lunes, 8 de junio de 2015

L'HORA DE LES PERSONES ALS NOUS AJUNTAMENTS


Dissabte dia 13 de juny es renovaran els alcaldes i les alcaldesses i els equips de govern de tots els Ajuntaments. És una data que ha de marcar un punt d'inflexió en la relació que els municipis, els seus responsables polítics i els tècnics que hi treballen mantenen amb les ciutadanes i ciutadans de totes les edats.
Perquè ja fa massa anys que el present i el futur de les persones deixaren de ser importants per a la majoria dels qui ens estaven governant als Ajuntaments i a la Generalitat Valenciana. Els seus interessos, com sabem i hem patit d’una manera o altra, estaven en altres llocs en altres qüestions, lluny dels interessos de les persones.
Recordem que ja fa massa anys, les famílies, els jóvens, les xiquetes i els xiquets, el professorat, les persones i les seues relacions interpersonals i comunitàries eren importants per als responsables de les polítiques municipals. Es dissenyaven i s’implementaven programes educatius a diferents nivells, s’acompanyava a les famílies amb filles o fills amb discapacitat en el llarg procés de la integració, es posaven en marxa activitats per a jóvens o s’intervenia positivament en els barris de les ciutats potenciant les activitats veïnals i propiciant un creixement personal i comunitari que hauria de fer més fàcil i plena la vida de cada ciutadana i ciutadà en el present i en el futur.
Als darrers anys, amb l’excusa de la “crisi” i dels “retalls” que no permetien gastar-se diners dels pressupostos municipals en eixes coses, anaren deixant-se de banda. Certament, mancaven diners, però la realitat era que «estes coses» no entraven en els esquemes dels governants. Quan encara hi havia partides pressupostàries suficients ja havien començat a desactivar aquests serveis i a abandonar les activitats que podien afavorir el present i el futur de les persones i de la comunitat com a ens que les acull i lesd fa viure i créixer. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, havíem arribat a una situació en massa Ajuntaments amb un abandó quasi absolut del que veritablement importa, a diferència d'uns pocs que han continuat servint fidelment a la ciutadania amb resultats ben palpables.
Ara és el moment de (re)construir les ciutats i els pobles en allò que és més important, l'atenció a les persones i a les relacions entre les persones. A cadascuna segons les seues necessitats i des de la seua diversitat. Els Ajuntaments són les institucions que estan més a prop de la ciutadania i són les que poden donar-los la resposta més ràpida i més adient o informar, assessorar, acompanyar i derivar als serveis adients.
És necessari acostar-se a les famílies des que es formen per tal de prevenir problemes en el desenvolupament dels xiquets i de les xiquetes, en l'adaptació a l'escola, en el joc o en el coneixement de la ciutat. Cal ajudar les famílies de les persones amb discapacitat intel·lectual en el seu creixement i facilitar la integració en la societat, amb tots els drets. Cal utilitzar els mitjans de comunicació locals per introduir pautes de vida positives, per fer conèixer la realitat actual i els arrels en les tradicions i la història. És necessari propiciar la reflexió dels adolescents i facilitar-los alternatives d'oci i ocupació del temps que enriquisquen la seua formació com a persones, la participació i la implicació social. I també, és necessari aprofundir en les relacions intergeneracionals, amb tot el que suposa de posar en comunicació els més majors amb els menuts, els jóvens amb els adults, cadascú des de la seua realitat i responsabilitats de creixement i d'implicació familiar o social.
I han d'atendre's i recolzar-se les AMPA dels col·legis i dels instituts, les associacions cíviques i culturals, les falles o les filaes, vertebrant el teixit social i fer que es creen sinergies entre elles per multiplicar els resultats i aconseguir allò d'educar cada xiqueta i cada xiquet amb la tribu sencera.
No és només qüestió de pressupostos sinó d'allò que anomenem «voluntat política», tindre clar el que es l'important i posar-ho en pràctica. Els projectes que més efectes tenen en la societat no són els que valen més diners, sinó els que mobilitzen a les persones i els fan anar construint el seu propi futur, en companyia.
És l'hora dels Ajuntaments de les persones i de les persones als Ajuntaments. No pot deixar-se passar més temps amb les portes municipals tancades a les necessitats de la ciutadania i deixar de obrir camins per estructurar unes noves relacions i una confiança en que les coses poden fer-se ben fetes, i que es note. Com? En la vida quotidiana, en el plantejament dels problemes i de les solucions, en les festes, en l'escola, en els parcs, en el sentiment de pertànyer a una comunitat amb arrels i amb vincles entre les persones, que puga continuar sent viscuda com a tal amb l'esperança de continuïtat, de futur.

viernes, 19 de diciembre de 2014

JUGAR NO ÉS TINDRE JOGUETS, NI ESTIMAR ÉS REGALAR.

JUGAR NO ÉS TINDRE JOGUETS, NI ESTIMAR ÉS REGALAR.
(UNA OFERTA DE REGALS ALTERNATIUS I DEBADES)

Nadal ha esdevingut en la festa del consum. És el moment de l'any en que ens plantegem i ens permetem regalar, massa vegades de forma compulsiva, si ens ho permet la butxaca. O amb cert sentit de culpa si no podem comprar i oferir als més menuts tot allò que ix a la tele i als catàlegs i elles i ells apunten amb el dit o escriuen a la carta als Reis.

No cal ni dir que els millors joguets no són els que es juguen sols, ni els que els tanquen en casa davant d'una pantalla o pantallets i exerciten els dits polzes; o els que reprodueixen els rols sexistes i fan als hòmens xics valents, tècnics i guerrers i a les dones xiques dolces, figurins o mestresses. Ja és ben sabut i repetit pels mitjans de comunicació que ens atabalen amb joguets d'aquests.

És clar que el "joguet" és un article de consum, a banda d'un element que hauria de facilitar el joc de xiquetes i xiquets i ajudar-los a créixer i aprendre a moure's, a relacionar-se i a viure. Perquè jugant és com els nadons van fent-se majors, assajant moviments com, després, els infants assagen la vida adulta, a poc a poc, amb els seus jocs, divertint-se, com solen fer els menuts si els deixem.

Els joguets que es venen a les botigues físiques i internètiques poden facilitar aquest creixement personal, com poden també dificultar-lo. De la mateixa manera que el fet d'atabalar-los de caixes i paquets amb joguets i més joguets els complicarà que puguen assaborir cadascun d'ells i, fins i tot, jugar. Aquella agitació que els adults podem explicar com a “tanta il·lusió” hauriem d'explicar-la, millor, en termes de confusió i hiperexcitació. I que aprenguen que la quantitat no és preferible a la qualitat i que no cal tindre molt per poder fruir del que es té.

A més, recordem que jugar no és allò que es fa amb els joguets -de vegades, només mirar o desempaquetar- sinó que jugar és una activitat infantil necessària que es pot fer amb joguets comprats, amb joguets trencats i reciclats, amb utensilis del món adult o només amb el cos, el moviment i/o amb les amigues i amics o els adults del voltant.

Però allò que els agrada als xiquets i a les xiquetes és poder compartir la vida amb els pares, mares, germans i altres parents i amics, aprenent la vida, amb activitats quotidianes i extraordinàries que els faran riure i viure i teixir la seua història personal i comuna.

VALS DE JOS, piqueu i baixaran
Per això, fugint un poc dels catàlegs dels grans magatzems, us regale un àlbum d'activitats (Vals de Jocs) quasi totes debades, que podeu regalar als vostres fills i filles, néts, nebodes, per comprometre-vos amb ells al llarg de tot l'any a fer coses junts. I quan passe l'any i hàgeu gastar tots els cromets veureu com és un dels millors regals que us han fet i els han fet.

