El mateix passa amb els trets culturals bàsics, els mites, els personatges fantàstics, que prenien la seua realitat de la memòria col·lectiva que es feia -i els feia- dia a dia, rotgle a rotgle, i a la qual tornaven la seua energia multiplicada en fonts de vida.
Amb l'evolució de la funció social de les iaies i els iaios, de transmissors de la Cultura a fer el paper de dides i guardians dels néts i les netes, els mites, costums, jocs i tradicions que fan que un poble se senta poble -perquè el posa en sintonia amb el seu passat i l'arrela a la seua història- han passat a la caixa dels oblits, bescanviats per clònics i esterotipats personatges i anècdotes nímies que només tenen referències a les pantalles de la televisió i a les caixes comptadores dels grans magatzems.
La Mare dels Peixos i el Drac de set caps; l'Esclafamuntanyes; la velleta, que manà que l'unflaren i explotà; el llenyater, que enganyà al temps, a la Mort, al Dimoni i a sant Pere; el Mig Pollastre, que es casà amb la filla del Rei perquè veritablement era un príncep encantat, són tan importants per als valencians com les paraules i expressions encertades i esmolades pels anys: esparpellat, amussar el gos, berena, corbo, taulell, costar un argue, no cantar-se ni gall ni gallina, covil...
Perquè no s'és res si no s'és poble i qui perd els orígens perd la identitat, si més no, a don Enric Valor li hauríem d'agrair els valencians la possibilitat d'endinsar-nos en les nostres arrels com a poble i amerar-nos dels nostres orígens. I, així, poder retrobar la nostra identitat col·lectiva i, fins i tot, la pròpia, la personal i individualitzada.
El poder de les paraules, de les experiències compartides per generacions i generacions, dels personatges fantàstics que encara viuen, pateixen i es riuen a les rondalles que don Enric arreplegà i ens deixà en herència serveixen -deixeu-me ara que m'isca la vena professional- en encertada i justa teràpia psicològica que ens farà ser més feliços d'un en un i junts com a poble; que millorarà la nostra salut mental privada i personal, pública i comunitària.
Només per això ens caldria retre-li, cada dia i sempre, complit homenatge, però sabem que hi ha moltes més raons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario