lunes, 12 de septiembre de 2016

MARES, PARES: PER COMENÇAR BÉ EL CURS ESCOLAR

Ha arribat setembre i la maquinària escolar s’ha posat en marxa amb un nou curs i l’inici de les activitats acadèmiques d’enguany. Milers d'alumnes van per primera vegada o han tornat a l'escola o a l’Institut, han canvien de curs o d'etapa, s’han retrobat amb el mateix professorat o comencen a conèixer als qui seran nous companys i companyes.
Amb el nou curs les famílies han d’anar recordant o aprenent i acceptant les regles que conformen les relacions amb el sistema educatiu, amb els companys i les seues famílies, amb el professorat i amb la comunitat en general.
Les mares i/o els pares dels més menuts estaran molt pendents del que els passa, no els passa o els hauria de passar i solen prestar prou d’atenció al que diu el professorat i ocorre quotidianament a l’aula. És una llàstima que, al tall que els fills i filles es fan majors, van allunyant-se a poc a poc de l'escola i de l’institut. Però cal tindre present la necessitat de ser còmplices, cadascú des de la seua responsabilitat, la família i el centre, els pares i el professorat, per assegurar l’èxit escolar.
Les famílies hauran gastat bon grapat d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements, que han d’aprendre a tindre en bon estat, estiguen o no dintre la Xarxa Llibres i siguen propis o de la comunitat educativa. Perquè tindre cura de les coses pròpies i del grup és un bon inici de l’aprenentatge de la responsabilitat personal.
I molts hauran començat ja a dur cada dia amunt i avall els llibres els llibres i a la motxilla que, en teoria, no hauria de pesar més del 10% del pes de l’alumne o alumna. I que hauria de dur-se amb rodetes o ben enganxada a l'esquena. Una motxilla que haurem de recordar que és cosa dels i les escolars, no de la mare ni dels iaios. Açò és també un aprenentatge de la responsabilitat pròpia i del creixement com a persona.
De seguida vindran els deures, aquelles tasques quotidianes imposades cada dia des de la classe per a casa i que arriben a convertir-se massa vegades un quotidià martiri familiar, sense que s'haja demostrat que servisquen per aprendre més del que s'aprén a la classe.
I hauran de regular-se el horaris familiars i resoldre els conflictes a l'hora de gitar-se de nit i alçar-se de matí, cada dia i també dissabtes i diumenges; caldrà controlar les activitats de pantalla -tele, Internet, telèfons, tabletes, i potser també el temps de joc cara a cara amb amigues i amics, si és que encara juguen en companyia i el temps de les extraescolars o activitats esportives i musicals
I amb tot aquest panorama què haurien de fer les mares i pares per assumir la seua responsabilitat de criar i educar, perquè filles i fills traguen un bon profit del curs que comença?

QÜESTIONS A TINDRE EN COMPTE
Anote unes quantes qüestions que caldria reflexionar a soles i debatre a casa entre la parella, o en companyia d’altres pares i mares amb els mateixos interessos educatius i, que serviran per iniciar amb seguretat i bon pas el camí del curs.
  1. S'ha de conéixer el tutor o tutora dels fills, tindre una primera entrevista i anotar al calendari o a l'agenda del mòbil les dates de reunions periòdiques programades, i quedar alguna vegada sense esperar que hi haja problemes, perquè cal parlar també quan les coses van bé, i refermar la necessària complicitat formativa.
  2. S'ha de marcar un temps màxim per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els acaben, que assumisquen la seua responsabilitat amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que quant menys deures pose, millor per a tots.
  3. Cal negociar i anotar les tasques que els fills i les filles han de fer a casa des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com la participació necessària en les que són familiars i exigir que ho facen. A canvi de res, clar.
  4. El pare i la mare han de trobar temps per parlar sobre els fills i les filles, quan no estiguen davant. Si no pot ser cada dia, que siga dia-si-dia-no. I que tot el que els facen fer o no fer siga sempre en nom dels dos, ho diga qui ho diga, sense desautoritzar-se.
  5. És necessari que el pare i la mare troben temps cada dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals, col·leccionar o explorar l'Internet amb cada fill o filla. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
  6. Cal fer un esforç familiar per facilitar als menuts i majors experiències interessants, on puguen posar en pràctica les coses que es tracten a l'escola o aprendre les que no s’hi tracten: esports diferents i alternatius, col·leccions, viatges, visites familiars, ajuda a altres persones...
  7. Han de planificar-se també el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes i facilitar-los-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, cara a cara, sense trampes ni excuses.
  8. No han de deixar passar cap conducta negativa sense que els menors s'adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. També, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, se'ls ha de deixar clar què s'espera d'elles i d'ells, i començar a negociar.
  9. Han de posar atenció en no donar-los de seguida tot el que demanen i que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè no pot ser ni tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
  10. És important fer--los veure que són persones importants per a la família, per al pare i la mare, els germans, iaios i resta de familiars; que se'ls estimen molt. I s'han d'afavorir unes relacions familiars quotidianes amb la família extensa, que els ajudaran a trobar el seu lloc en el món al llarg de la vida.
CRÉIXER I FER CRÉIXER
Si la mare i el pare tenen en compte aquestes qüestions i s'acostumen a posar-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen fent-se majors. Si han passat aquests primers anys sense posar massa atenció en tot açò, també poden anar reaprenent a poc a poc: és cas d'adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca d'educar.
Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d'ells mateixos i independents en la vida.
Això és, créixer i fer créixer.

viernes, 3 de junio de 2016

L'ESPORT INFANTIL, COM ELEMENT EDUCATIU

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.


Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

 
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES
És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:
  • Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
  • Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
  • Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
  • Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
  • Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
  • Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.
L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT
Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones. 

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseveració, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.

domingo, 29 de mayo de 2016

LA PARTICIPACIÓ INFANTIL ALS MUNICIPIS I ALS ALTRES ÀMBITS SOCIALS


EL DRET A LA PARTICIPACIÓ D’INFANTS I ADOLESCENTS
A hores d'ara no es pot negar la necessitat de potenciar i afavorir el dret de xiquets, xiquetes i adolescents a participar en tots els àmbits de la seua vida. Havia de ser per pura lògica, però també perquè ho diu la Convenció dels Drets de la Infància, ratificada per l'Estat Espanyol, i la legislació espanyola en diferents normatives.
Quan parlem i escoltem sobre la participació d’infants i adolescents ens hem de referir a la necessitat de que donen la seua opinió en tots els àmbits i en totes les qüestions que els incumbeixen, des de la família a l'escola i al municipi o a l’associació esportiva. És clar que la responsabilitat final sobre l’educació a casa, les decisions a l’escola o els projectes municipals la tindran els pares, el professorat o els responsables polítics, però sense defugir la consulta, la negociació i la gestió de comptes en cada nivell als xiquets, xiquetes i adolescents.
És evident que no haurà de fer-se igual amb un xiquet o una xiqueta de tres anys o de quinze, perquè la responsabilitat personal no és la mateixa, ni com entenen el món, com expressen les seues opinions o se’ls ha d’informar sobre la decisió presa. Però tant als tres anys com als quinze anys tenen coses a dir en allò que els concerneix i, a més, cada procés negociador o de presa de decisions és un esgraó en el seu aprenentatge com a persona i en l’exercici dels seus drets ciutadans.
Participar és un dret que han d'exercir en viure cada moment i en aprendre a viure per al futur, en una dialèctica constant entre assumir responsabilitats sobre la pròpia vida i el compromís amb la col·lectivitat. L’aprenentatge de la participació de les persones ha de començar des del principi, des de menuts a casa, a l’escola, al carrer, a la falla, al club...
CONSELLS D’INFÀNCIA I ALTRES FORMES DE PARTICIPACIÓ
Vaig estar a Mislata els passats 20 i 21 de maig a la I Trobada de Consells d’Infància de la CV, amb responsables polítics i socials, consellers i conselleres infantils i tècnics municipals o membres d’associacions encarregades de dinamitzar-los. Fou una experiència interessant que em va fer posar l’ull esperançat en el futur, des d’un passat bastant pobre ací, al País Valencià. A banda de dignes excepcions, aquest no ha estat un objectiu als ajuntaments a banda de –si de cas- d’utilitzar les xiquetes i els xiquets com a garlandes als actes municipals o florers a les taules de l’alcaldia.
Els Consells d’Infància representats a Mislata venien d’Ajuntaments que ja es prenen més seriosament el paper d’infants i adolescents en la vida local del present i del futur. Hem de tindre en compte que les xiquetes i els xiquets han de viure -i, de vegades, patir- el present, però també el futur que es va creant des de les decisions de cada dia. Per açò, cal que aprenguen a decidir sobre el seu futur des de la vivència del present i en cadascun dels àmbits de la seua vida.
Es parla de Participació Infantil i automàticament pensem en Consells Municipals de Xiquets i Xiquetes, Consells de Participació Infantil... Però, un Consell d’Infància és només una de les maneres en que es pot fer que les xiquetes, xiquets i adolescents participen en el municipi, un instrument perquè els xiquets i les xiquetes estiguen presents de manera institucional en l’agenda municipal, que se’ls tinga en compte i que, institucionalment, estiguen; que se’ls permeta i facilite opinar, aportar i avaluar en els programes d’Infància i en tots els altres, perquè tots els concerneixen com a ciutadanes i ciutadans del present i del futur. Però, a banda dels Consells d’Infància han posar-se en pràctica altres mecanismes de participació infantil al municipi, sense cap dubte.
Si observem com es creen i desenvolupen els Consells d’Infància veurem que els centres educatius solen tindre un paper important. A l’escola o l'institut solen estar la majoria de xiquets i xiquetes del municipi, encara que també hi ha de forasters –que viuen en altre poble- i hi ha qui va a escoles de fora. Però, a més, el fet de fer les eleccions a conselleres i consellers infantils des dels col·legis i instituts i –fins i tot- reunir-los en horaris escolars, dintre el calendari escolar, fa que es barregen els objectius, els àmbits i les responsabilitats escolars i municipals. Fins i tot, algunes escoles assumeixen els representants al consell com a representants de l’escola i tracten els temes des d’una visió, metodologia i temàtica molt escolar. És clar que l’escola ha d’atendre a les necessitats de participació de l’alumnat, sí, però com a alumnat, en relació a la realitat educativa i exercint els drets que com a escolars tenen dintre i fora del centre. Ha d’haver –i hi ha- estructures participatives als centres escolars: assemblees, delegats, consells escolars i s'han de posar a l'abast de l'alumnat des de ben xicotets, en un aprenentatge de la participació i el compromís amb el col·lectiu. Però no ha de confondre's la participació al municipi amb la participació al col·legio o a l’institut. Cada àmbit té unes característiques, unes necessitats i uns objectius, sense que hagen d’interferir-se ni col·lidir sinó, ben al contrari, complementar-se i aprofitar-ne els aprenentatges.
MECANISMES PARTICIPATIUS
Cal posar en marxa Consells de Participació Infantil en cada poble, per menut que siga, trobant el millor model de funcionament que permeta que xiquets, xiquetes i adolescents intervinguen en els processos de decisió i col·laboren a dissenyar eIs seus espais, les activitats adreçades a elles i a ells i a reflexionar sobre les seues inquietuds i necessitats en un diàleg constant amb la realitat social que viuen. Però, com he dit amunt, no sols amb la creació dels Consells Municipals d’Infància es completa el mapa de la participació infantil. Caldrà trobar mecanismes participatius en tots els àmbits on es mouen xiquets, xiquetes i adolescents, ja que no hauria de valdre buscar-los les activitats més divertides, les millors solucions als seus problemes o cobrir les seues necessitats, sense demanar-los l’opinió, negociar sobre els seus interessos i respondre’ls sempre a les seues propostes, explicant-los les raons de les decisions. A Mislata, per exemple, hi havia representants també del Consell de Xiquets de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
Uns infants que aprenen a participar seran uns jóvens i uns adults participatius i compromesos amb l’entorn i amb la societat. Per això, caldrà facilitar-los l’aprenentatge de la participació amb uns adults que hauran de tindre-ho clar, de saber com i sense por de donar la veu als més menuts. Al contrari, hauran d’aprofitar-se’n de la seua innocència, de la seua saviesa, de la seua generositat i de senzillesa de les seues solucions a vells i nous problemes, abans que estiguen mediatitzats per altres interessos i maneres de viure la vida des de plantejaments adults però, de vegades, poc adaptats als seus interessos reals. Una societat que done la veu i faça cas als menuts és segur que serà una societat més justa,

Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg
@psicofamilia
edhervas@cop.es

martes, 15 de diciembre de 2015

ELS JOGUETS INFANTILS I LA NECESSITAT DE JUGAR


JUGANT, JUGANT...

Com cada any per aquestes dades, ens n'adonem que s’acosta Nadal pels llums al carrer, els torrons als supermercats i els catàlegs de joguets que ens deixen a la bústia, unes eines per posar atents els xiquets i les xiquets i que comencen a demanar; a fer llistes de regals; a desitjar tindre molts regals, a voler obrir molts paquets.
 

Hi ha moltes possibilitats de fer regals les persones, estimades o no, però el “joguet” continua sent un element fonamental quant als regals i les il·lusions infantils i als negocis adults. Hi ha roba, materials d'esport, llibres, … Però on es centra el Nadal i els Reis ´ñes en els joguets, clar.
Abans de res pregunte, «com podríem definir el joguet?» És fàcil respondre que és un objecte que serveix per a jugar. Si continue preguntant, «què és jugar?», la cosa no està ja tan fàcil, perquè la resposta sol ser: «jugar es...jugar»
Jugar és la manera que tenen els els xiquets i les xiquetes d'aprendre i aprendre a viure. Si ens fixem, des que naixen, sense que ningú els haja d'ensenyar, estan ja jugant. Comencen a jugar movent-se i així aprenen a moure's, jugant a repetir una i el mateix moviment fins que el dominen i en comencen un altre. Després tiren totes les vegades la pilota o el nino fora del bressol o del parc, llancen la boleta, boten a la corda, pugen a la cadira, visten i desvisten la nina, estiren el camió, paren taula amb la seua escuradeta i donen el dinar a les nines o a la mare.
Les xiquetes i els xiquets aprenen a viure, jugant jugant. A soles o en companyia, a casa, al carrer -quan els deixen- o al parc. També a l'escola, comencen a aprendre de lletres, de colors, de formes i de quantitats, fins que l'escola s'oblida que jugar és la millor forma, la forma natural d'aprendre. Van assajant com ser majors reproduint en els seus jocs el que fan els adults: pares i mares, mestres, metgesses, policies…
Però el joc es pot fer amb joguets o sense. I amb joguets fabricats expressament per al joc infantil, allò que anomenem específicament com a "joguet", o amb altres coses que no pensem que ho són però que en fan la funció: objectes de la Natura -palets, pedretes, terra, fulles d'arbre, floretes, aigua...- o del món dels adults -cassoles, pinces, draps, caixes de cartró-. També, es pot jugar sense res, amb el propi cos i el moviment: córrer, ballar, pujar, baixar o fer coses amb les mans i els peus. Amb tot açò juguen, tots hem jugat.

ELS JOGUETS, QUINS JOGUETS?
Ara mateix el joguet ha esdevingut un objecte de consum i de fabricació industrial, un gran negoci i molts xicotets negocis, però ha de quedar ben clar que el que importa no són els joguets sinó el joc mateix, el fet de jugar i facilitar que es jugue. A més, amb joguets o sense, les xiquetes i els xiquets necessiten tres elements molt importants per a poder jugar: temps, espai i altres persones, tres elements que els adults els haurem de facilitar perquè tinguen un desenvolupament com cal. Amb el joc amb persones, en un lloc i un temps determinats aprendran a viure i a relacionar-se amb altres persones, a gestionar el temps i a responsabilitzar-se de l'espai.
Però estem a prop de Nadal i Reis, temps de regals i, fins i tot, de joguets, pel que aprofitaré per fer un resum dels requisits que necessiten complir eixos joguets que anirem a comprar perquè puguen ser elements positius per al joc:
  • Els joguets s'han de deixar jugar, no poden ser objectes que juguen sols al terra o damunt la taula, perquè això no seria jugar; jugar és acció i interrelació xiquets-joguet, xiquets-xiquets.
  • No haurien de centrar-se en les diferències de gènere, ni «de xiquet» ni «de xiqueta»; si no, no els ajudaran a fer-se majors allunyant-los de prejudicis sexistes.
  • Millor pocs que massa; que la quantitat complica el fet de jugar, afavoreix el consumisme desbordat i, a més, després han d'arreplegar-se i això sol complicar la vida familiar.
  • Hem d'assegurar-nos que siguen segurs, que no es trenquen i puguen i fer mal, que no tinguen peces xicotetes que puguen ser perilloses, segons l'edat.
En resum, el més important que fan els xiquets i xiquetes és jugar, començant a comprendre i aprendre el món que els envolta i assajant el futur. Els pares i les mares tenen la responsabilitat de la seua educació i, amb això, la responsabilitat del que juguen i amb què. Ara és més difícil que juguen amb altres xiquets en el carrer, perquè el carrer no es considera segur com abans i no se'ls deixa eixir lliurement a jugar, pel que cal buscar-los alternatives: parcs, ludoteques, les cases de les amistats. Llocs on hi haja altres xiquets i puga hi haver algun joguet.

VALS DE JOC: UNS ALTRES REGALS, QUE FAN JUGAR TAMBÉ

Pose a la vostra disposició un àlbum d’activitats on amb una llarga sèrie de regals, («Vals de Joc») que no són joguets i que els pares i les mares poden aprofitar per estar junts amb les filles i fills, passar-ho bé fer la vida i el futur en companyia. I, clar, passar-ho molt bé i inventar noves maneres de relacionar-se i de viure a casa i fora. Només cal obrir, imprimir, retallar i atrevir-se a compartir aquest recull d'activitats diferents i ben barates, que és segur que els agradaran.
 