I, per cert, que el Nadal consumista no xafigue allò més important que encara podem trobar entre papers acolorits, sorolls i reclams publicitaris, les relacions familiars tranquil·les, amb temps, on els més menuts podran aprendre que la família és important i, fins i tot, divertida.

Bon Nadal i Bon joc per a tot l'any que ve!

domingo, 31 de agosto de 2014

A TINDRE EN COMPTE PER AL CURS QUE COMENÇA I LA VIDA QUE CONTINUA.



COMENÇA UN NOU CURS I CONTINUEN CREIXENT

  Ha passat l'estiu i, com cada setembre, s'inicia un nou curs escolar. Enguany, segons pareix, uns dies abans i una mica més complicat per algunes decisions dels responsables polítics, la crisi econòmica, la manca de beques, etc.
Milers i milers de xiquetes i xiquets i adolescents tornen a l'escola i a l’Institut. Alguns serà la primera vegada que van, o hauran canviat d’etapa (d'Educació Infantil a Primària o a Secundària), de centre, de professorat, amb nous amics i companys...
D’alguna manera, un nou curs és sempre un grapat de novetats per a l’alumnat i per a les famílies, que hauran d’aprendre i acceptar les regles que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema o amb el professorat.
Com tots els anys, les mares i pares dels més menuts –normalment, les mares- estaran molt pendents del que els passa o els hauria de passar i van regulant d’alguna manera els contactes amb els mestres. Si els menuts van aprenent, curs a curs, a anar a escola una bona part de les famílies sembla que van aprenent també a deixar de relacionar-se amb l'escola i el professorat, i és una llàstima.
Les famílies s'hauran gastat uns centenars d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements i després els fills i filles hauran de dur-ho, dia a dia, matí i vesprada, a la motxilla corresponent que, teòricament, no hauria de pesar més del 10% del pes de l'escolar. Si no han començat a treballar amb la tablet o ordinador a l’Institut o el Col·legi.
I aviat vindran els deures, aquelles tasques directament imposades cada dia pel professorat a l'alumnat i que són martiri quotidià per a alumnat i família, sense que s'haja demostrat en cap lloc que servisquen per a aprendre més del que s'aprén a la classe.
Sorgiran els conflictes de l'hora de gitar-se de nit i alçar-se del llit a hora, entre setmana i dissabtes i diumenges, i hi haurà necessitat de controlar les activitats de pantalla -tele, internet, telèfons, tablets- perquè no interferisquen massa en la vida familiar i escolar. I potser encara vulguen jugar, si és que han arribat a aprendre i encara no ho han oblidat.
Amb tot aquest panorama, què poden fer les mares i pares perquè filles i fills traguen el major profit dels mesos del curs que comença? 
DEU PUNTS A TENIR EN COMPTE
Deixeu-me, només, que faça algunes propostes perquè les debaten el  pare i la mare, a soles o en companyia d’altres amb els mateixos interessos educatius, i les posen en pràctica. O, almenys, que valguen per iniciar una reflexió personal o com a punt inicial de debat.

  1.  Cal anar a l'escola, conéixer el tutor o tutora dels fills i anotar al calendari o a l'agenda del mòbil les dates per reunir-se periòdicament, sense esperar a que els mestres criden quan hi ha problemes. I parlar, també, quan les coses van bé i perquè vagen millor.
  2. Haurien de posar un màxim de temps per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els fan, que s'apanyen amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que, si no hi ha deures, millor.
  3. És important marcar les tasques que han de fer a casa els fills o filles, des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com la participació en les que són familiars i exigir que ho facen.
  4. El pare i la mare haurien de programar-se un temps diari per parlar sobre els fills, quan els fills no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no un poc més llarg. I que tot el que els diguen o els facen fer o n fer siga sempre en nom dels dos.
  5.  També, cada pare o mare hauria de trobar uns minuts al dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals o explorar l'internet amb cadascun dels seus fills. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
  6. S’han de facilitar als menuts i majors experiències interessants, activitats on aprenguen altres coses de les que no s'aprenen a l'escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, treballs manuals, ajuda a altres persones...
  7.  Haurien de plantejar-se i aconseguir limitar el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes. i proporcionar-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, sense trampes ni excuses.
  8. Caldria no deixar-los passar cap conducta negativa sense que s'adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. I, també, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, han de tindre clar què s’espera d’ells, i poder negociar com i quan.
  9. S’ha d’estar atent en no donar-los de seguida tot el que demanen; que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè, encara que anem contra el que prediquen les pantalles, ni ha de ser tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
  10.   I cal fer-los veure que són persones importants per a la família,per al pare i la mare, els germans, iaios i demés família extensa, i propiciar unes relacions familiars que els ajudaran a trobar el seu lloc en la vida.

CRÉIXER I FER CRÉIXER
Si la mare i el pare tenen en compte aquests punts i prenen el costum d’anar posant-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen creixent. També poden anar assolint-los si no els han posat en pràctica des del principi; tot és adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca.
Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d'ells mateixos i independents en la vida. Això és créixer, i fer créixer.

Eduard Hervàs
Psicòleg Clínic
@psicofamilia

miércoles, 18 de junio de 2014

SOBRE ELS DEURES ESCOLARS DE L’ESTIU A CASA

Em contava la mare d'un xiquet de vora quatre anys que havia acabat el primer curs de l’Escola Infantil que anà a la reunió de final de curs i la mestra els donà un grapat de papers per als deures de l’estiu del seu fill. El xiquet havia de fer la feina als fulls, copiant les lletres al llarg i ample de l’estiu, amb la condició de que “ho fera ben fet”. Perquè, com digué la mestra, no havien estat tot el curs “ensenyant-los a fer les lletres” perquè ara a casa desaprenguera el que havia aprés, i “ho fera malament a casa per culpa dels pares". 
La mare es debatia i dubtava entre dues opcions: el desig de passar de deures i deixar que el nen s’oblidara de l’ensenyament regulat fins a setembre i b) la por de no fer-ho i que “li prenguera mania” per a la resta dels anys d’Escola Infantil en que hauria de ser la seua mestra. Mala cosa, això de la por dels pares al professorat i que mereix un article sencer, i mala cosa dubtar entre aquestes dues opcions.  Però, li vaig dir, resulta que no s’ha demostrat encara en cap estudi ni investigació que fer deures a casa augmente l’aprenentatge escolar de l’alumnat. Les xiquetes i els xiquets aprenen quan posen en pràctica en la realitat de la vida allò que els han facilitat a l’escola i no quan han de repetir exercicis o fer còpies a casa al paper.
A pares, mares, iaios i iaies els fan assumir també el paper afegit de professorat no-qualificat, el que enverina la vida familiar quotidiana en massa ocasions. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures, especialment a l'estiu. Hi ha xiquet o xiqueta que la única cosa que aprén és a estar hores i hores davant el full, entrenant-se en no fer el que li diuen que cal fer, la qual cosa augmenta la tensió parental i familiar en traure de les seues casetes al pare i/o a la mare i, fins i tot, fent-los barallar-se entre ells.
Com a conclusió i opinió professional meua, els deures escolars de l'estiu haurien d'estar prohibits per llei i dedicar tot el temps al joc. En veritat, no hi ha cap norma que obligue a fer els deures però, al contrari, si que la hi ha per a que juguen. Mirem com el dret a jugar és un dels drets fonamentals de la Declaració dels Drets de la Infància, un dret tan important com el de menjar, tindre un nom o tindre una família. Perquè la única manera que tenen els infants d'aprendre a viure és jugar. Jugant, jugant fan allò més important que és aprendre.
PROGRAMA ALTERNATIU DE DEURES A CASA
Però, considere que les famílies haurien de planificar un programa alternatiu de deures recomanats per a l'alumnat d'E. Infantil i Primària, que hauria de compondre’s, entre altres temes i activitats de:
-  Excursions amb els pares, parents i/o amics per descobrir la geografia a peu pla i gaudir de la natura.
-  Hores d'aigua a la platja o a la piscina, per aprendre a nadar, jugar i cansar-se.
-  Llibres per a mirar, repassar i/o llegir sense resums escrits, perquè els vinga allò de llegir per plaer.
-  Molts contes contats, per augmentar la seua imaginació i buscar les histories als llibres.
-  Difrents sessions d’històries i àlbums fotogràfics familiars, per aprendre a sentir-se part d'una família, que va més enllà dels pares
-  Hores mirant, ajudant i embrutant-se en la cuina de casa, per aprendre a menjar i a fer menjar.
-  Activitat física: esports, passejos, bicicleta, patins, corda de botar...
-  Hores amb les amigues i amics, amb joc lliure, per aprendre les relacions i les activitats comunes.
-  Activitats extra: veure amagar-se la lluna, veure eixir el sol, anar a un concert de la Banda o una nit de Jazz, buscar i estudiar formiguers o col·leccionar fulles d’arbre o pedres del camp.
-  Algun temps lluny dels pares, per aprendre l'autonomia i que els pares es retroben com a parella.
-  Ajudar en les activitats domèstiques, per aprendre responsabilitat i coresponsabilitat.
-  Col·laborar en la compra diària o setmanal, per aprendre economia i a sumar i restar...
AVALUATS COM A PARES? PER QUI?
Però el pare i/o la mare (que de vegades també han discutit per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda va a classe a setembre amb el feix de fulls ben acabats i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets?
Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a projectar invents, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats,  a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.
La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular i Programació de l'Aula –que haurà d'estar d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-. 
I què poden fer els pare i la mare amb els deures que ja tenen damunt la taula, tot juliol i agost? Simplement, fer que es perden per casa i apareguen, o no, el primer dia de classe. I, simplement, dir que "Els vam perdre el primer dia de les vacances, però el xiquet ha aprés molt i s'ho ha passat molt bé". Perquè hauran posat en pràctica el programa alternatiu de deures de l'estiu a casa i els haurà aprofitat per a créixer com a persona, que és el que importa, i haurà aprés a viure. 

domingo, 29 de septiembre de 2013

LES IMPOSSIBILITATS DEL CERVELL, CÈNTIMS I BYTES.

Diuen que el cervell té molta capacitat que no hem aprés encara a desenvolupar. Sembla una fantasia o un miratge pseudocientífic, però m'és indiferent. Perquè el que està ben clar és que hi ha una impossibilitat física i lògica de “tindre en el cap”, de ser conscient, de controlar tot allò que una persona es creu capaç de fer, en un moment concret. El cervell té molta potència i moltes potencialitats, però té una capacitat limitada de funcionament en un temps determinat. No es pot ser conscient de tot el que es té al cap, o tindre-ho tot al cap, en un mateix moment.
CUIDAR LA IMATGE
És al nostre sistema socioeconòmic, basat en el consum accelerat i compulsiu, al qui l'interessa que hòmens i dones, xics i xiques, tinguen el cap ple d'historietes i personatges nous i hiperactius; de samarretes amb tirants i sense tirants, d'un sol tirant o paraula d'honor -si això es pot dir en parlar de samarretes-, brodades i sense brodar, amb randa o sense, de tots i cadascun dels colors de l'arc de Sant Martí i les seues successives i multiplicades combinacions, permutacions i variacions. I pantalonets, pantalonots, llargs, curts, pirates a mig cul o a cul sencer, faldes, faldilles i faldetes, amb la necessitat que tot combine cada vegada amb si mateix i amb les espardenyes, sabates, botes o sandàlies o amb els rellotges, els penjolls i arracades, penjollets i penjollius; les polseres, polseretes, polseriues, collarius i collarots. 
Quant d'esforç per poder eixir al carrer i sentir que se sent a gust!! I abans o després, tot allò de la imatge corporal: potingos per a la cara, per al cos, pintures, cremes, rimels, pintallavis, anelles, piercings, tatuatges si o no, pentinats, monyos tintats, retallats, apegats... Tècniques i tractaments per amainar, per enflaquir, per omplir les mamelles, el cul o els llavis i rebaixar els malucs o refinar el nas...

