha el cerebro. Y el entorno familiar es uno de los factores más importantes a la hora de iniciar a los menores en el aprendizaje de la lectura y para consolidar este aprendizaje. Es por esto que los padres, las madres, los parientes y amigos deben de contribuir a proporcionar un ambiente que estimule la lectura de los menores.

CINCO GRANDES CONSEJOS

Teniendo en cuenta que por poco tiempo que tengamos para estar con ellos siempre hay situaciones de interrelación e intercambio, os propongo en principio cinco grandes consejos:

HABLADLES, DESDE QUE NACEN. Cuantas más palabras escuchen más palabras conocerán, más palabras podrán entender y utilizar en su conversación diaria. Al enriquecer el lenguaje se enriquece también el pensamiento.

ESCUCHADLES. Cuanto más se les escuche y se aprecie lo que dicen, mejor podrán desarrollar patrones de lenguaje apropiados y se sentirán importantes por comunicar lo que sienten, piensan o quieren.

QUE OS VEAN LEER CADA DÍA. Cada vez que lo hacéis estáis desarrollando su aprecio por los libros y por la lectura.

CONTADLES O LEEDLES HISTORIAS, CUENTOS O POESÍAS, CADA DÍA Con ello les estáis familiarizando con un lenguaje más elaborado, que es el instrumento idóneo para su desarrollo intelectual.

AYUDADLES A AUMENTAR SU VOCABULARIO. Estimuladles para que hagan preguntas sobre todo lo que les rodea. Con dos condiciones: que os comprometáis a contestarlas todas en un lenguaje que puedan entender y que les dejéis claro que todas las preguntas son buenas y por preguntar nunca harán el ridículo.

EN LAS SITUACIONES COTIDIANAS CON LOS PADRES

Tened la televisión apagada y encendedla para ver un programa concreto. Que lo normal sea tenerla en casa apagada. La televisión, además de distraer la atención impide cualquier otra actividad. Además, se aprende a percibir la realidad como algo cambiante que no necesita de ningún esfuerzo para ser percibido y que dificulta el aprendizaje de la lectura. Porque para leer hay que descifrar con un cierto esfuerzo algo que está quieto en un papel.

Desde que son pequeños, mirad con él libros de dibujos y contadles historias. Estad atentos a lo que en cada época les interesa para proporcionarles historias y libros que hablen de ello. Hay libros sobre todas las cosas.

Cuando empiecen a leer, ayudadles a elegir libros de su interés. Podéis pedir información y consejo a sus maestros, a los libreros en las librerías o a los bibliotecarios en las bibliotecas.

Que os vean disfrutar de un libro, revista o periódico. Comentadles de qué va, qué os ha parecido la lectura e invitadles a participar de ella.

Después de que miren o lean un libro hablad sobre él. Que se den cuenta que para vosotros los libros son importante, como lo pueden ser para ellos.

Visitad a menudo con ellos la Biblioteca o una Librería. Explicadles cómo y de dónde pueden coger los libros, y dónde deben dejarlos. Dádles tiempo para que los miren, los repasen y los lean, aunque no sepan aún todas las letras.

Leed con ellos por lo menos quince minutos al día, todos los días. El mismo libro, periódico o revista o cada cual el suyo. Y valorad estos momentos como verdaderos actos de comunicación y de diversión, nunca como una obligación odiosa.

Recitadles poesías infantiles y ayudadles a que las aprendan. Esto ejercitará su memoria además de favorecer que encuentren el ritmo a la literatura y a la vida. Podéis, también, hacer pequeñas rimas entre todos.

Aprovechad el momento en que se acuestan para contarles o leerles cuentos e historias Más tarde, que sean ellos los que las lean y así se acostumbraran a leer unos minutos cada noche.

JUGAR, VIVIR Y LEER: ACTIVIDADES CONCRETAS DE LECTURA EN LAS ACTIVIDADES DE CADA DÍA

Cuéntales cuentos e historias o léeselos. Los cuentos contados o leídos y oídos son el primer contacto del niño y la niña con el mundo de las narraciones y de los libros. Cuando cuentas o lees un cuento creas un mundo de fantasía que estimula su imaginación. Aparte de divertir sirven para introducirles un vocabulario nuevo, utilizar nuevas expresiones del lenguaje, aprender a escuchar, a atender, a leer.

Las historias que pueden verse en la televisión no sustituyen de ninguna manera a las que tú les puedes contar. La comunicación personal enriquece y da vida a la narración. Las palabras oídas o leídas no van asociadas directamente a ninguna imagen, por lo que provocan un desarrollo libre de la imaginación.

Muéstrales diversas formas de literatura a través de los escritos: los cuentos, la poesía; la narración periodística, las instrucciones de los juguetes o de los electrodomésticos, las recetas de cocina, etc. Todo lo que es legible acerca a los niños y niñas a la lectura.

Responsabilízale de un calendario de la familia en donde deba registrar y mantener al día los acontecimientos familiares: fiestas, aniversarios, cumpleaños, viajes, excursiones,...

Dales la oportunidad de escribir en el ordenador. Quizá empiece por poner vuestros nombres o por copiar frases de su libro preferido.

Dejaos notas en casa. Tanto sobre lo que hay que hacer, cómo os sentís o lo que os queréis, con letras, dibujos o pictogramas.

Diles que busquen fotos que les gusten en revistas viejas. Que las recorten y pongan títulos a cada una. Que recorten palabras de titulares de periódico o anuncios publicitarios y las pegue en una libreta y hagan dibujos en relación con esas palabras

Cuando estés leyendo, omite una palabra de vez en cuando y plantea un juego: pídeles que digan la palabra que falta y que encaje con el significado de la frase.

Escribe palabras en fichas y pídele que las asocie con dibujos o con objetos en casa. Escribe varias letras en fichas y pide a tu hijo/a que forme palabras

Mientras preparas la comida, pídeles que te ayuden leyendo partes de la receta o confeccionando un menú especial de fiesta.

Recorta tiras cómicas del periódico y pídeles que coloquen las viñetas en el orden correcto y que te cuenten la historia.

Pregúntales qué palabras querrían aprender. Escríbelas en fichas y haz que tu las coloquen por orden alfabético ó por temas en una caja especialmente preparada para ello.

Busca momentos para cantarles nanas o canciones. Pídeles que te canten sus canciones infantiles preferidas y que te enseñen las que aprenden en la escuela. Cuando vayáis en el coche será un buen momento para cantar juntos.

Antes de que la familia emprenda un viaje, haz que tus hijos colaboren con los preparativos escribiendo una lista de cosas que hay que llevar, leyendo el mapa de la carretera,...

Juegos con las historias: Léeles un cuento y pídeles que inventen un nuevo título. O léeles parte del cuento pero omite el final y que ellos lo inventen. O les cuentas el final y que ellos inventen un principio.

Pregúntales sobre la parte que prefieren del libro o cuento que acaba de leer y comentadla. Aprovechad para hablar sobre los valores que subyacen: amistad, amor, naturaleza, vida, justicia, etc. Pero sin que parezca una lección de la escuela, como una conversación entre dos personas que se quieren.

Hazles preguntas sobre el "porqué” de las cosas, no sólo sobre los cuentos que leen, sino también sobre los incidentes cotidianos de la casa, de la escuela, del barrio o de lo que sale en las noticias de la televisión.

Utiliza el periódico como un libro de texto de lectura. Pídeles que localicen determinados artículos en distintas secciones del periódico. O que encuentren en la programación de la televisión su programa favorito.

Cuando vayáis a comprar al supermercado, que te ayuden a hacer la lista de la compra, y a comprobar después que vais comprándolo todo.

Cuando recibáis cartas de amigos o familiares, que vuestros hijos e hijas lean las partes que les puedan interesar, y’se encarguen también de contestar algunas palabras.

Cuando vayáis a la casa de los abuelos aprovechad para que les cuenten historias antiguas de la familia, cuentos y canciones tradicionales. Que saquen las fotos antiguas y las comentáis entre todos.

Al pasear o desplazaros por la calle, leed juntos los carteles de las tiendas, los nombres de las calles, los anuncios publicitarios, etc.

LLIBRES, LECTURES I EDUCACIÓ EN VALORS

2007-04-15T11:15:00.000+02:00

Mentre els llibres tenen una realitat física, amb paper, cartró, pàgines, lletres i espais en blanc, els valors o principis no són res si no es concreten en actituds –que s’endevinen- i comportaments –que de vegades es pateixen-. En un món cada vegada més esqueixat, on el trellat s’amaga en els clavills de l’enteniment compartit, em fa por escriure de valors, de valors i escola i, més encara, de valors, escola i llibres. Però reconec que són tres conceptes, formats de moltes realitats diverses, que poden multiplicar els seus guanys en confluir en una mateixa activitat o projecte amb objectius definits.

Els valors són quelcom abstracte que s’incrusta al coneixement a poc a poc des del naixement, a la família, a la televisió, al carrer i a l’escola. S’aprenen copiant, sense saber que s’aprenen, i en contar-nos els estudiosos que se n’han aprés alguns tots ens posen les mans al cap.

L’escola és l’instrument que la Societat s’ha donat per socialitzar els nens i que aprenguen a estar amb altres iguals i adults, perquè vagen fent-se ciutadans, per donar-los eines de coneixement i per tindre'ls unes hores al dia, uns dies a la setmana i moltes setmanes a l’any, que la mare i el pare han de treballar.

Els llibres són uns aparells preciosos i quasi perfectes en el seu disseny, alguns dels quals s’han d’aprendre per examinar-se’n després, i altres es lligen per plaer. Pot fer por pensar que els llibres de llegir –que es lligen pel plaer de llegir llibres- puguen utilitzar-se a l’escola per ensenyar valors; però no és el cas, perquè els valors no s’ensenyen. Encara que tot el que es fa l’escola té a la base i entremig uns valors que s’intenten transmetre, a posta o sense voler, què l’escola ni és neutra ni ho pot ser, que té l’encàrrec legal d’orientar-se cap unes finalitats clares, uns valors: el respecte dels drets i llibertats, la igualtat entre hòmens i dones, la no discriminació per discapacitat, la tolerància, la llibertat dintre els principis democràtics de convivència, la resolució pacífica dels conflictes, la responsabilitat, l’esforç, la pau, la cooperació, la solidaritat, el respecte al medi ambient, a les llengües i a les cultures, l’exercici de la ciutadania i la participació. Conductes o estats finals positius que afavoreixen l’individu afavorint la resta de la societat

Els valors s’eduquen, s’aprehenen, s’incorporen a les estructures de pensament de cadascú al tall de viure, en enfrontar com a protagonista o espectador els esdeveniments més quotidians i els extraordinaris.

Per tal de treballar a l’escola la sèrie de valors enumerats abans el grup-classe hauria d’estar present en moltes situacions i resoldre molts conflictes. Que en la vida real ni es presenten tots en horari lectiu ni davant o enmig d’un grup d’escolars àvids d’acció. I ací entren els llibres, com a contenidors d’històries amb personatges, plantejament, desenvolupament i resolució; amb protagonistes, escenes i paraules que no se’n van ni es recorden de diferent manera segons i moment i l’excitació. I sempre poden tornar a reviure’s, llegint-les. A més, les històries poden estar també il·lustrades, la qual cosa pot ajudar a experimentar millor la història de manera individual o col·lectiva.

Les històries que ens presenten els llibres, seleccionades i adaptades segons l’enteniment que es suposa als possibles receptors, poden ser eines per tractar algun dels valors que es plantegen als documents del centre. Perquè els objectius educatius han de plantejar-se per poder avaluar després els resultats. I els centres educatius han de tindre ben clar què, per què, com i quan volen proposar-li a l’alumnat.

I què es pot fer amb els llibres i les històries que s’hi expliquen, per tractar a la classe temes al voltant dels valors? Moltes coses, com amb les històries que conta l’alumnat, les que es veuen a la televisió o les que es viuen al pati: són la matèria primera des d’on començar a construir. Per això, és fonamental parlar-ne entre tots d’això, obrir debats, utilitzar la paraula. Perquè la paraula, dita, escoltada o llegida, conforma el pensament.

I amb les paraules dels llibres i les paraules del diàleg i el debat es poden plantejar les diferents activitats:

ENTENDRE QUÈ PASSA, PER QUÈ PASSA I PODER CONTAR-HO. En primer lloc, cal entendre la història o les històries que es conten al llibre i saber quines coses passen i a causa de què. Esbrinar-ne les causes i les conseqüències, en relació al valor que s’haja triat per tractar. Normalment, deixant de banda les loteries una vegada has decidit jugar-ne, les coses no passen perquè si; solen ser conseqüència d’un fet anterior i causa de fets posteriors. No cal que siga l’argument total del llibre, pot utilitzar-se alguna part on ocórrega alguna cosa que siga rellevant en relació als objectius pedagògics. Després pot pot començar a jugar-se amb la història i els personatges a altres jocs:

JOCS DE ROL. Dramatització per part de l’alumnat d’algunes xicotetes escenes del llibre, perquè els actors puguen esbrinar què sentirien els personatges i com reaccionarien si foren ells mateixos. Es tracta d’un entrenament per posar-se en el lloc dels altres; ara, dels qui ixen al llibre.

QUÈ PASSARIA SI... Només en canviar alguna cosa pot veure’s com canvia tot. El mestre proposa un moment de la història on es plantegen diferents possibilitats, i l’alumnat, en xicotets grups, continua la història en diferents històries divergents, ho expliquen als companys i companyes i observen els diferents arguments que s’obren com les rames d’un arbre.

DES DEL FINAL AL PRINCIPI. L’alumnat només coneix la part final del llibre i han d’anar explicant la història d’enrera a avant, fent que siga coherent. En acabar, es llig la història real que l’autor havia escrit.

LLEGIR I CONTAR. El llibre el comença a llegir en silenci un alumne o alumna. Després ho conta resumidament a la resta del grup, que li van fent preguntes per arribar a entendre la història. Només es contesta el que es pregunta, i el que no es sap es pot inventar. Es va continuant llegint en silenci i contant als companys fins que acabe la història.

Aquests jocs, i molts altres que es poden inventar les mestres i els mestres, s’han d’aprofitar per fer moltes preguntes i suscitar moltes respostes: Per què ha fet açò?, Què haurà sentit?, Què pensarà?, Tu, que faries? Ta mare, que diria? I el teu iaio? Com et sentiries si...?, prenent l’argument sempre com una excusa i un exemple de retalls de vides contades. Potser abans o després, en batre i debatre la història li prenga gust al tema i el comente amb els amics o amb la mare, I potser també, li busque més llibres només per plaer de llegir-los.

(publicat a la revista l'Illa, d'Edicions Bromera, núm. 44 Hivern 2006)

PROGRAMA ESCOLAR D'HABILITATS SOCIALS I EMOCIONALS

2007-04-12T12:09:00.000+02:00

SENTIMENTS I EMOCIONS

El món dels sentiments i les emocions és molt important, perquè està a la base del nostre comportament com a persones i, per això, a la base del funcionament de famílies i parelles.

Hi ha qui diu que allò que s’ha anomenat normalment "Intel·ligència" és simplement el que amiden els tests d'intel·ligència. Es compon d'una sèrie de factors que tenen que veure amb capacitats verbals i no verbals: memòria, raonament abstracte, percepció, processament de la informació, solució de problemes, capacitats visuals i motòriques. Com un resum de tots aquestos factors hi ha un super-factor que seria el d'intel·ligència general.

Sempre s'havia pensat que les persones més intel·ligents serien les que triomfarien en la vida, però no és així, i després de moltes investigacions s’ha demostrat que l'èxit en la vida no està determinat pel coeficient d'intel·ligència ni per les notes que es trauen a l'escola o a la Universitat, sinó per altres factors. I tots aquestos factors serien els qui conformarien allò que els entesos anomenen intel·ligència emocional.

Hi ha cinc grans factors que determinen la competència emocional de les persones:

Auto-coneixement: Identificació dels propis sentiments, saber què se sent i per què.
Auto-control: Saber manejar els propis sentiments i poder recuperar-se dels sentiments que són negatius.
Motivació: Ser aplicat, no desanimar-se quan no ix una tasca
Empatia: Entendre el que senten les restants persones, posar-se en el lloc de les altres persones.
Habilitat Social: Orientar-se en relació a les altres persones, i saber implicar-se amb elles.

Tots aquests factors són els que conformen el que s'entén per intel·ligència emocional. Les persones que dominen aquestos factors tindran moltes més possibilitats de "tindre èxit" cosa que pot tindre molt que veure amb "ser feliç".

És clar que la base de l’Educació Emocional és la família. Les xiquetes i els xiquets aprenen a viure a casa, segons es comporten son pare, sa mare, els seus parents... Però també cal tenir en compte que l’Escola -i especialment l’Educació Infantil i la Primària- ha de plantejar-se també com a objectius educatius els objectius de l’educació emocional. Els xiquets i xiquets poden aprendre diferents manera de reaccionar, d’entendre les altres persones i d’entendres a ell/ella mateix, i l’escola també haurà d’assumir aquest ensenyament/aprenentatge perquè, com s’ha dit abans, aquests factors emocionals són els que marcaran el futur d’aquestes personetes.

EL CAMÍ, PROGRAMA D’HABILITATS SOCIALS I EMOCIONALS A L’ESCOLA

Es tracta d’un conjunt de materials (una història, una metodologia, unes làmines de dibuix i un matrial d’avaluació) per tal de fer possible un entrenament de diferents habilitats socials i emocionals.

S’aprofita la narració d'un viatge "iniciàtic" d'un grup de xiquetes i xiquets, que van a salvar el seu País de l'encís d'un bruixot arribant al "País dels Mil Colors" per indicacions d’un ocell màgic...

El programa consta de 12 sessions, en la primera de les quals es planteja la història i en la darrera un resum de l'aplicació de totes les habilitats.

Es interessant que les sessions es preparen d'una forma dinàmica i motivadora, aconseguint que els xiquets i xiquetes de la classe s’introduïsquen en la dinàmica del viatge.

La narració del que els va passant dona peu a l'entrenament de les habilitats necessàries per tal de poder seguir el camí.

En acabar el viatge hauran aconseguit de diferents maneres allò que l'ocell els havia indicat: un cercle vermell. El mateix camí dibuixat al mapa és un cercle vermell. Però allò més important és que en acabar el camí els xiquets i les xiquetes han canviat i per això ha canviat tot el seu poble.

Els materials necessaris s’indiquen en cada sessió per tal d'anar donant ambient a la narració del conte. Normalment seran els personatges que van apareixent i algun altre element complementari. Els elements es presenten com a dibuixos, però poden fer-se’n servir elements naturals o fets a propòsit.

Caldria ambientar la classe o el lloc on s’haja de realitzar l’activitat, i ací té molt té molt a dir la imaginació del professor o professora.

Des de la primera sessió es penjaran les parts del mapa per tal d’anar completant-lo un mapa del camí que va fent-se perquè l'alumnat puga tenir present la història. Aquest mapa, que anirà completant-se sessió a sessió, caldria que es col·locara a una paret de la classe.

Narració del text: El text que es proposa és un text obert que hauria d'anar adaptant-se a la realitat de cada classe, tant a nivell de llenguatge, major o menor concreció o desplegament de les activitats, etc.

Cal que al començament de cada sessió es faça entre tots un resum del que ha passat abans en la història, aprofitant el mapa i el camí marcat

Com que és molt difícil tindre 12 sessions setmanals seguides, caldrà que en reiniciar el programa després d’alguna de les vacances es faça un resum del que havia passat abans.

Les 12 sessions de treball són:

Monstres, Ratolins I Persones.
Saludar Be
Dir I Escoltar Coses Boniques
Queixar-Se
Dir Que No
Presentar-Se
Preguntar Per Que
Donar Les Gràcies
Demanar Que Facen Alguna Cosa Per Tu
Defendre Els Teus Propis Drets
Iniciar I Seguir Una Conversa
Conclusió

Activitats: Les activitats enunciades són també indicatives i flexibles, podent-se perfectament modificar segons les necessitats i l'evolució de cada grup d'alumnes. Es interessant que entre sessió i sessió s'utilitzen els materials del conte, per tal de dibuixar, pintar, dramatitzar, etc. I que les habilitats que vagen aprenent-se es posen a la pràctica a classe d'una manera constant.

Avaluació: Cal fer un seguiment de cada sessió, per tal d'avaluar el programa com a tal i poder fer esmenes i noves propostes per a posteriors aplicacions.

COM ACCEDIR ALS MATERIALS: Cas que estigueu interessats en l’aplicació dels materials podeu escriure’m o telefonar-me i mirarem com fer-vos-els arribar.

NIÑAS, NIÑOS Y CIUDAD

2007-04-05T23:48:00.000+02:00

Los niños y las niñas necesitan sentirse seguros en su ciudad. Las ciudades serán más seguras cuantos más niños tengan solos paseando y jugando en sus parques, plazas y calles. Está demostrado científicamente que una ciudad es más segura cuantos más niños y niñas tengan en sus calles, solos y solas, sin adultos cogiéndoles la mano. Un niño de la mano de su padre, su madre, su abuelo o la tata no está solo. Necesita jugar a su aire, sin adultos a su alrededor, para explorar, investigar, relacionarse.
Y es algo que se puede conseguir si toda la ciudad está de acuerdo: alcalde/alcaldesa, jefe de la policía y agentes, madres y padres, maestros, comerciantes y ellos mismos. Cuamdop hay niños por la calle, todos se sienten responsables de su seguridad, y la ciiudad se convierte en más segura.

Porque la ciudad necesita de los niños y niñas para tener un futuro y un presente; las niñas y los niños tienen un futuro pero son esencialmente presente, ynecesitan jugar, pasear vivir y sentirse ciudadanos en su ciudad y en el presente.

Sin ciudadanos jóvenes que hayan conquistado su pueblo o ciudad no habrá ciudad, aunque existan alcaldes y concejales que digan que creen en los niños. Porque las niñas y los niños no creerán en ellos Y no habrá ciudad.

CIUDADES DE LOS NIÑOS

2007-03-26T12:39:00.000+02:00

Una ciudad donde los niños no están a la vista, ocupando la calle, es una ciudad sin futuro como ciudad. Podrá ser un centro económico y social pero no será una ciudad.
Una ciudad que no está ocupada por los niños no es un buen lugar para vivir nadie.

Los niños no pueden estar estabulados en pequeños recintos en plazas, parques, ludotecas... Una ciudad, para ser entendida como tal, debe ser un espacio abierto a disposición de los niños, quienes necesitan espacio para aprende a vivir, para crecer. necesitan explorar, investigar y relacionarse, haciéndose dueños de los espacios al tiempo que van creciendo. Si no es así no podrán crecer como personas asumiendo todas las responsabilidades de la vida adulta. Hay que ser niños del todo para poder ser adultos completos

Los responsables políticos deben darse cuenta de que los niños son la medida de la accesibilidad de las ciudades. Una ciudad para los niños es una ciudad para todos. Y cuando a los niños se les da voz y se hace un esfuerzo por oírlos hablan en nombre de todos los que siempre suelen estar callados: saben lo que necesitan los mayores, los bebés, las madres con niños pequeños o los discapacitados.

Pero hay que querer oírlos y comprometerse a tomar en cuenta lo que dicen, valorando sus opiniones y visiones como deben ser valoradas, desde la realidad de su existencia i cercanía a la realidad de la vida, al suelo, a las emociones, al presente.

Porque los niños y niñas son ciudadanos del presente aunque también sean del futuro. Y desde el presente necesitan que se les tenga en cuenta en cada ahora y en cada aquí.

Por todo esto, los alcaldes y alcaldesas de cada ciudad deberían liderar el contacto cotidiano con los niños y las niñas de su ciudad mediante diferentes mecanismos: Consejos de Niños y Niñas, Observatorios Infantiles, entrevistas directas...

De todo esto ha pensado, hablado, escrito y dibujado mucho Francesco Tonucci, Frato. Podemos leer sobre su proyecto en LA CIUDAD DE LOS NIÑOS y vale la pena que comencemos a poner en práctica algunas de sus propuestas.

Si estáis interesados en completar la información, escribidme (eduardhervas@gmail.com) responded al artículo.

MATERIALS D'EDUCACIÓ I FAMÍLIA

2007-03-21T16:12:00.000+01:00

Si us interessen materials sobre Educació i Família podeu entrar en EDUCAR EN FAMÍLIA ( http://enfamilia.blogia.com/). I si voleu llegir sobre Educació en valors, baixeu unes orientacions i comentaris per a pares sobre llibres de la CARTERA DE VALORS d'Edicions Bromera.

En castellà, EDUCAR EN FAMÍLIA ( http://educarenfamilia.blogspot.com/). Orientaciones para padres sobre los libros de la CARTERA DE VALORES de Editorial Algar

Contador gratuito