Baixar VALS DE JOCBajar VALES DE JUEGO 

Eduard Hervàs.
Psicòleg

@psicofamilia

martes, 8 de septiembre de 2015

CRÉIXER I FER CRÉIXER EN EL NOU CURS ESCOLAR


Torna setembre, torna a començar el curs escolar i milers d'alumnes tornen a l'escola o a l’Institut, van per primera vegada, canvien de curs o d'etapa, amb el mateix o diferent professorat, centre, companys i companyes, amistats...
Un nou curs és sempre un allau de novetats i de canvis per a les famílies, que hauran d’aprendre i acceptar les regles que conformen les relacions amb el sistema, amb els companys, amb el professorat i amb la pròpia família i comunitat. Les mares i pares dels més menuts –potser més les mares, una llàstima- seguiran molt pendents del que els passa o els hauria de passar i van regulant d’alguna manera els contactes amb els mestres. I és una llàstima que només siguen les mares i que, al tall que els fills i filles es fan majors, elles -i els pares- van allunyant-se a poc a poc de l'escola i de l'institut. Perquè cal tindre una complicitat, cadascú des de la seua responsabilitat, entre la família i el centre, entre els pares i el professorat.
Les famílies s'hauran gastat uns centenars d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements. Enguany hi ha un raig d'esperança quan ha començat el canvi en la gestió del material escolar amb les noves ajudes per als llibres. Caldrà aprendre a cuidar-los en saber que al final del curs s'han de tornar per rebre la segona part de l'ajuda i deixar el llibre a l'aula per als companys i companyes de l'any que ve. Si és una millora que facilita l'economia familiar és també un repte quant a l'aprenentatge de la responsabilitat personal i de grup en el respecte al material escolar.,
Però, suposem que hauran de dur encara els llibres cada dia amunt i avall a la a la motxilla corresponent que, en teoria, no hauria de pesar més del 10% de l'escolar. I, millor, amb rodes o ben enganxada a l'esquena. Per cert, dur la motxilla o la bossa és cosa dels i les escolars, no de la mare ni dels iaios. Açò és també un aprenentatge de la responsabilitat pròpia i del creixement com a persona.
I aviat vindran els deures, aquelles tasques quotidianes imposades cada dia des de la classe per a casa i que -massa vegades- són també un quotidià martiri familiar. Sense que s'haja demostrat que servisquen per aprendre més del que s'aprén a la classe.
Tornaran els conflictes a l'hora de gitar-se de nit i alçar-se de matí , cada dia i també dissabtes i diumenges, i caldrà controlar les activitats de pantalla -tele, Internet, telèfons, tabletes- I potser encara vulguen jugar a jocs cara a cara amb amigues amics, si és que han arribat a aprendre'n i encara no ho han oblidat.
I amb tot aquest panorama què poden fer les mares i pares per assumir la seua responsabilitat de criar i educar perquè filles i fills traguen un bon profit del curs que comença?

10 PUNTS A TINDRE EN COMPTE
Enumere algunes qüestions que caldrà reflexionar i debatre a casa entre la parella, a soles o en companyia d’altres amb els mateixos interessos educatius i, que serviran per iniciar amb seguretat i bon pas el camí del curs.
  1. S'ha d'anar a l'escola o l'institut a conéixer el tutor o tutora dels fills i anotar al calendari o a l'agenda del mòbil les dates de reunions periòdiques programades. I, a més, planificar reunions sense esperar que hi haja problemes, perquè cal parlar també quan les coses van bé, i refermar la necessària complicitat formativa.
  2. S'ha de marcar un temps màxim per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els acaben, que assumisquen la seua responsabilitat amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que quant menys deures pose, millor per a tots.
  3. Ben important serà negociar i anotar les tasques que els fills i les filles han de fer a casa des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com la participació en les que són familiars i exigir que ho facen. A canvi de res, clar.
  4. El pare i la mare han de programar-se un temps per parlar sobre els fills i les filles, quan no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no. I que tot el que els manen, els facen fer o no fer siga sempre en nom dels dos, ho diga qui ho diga.
  5. I és necessari que el pare i la mare troben temps cada dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals, col·leccionar o explorar l'Internet amb cada fill o filla. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
  6. Cal fer un esfofamiliar per facilitar als menuts i majors experiències interessants, on puguen aprendre altres coses que no s'aprenen a l'escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, viatges, visites familiars, ajuda a altres persones...
  7. Han de planejar-se també el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes i proporcionar-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, cara a cara, sense trampes ni excuses.
  8. Hauran de recordar no deixar passar cap conducta negativa sense que els menors s'adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. També, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, se'ls ha de deixar clar què s'espera d'elles i d'ells, i començar a negociar.
  9. Han de posar atenció en no donar-los de seguida tot el que demanen i que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè no pot ser ni tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
  10. És important fer--los veure que són persones importants per a la família, per al pare i la mare, els germans, iaios i resta de familiars; que se'ls estimen molt. I s'han d'afavorir unes relacions familiars quotidianes amb la família extensa, que els ajudaran a trobar el seu lloc en el món al llarg de la vida.
CRÉIXER I FER CRÉIXER
Si la mare i el pare tenen en compte aquests punts i s'acostumen a anar posant-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen fent-se majors. Si han passat aquests primers anys sense posar massa atenció en tot açò, també poden anar reaprenent a poc a poc; és cas d'adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca d'educar.
Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d'ells mateixos i independents en la vida. Això és créixer, i fer créixer.