APARELLS
O tindre el cap, els temps i els espais plens d'aparells d'imatge i similars: ipods, ipads, tablets, càmeres, vídeos, consoles, consoletes, consoliues, pcboxs, PSPs XPs, XBox i similars, amb programes de jocs i més jocs, meravellosos, encisadors, que omplen el cervell amb mil històries de mil mons que mai no es repeteixen i que aconsegueixen unes habilitats i destreses mai no imaginades en botar, córrer, eliminar enemics, buscar paraules claus i aparells impossibles, escenaris virtuals i nous, monstres i superherois., a soles o compartit al moment amb qui sap qui pel meravellós internet. Sabeu què? Tot açò ocupa molt d'espai al cervell.
Afegirem la constant i necessària atenció al mòbils, cada vegada més moderns i amb més "possibilitats". i les seues conseqüències: s'és conscient de tindre tot el dret a trucar, parlar, ser trucats i parlats, fets un toc o una perduda a cada moment de les vint-i-quatre hores del dia i de la nit, passant ja dels missatges de text o d'imatge que s'havien de llegir/contestar amb tota la immediatesa possible a la necessària immediatesa dels whatsapps. A més de les xarxes socials, que cal controlar i atendre al minut.
I el constant desig del telèfon mòbil, abans més xicotet o més compacte i ara ben smartphònic amb la pantalla més gran i amb més aplicacions,, més megapíxels a la càmera, memòria RAM, GPS, video, música, imatges, televisió, 3G o 4G... Sempre n'hi ha un millor i al que cal aspirar.

LA TELE I LES SÈRIES
I ara, que tenim qualsevol televisió a l'hora que siga i en quasi qualsevol lloc. Podem veure al mòbil, a la tablet, al portàtil qualsevol, programa o sèrie. Normalment, sèries, les que cal seguir segons l'ambient, el moment i les amistats. N'hi ha de tot i per a totes les persones. 
Potsser no siga tan important l'impacte de les sèries televisives o realitys -tant s'hi val- quant a les històries que conten que, fins i tot, van encabint-se i ocupant els racons de la memòria i del coneixement, més reals que la pròpia realitat perque no solen provocar cap reflexió i duen directament a l'acció/inacció sense passar per cap dels filtres de l'experiència o del pensament. Allò més important i més greu és que ocupen temps i pensament; un temps on es fa no res i no es pensa cap altra cosa.

COM LA SORRA SECA DEL DESERT
Adolescentes i adolescents, adultes i adults amb la gran preocupació -com no?- del què posar-se, què tindre, on anar i amb qui per lluir els conjunts i mirar i que et miren a la besllum; enviar i respondre whatsapp rera whatsapp, picar m'agrada i compartisc al Facebook o tuitar i retuitar qualsevol badall.
Mentrestant, el temps es va esmunyint pels dits com la sorra fina i seca del desert. I tot allò que hauria de ser més important, fins i tot lluitar per la dignitat o per la vida -pròpia o aliena- queda suspés en els límits de la impossibilitat, perquè no hi ha el quan ni potser es recorde el per què. 
El cervell, que també necessita més memòria RAM? No, no és el cas. És una trampa més, que els accessoris ocupen el lloc dels fonaments. El capitalisme consumista ordena les prioritats i esmicola els minuts fins fer-los cèntims o bytes i no deixar temps per a res.

martes, 2 de julio de 2013

LA COMPLICACIÓ FAMILIAR DELS DEURES ESCOLARS A L'ESTIU (I A L'HIVERN, TAMBÉ)



DEURES ESCOLARS PER A CASA, BEN FETS, COM CAL 

Em conta una mare d’un xiquet de vora quatre anys que ha acabat el primer curs de l’Escola Infantil (3 anys) que anà a la reunió de final de curs i la mestra els donà un grapat de papers per als deures de l’estiu del seu fill. 
 
