HOMENATGE PERMANENT A DON ENRIC VALOR: LES RONDALLES COM A TERÀPIA COL·LECTIVA I PERSONAL

Un dels trets que caracteritza a les persones és que emprem les paraules. De fet, el llenguatge és allò que ens fa ser persones i ens diferencia dels animals. Al llarg dels anys les llengües van fent-se i desfent-se, enriquint-se i empobrint-se. Les paraules i les expressions pròpies s'utilitzen quotidianament o s'obliden, desplaçades per altres forasteres o simplement pel no res. I els conceptes a que es refereixen arriben a esvair-se, esmicolar-se i perdre's també en els llindars de l’univers.

El mateix passa amb els trets culturals bàsics, els mites, els personatges fantàstics, que prenien la seua realitat de la memòria col·lectiva que es feia -i els feia- dia a dia, rotgle a rotgle, i a la qual tornaven la seua energia multiplicada en fonts de vida.

Amb l'evolució de la funció social de les iaies i els iaios, de transmissors de la Cultura a fer el paper de dides i guardians dels néts i les netes, els mites, costums, jocs i tradicions que fan que un poble se senta poble -perquè el posa en sintonia amb el seu passat i l'arrela a la seua història- han passat a la caixa dels oblits, bescanviats per clònics i esterotipats personatges i anècdotes nímies que només tenen referències a les pantalles de la televisió i a les caixes comptadores dels grans magatzems.

La Mare dels Peixos i el Drac de set caps; l'Esclafamuntanyes; la velleta, que manà que l'unflaren i explotà; el llenyater, que enganyà al temps, a la Mort, al Dimoni i a sant Pere; el Mig Pollastre, que es casà amb la filla del Rei perquè veritablement era un príncep encantat, són tan importants per als valencians com les paraules i expressions encertades i esmolades pels anys: esparpellat, amussar el gos, berena, corbo, taulell, costar un argue, no cantar-se ni gall ni gallina, covil...

Perquè no s'és res si no s'és poble i qui perd els orígens perd la identitat, si més no, a don Enric Valor li hauríem d'agrair els valencians la possibilitat d'endinsar-nos en les nostres arrels com a poble i amerar-nos dels nostres orígens. I, així, poder retrobar la nostra identitat col·lectiva i, fins i tot, la pròpia, la personal i individualitzada.

El poder de les paraules, de les experiències compartides per generacions i generacions, dels personatges fantàstics que encara viuen, pateixen i es riuen a les rondalles que don Enric arreplegà i ens deixà en herència serveixen -deixeu-me ara que m'isca la vena professional- en encertada i justa teràpia psicològica que ens farà ser més feliços d'un en un i junts com a poble; que millorarà la nostra salut mental privada i personal, pública i comunitària.

Només per això ens caldria retre-li, cada dia i sempre, complit homenatge, però sabem que hi ha moltes més raons.