martes, 9 de junio de 2015

EL TIEMPO DE LAS PERSONAS EN LOS NUEVOS AYUNTAMIENTOS


El sábado día 13 de junio se renovarán los alcaldes y las alcaldesas y los equipos de gobierno de todos los Ayuntamientos. Es una fecha que deberá representar un punto de inflexión en la relación que los municipios, sus responsables políticos y sus técnicos mantienen con las ciudadanas y ciudadanos de todas las edades.
Porque ya hace muchos años que el presente y el futuro de las personas dejaron de ser importantes para la mayoría de quienes nos estaban gobernando en los Ayuntamientos y los gobiernos autonómicos. Sus intereses, como sabemos y hemos sufrido de una manera u otra, estaban en otros lugares en otras cuestiones, lejos de los intereses de las personas.
Recordamos cómo ya hace demasiados años, las familias, los jóvenes, las niñas y los niños, el profesorado, las personas y sus relaciones interpersonales y comunitarias eran importantes para los responsables de las políticas municipales. Se diseñaban y se implementaban programas educativos a diferentes niveles, se acompañaba a las familias con hijas o hijos con discapacidad en el largo proceso de la integración, se ponían en marcha actividades para jóvenes o se intervenía positivamente en los barrios de las ciudades potenciando las actividades vecinales y propiciando un crecimiento personal y comunitario para hacer más fácil y llena la vida de cada ciudadana y ciudadano en el presente y en el futuro.
En los últimos tiempos, con la excusa de la “crisis” y de los “recortes” que no permitían gastarse dinero de los presupuestos municipales en "esas cosas", fueron dejándose a un lado. Ciertamente, faltaba dinero, pero la realidad era que «esas cosas» no entraban en los esquemas de los gobernantes. Cuando todavía había partidas presupuestarias suficientes ya habían empezado a desactivar estos servicios y a abandonar las actividades que podían favorecer el presente y el futuro de las personas y de la comunidad como ente que las acoge y les hace vivir y crecer. Poco a poco, sin casi darnos cuenta, habíamos llegado a una situación en demasiados Ayuntamientos con un abandono casi absoluto de l que en verdad importa, a diferencia de unos pocos que han continuado sirviendo fielmenteo a la ciudadanía con resultados positivos muy palpables.
Ahora es el momento de (re)construir las ciudades y los pueblos en lo que es más importante, la atención a las personas y a las relaciones entre las personas. A cada una según sus necesidades y desde su diversidad. Los Ayuntamientos son las instituciones que están más cerca de la ciudadanía y son las que pueden darles la respuesta más rápida y más adecuada o informar, asesorar, acompañar y derivar a los servicios adecuados.

Es necesario acercarse a las familias desde que se forman para prevenir problemas en el desarrollo de los niños y de las niñas, en la adaptación a la escuela, en el juego o en el conocimiento de la ciudad. Hay que ayudar a las familias de las personas con discapacitado intelectual en su crecimiento y facilitar la integración en la sociedad, con todos los derechos. Hay que utilizar los medios de comunicación locales para introducir pautas de vida positivas, para hacer conocer la realidad actual y los raíces de las tradiciones y la historia. Es necesario propiciar la reflexión de los adolescentes y facilitarles alternativas de ocio y ocupación del tiempo que enriquezcan su formación como personas, la participación y la implicación social. Y también, es necesario profundizar en las relaciones intergeneracionales, con todo lo que supone de poner en comunicación los más mayores con los pequeños, los jóvenes con los adultos, cada cual desde su realidad y responsabilidades de crecimiento y de implicación familiar o social.
Y deben de atenderse y apoyarse las AMPA de los colegios y de los institutos, las asociaciones cívicas y culturales, las fallas o las «filaes», vertebrando el tejido social y hacer que se creen sinergias entre ellas para multiplicar los resultados y conseguir aquello de educar a cada niña y cada niño desde  la tribu entera.
No es sólo cuestión de presupuestos sino de lo que denominamos «voluntad política», tener claro lo que es el importante y ponerlo en práctica. Los proyectos que más efectos tienen en la sociedad no son los que valen más dinero, sino los que movilizan a las personas y las hacen ir construyendo su propio futuro, en compañía.
Es la hora de los Ayuntamientos de las personas y de las personas en los Ayuntamientos. No puede dejarse pasar más tiempo con las puertas municipales cerradas a las necesidades de la ciudadanía y dejar de abrir caminos para estructurar unas nuevas relaciones y una confianza en que las cosas pueden hacerse bien hechas, y que se note. Cómo? En la vida cotidiana, en el planteamiento de los problemas y de las soluciones, en las fiestas, en la escuela, en los parques, en el sentimiento de pertenecer a una comunidad con raíces y con vínculos entre las personas, que pueda continuar siendo vivida como tal con la esperanza de continuidad, de futuro.