El xiquet havia de fer la feina als fulls, copiant les lletres al llarg i ample de l’estiu, amb la condició de que “ho fera ben fet”. Perquè la mestra, afegí, no havia estat treballant tot el curs ensenyant-los les lletres "perquè ara ho fera malament a casa per culpa dels pares". 
 
La mare dubtava i es debatia entre dues opcions: a) el desig de passar de deures i deixar que el nen s’oblidara de l’ensenyament regulat fins setembre i b) la por  de no fer-ho i que “li prenguera mania” per a la resta dels anys d’E. Infantil en que hauria de ser la seua mestra. Mala cosa, això de la por dels pares al professorat i que mereix un article sencer.
No s’ha demostrat encara en cap estudi ni investigació que fer deures a casa augmente l’aprenentatge escolar de l’alumnat. Les xiquetes i els xiquets aprenen quan posen en pràctica en la realitat de la vida allò que els han facilitat a l’escola i no quan han de repetir exercicis o fer còpies  casa al paper. 
A pares, mares i iaos els fan assumir també el paper afegit de professorat no-qualificat, el que enverina la vida familiar quotidiana en massa ocasions. 
En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures, especialment a l'estiu. Però hi ha xiquet o xiqueta que la única cosa que aprén és a estar hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental  familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.  
 
Per això, és una opinió professional meua, els deures escolars de l'estiu haurien d'estar prohibits per llei. En veritat, no hi ha cap norma que els obligue  a fer els deures però, al contrari, si que la hi ha per a que juguen. Mirem com el dret a jugar és un dels drets fonamentals de la Declaració dels Drets de la Infància, un dret tan important com el de menjar, tindre un nom o tindre una família. Perquè la forma que tenen els infants d'aprendre a viure és jugant.
PROGRAMA ALTERNATIU DE DEURES A CASA
Si de cas, els deures recomanats per a l'alumnat d'E. Infantil i Primària haurien de  composar-se, entre altres coses, de:
  • Excursions amb els pares, parents i/o amics per descobrir la geografia a peu pla i gaudir de la natura.
  • Hores d'aigua a la platja o a la piscina, per aprendre a nadar, jugar i cansar-se.
  • Llibres per a repassar i/o llegir, perquè els vinga allò de llegir per plaer.
  • Contes contats, per augmentar la seua imaginació i buscar les histories als llibres.
  • Històries familiars, per aprendre a sentir-se part d'una família, que va més enllà dels pares
  • Activitats extra: veure amagar-se la lluna, veure eixir el sol, anar a un concert de la Banda o una nit de Jazz, buscar i estudiar formiguers o col·leccionar fulls
  • Hores en la cuina de casa, per aprendre a menjar i a fer menjar.
  • Activitat física: esports, passejos, bicicleta...
  • Hores amb les amigues i amics, amb joc lliure, per aprendre les relacions i les activitats comunes.
  • Temps lluny dels pares, per aprendre l'autonomia i que els pares es retroben com a parella.
  • Ajudar en les activitats domèstiques, per aprendre responsabilitat.
  • Col·laborar en la compra diària o setmanal, per aprendre economia i a sumar i restar...


AVALUATS COM A PARES? PER QUI?
Però el pare i/o la mare (que de vegades també han discutit per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda va a classe a setembre amb el feix de fulls ben acabatsi mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets??
Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a projectar invents, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats,  a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.
La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular i Programació de l'Aula –que haurà d'estar d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-. 
 
