L'ESPORT INFANTIL, COM ELEMENT EDUCATIU

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.

Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

 

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES

És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:

• Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
• Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
• Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
• Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
• Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
• Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.

L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT

Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones. 

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseveració, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.