I què poden fer els pare i la mare amb els deures que ja tenen damunt la taula, tot juliol i agost? Simplement, fer que es perden per casa i apareguen, o no, el primer dia de classe. I, simplement, dir que "Els vam perdre el primer dia de les vacances, però el xiquet ha aprés molt i s'ho ha passat molt bé". Perquè hauran posat en pràctica el programa alternatiu de deures de l'estiu a casa i els haurà aprofitat per a créixer com a person, que és el que importa, i haurà aprés a viure. 


Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg

@psicofamilia

domingo, 30 de diciembre de 2012

VALS DE JOC: REGALS D'ACTIVITATS DE P/MARES I FILLS/ES



JUGAR, FAMÍLIA, JOCS I JOGUETS

Almenys una vegada a l'any, especialment quan venen les dates de Nadal i Reis, les famílies tenen l'oportunitat de parar-se a pensar sobre els joguets i els regals que es veuen obligades a fer a xiquets i xiquetes (i a adults, però ara no és el cas).

Però haurien de reflexionar, més que sobre els joguets o els regals, sobre el fet de jugar i sobre la relació del pare i la mare amb cada fill i filla quant al joc i les activitats lúdiques:

  • Jugar és una de els coses més importants que fan els xiquets i xiquetes, ja que és la seua forma d'aprendre i, específicament,  d'aprendre a viure.
  • La relació amb el pare i la mare en tot tipus d'activitats quotidianes i familiars  bàsica per al seu creixement com a persona.
ÀLBUM D'ACTIVITATS, VALS DE JOC

L'acceleració constant a la que ens duu la forma de vida actual en aquesta societat basada en el consum i la manca de temps per atendre com cal els xiquets i xiquetes provoca que, massa vegades, canviem activitats familiars, de pares, mares i fills, per regals -que poden ser o no joguets- o temps emprat davant pantalles de televisió o de videojocs.



Sempre he dit que un xiquet o xiqueta prefereix anar a qualsevol lloc o jugar amb sa mare o amb son pare que veure la tele o estar amb la consola. Però, evidentment, cal tindre el costum de fer coses junts i que l'activitat proposada siga interessant.  I això va entrenant-se des que tenen pocs anys, des del principi.

Per tal de facilitar el joc i les activitats lúdiques, a la publicació que us adjunte podreu trobar un àlbum en PDF amb una col·lecció de Vals de Joc, amb propostes concretes d'activitats compartides.  A més, unes històries de jocs i joguets i uns grams de teoria sobre jugar i créixer.

ARXIUS: 
Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada Creative Commons. Per veure una còpia de la llicència, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/.

Está obra está sujeta a la licencia Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported de Creative Commons. Para ver una copia de esta licencia, visite http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/.

viernes, 28 de septiembre de 2012

GUIA SOBRE L'ADOPCIÓ PER AL PROFESSORAT


És important que els professors i professores, que estan dia a dia amb el seu grup d'alumnes, tinguen clars alguns conceptes sobre les famílies "no convencionals", entre elles les adoptants. I que utilitzen un llenguatge i realitzen les activitats a la classe de manera que afavorisquen l'adaptació de l'alumnat que ha estat adoptat pels seus pares i l'aprenentatge de l'Adopció per tota la classe. 

Adjunte un senzill document on hi ha una sèrie de recomanacions i activitats. Espere que el passeu al professorat al que puga ser-li útil. 

Podeu baixar versió en valencià i en castellà.


 


jueves, 7 de junio de 2012

L'ESPORT INFANTIL COM A ELEMENT EDUCATIU

En principi tots tenim la idea 
-més o menys reflexionada o intuïtiva- 
que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva 
per als xiquets i les xiquetes, 
especialment si és un esport d’equip.



Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. 
I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.


LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES
És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:
  • Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
  • Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
  • Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
  • Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
  • Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
  • Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.