lunes, 8 de junio de 2015

L'HORA DE LES PERSONES ALS NOUS AJUNTAMENTS


Dissabte dia 13 de juny es renovaran els alcaldes i les alcaldesses i els equips de govern de tots els Ajuntaments. És una data que ha de marcar un punt d'inflexió en la relació que els municipis, els seus responsables polítics i els tècnics que hi treballen mantenen amb les ciutadanes i ciutadans de totes les edats.
Perquè ja fa massa anys que el present i el futur de les persones deixaren de ser importants per a la majoria dels qui ens estaven governant als Ajuntaments i a la Generalitat Valenciana. Els seus interessos, com sabem i hem patit d’una manera o altra, estaven en altres llocs en altres qüestions, lluny dels interessos de les persones.
Recordem que ja fa massa anys, les famílies, els jóvens, les xiquetes i els xiquets, el professorat, les persones i les seues relacions interpersonals i comunitàries eren importants per als responsables de les polítiques municipals. Es dissenyaven i s’implementaven programes educatius a diferents nivells, s’acompanyava a les famílies amb filles o fills amb discapacitat en el llarg procés de la integració, es posaven en marxa activitats per a jóvens o s’intervenia positivament en els barris de les ciutats potenciant les activitats veïnals i propiciant un creixement personal i comunitari que hauria de fer més fàcil i plena la vida de cada ciutadana i ciutadà en el present i en el futur.
Als darrers anys, amb l’excusa de la “crisi” i dels “retalls” que no permetien gastar-se diners dels pressupostos municipals en eixes coses, anaren deixant-se de banda. Certament, mancaven diners, però la realitat era que «estes coses» no entraven en els esquemes dels governants. Quan encara hi havia partides pressupostàries suficients ja havien començat a desactivar aquests serveis i a abandonar les activitats que podien afavorir el present i el futur de les persones i de la comunitat com a ens que les acull i lesd fa viure i créixer. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, havíem arribat a una situació en massa Ajuntaments amb un abandó quasi absolut del que veritablement importa, a diferència d'uns pocs que han continuat servint fidelment a la ciutadania amb resultats ben palpables.
Ara és el moment de (re)construir les ciutats i els pobles en allò que és més important, l'atenció a les persones i a les relacions entre les persones. A cadascuna segons les seues necessitats i des de la seua diversitat. Els Ajuntaments són les institucions que estan més a prop de la ciutadania i són les que poden donar-los la resposta més ràpida i més adient o informar, assessorar, acompanyar i derivar als serveis adients.
És necessari acostar-se a les famílies des que es formen per tal de prevenir problemes en el desenvolupament dels xiquets i de les xiquetes, en l'adaptació a l'escola, en el joc o en el coneixement de la ciutat. Cal ajudar les famílies de les persones amb discapacitat intel·lectual en el seu creixement i facilitar la integració en la societat, amb tots els drets. Cal utilitzar els mitjans de comunicació locals per introduir pautes de vida positives, per fer conèixer la realitat actual i els arrels en les tradicions i la història. És necessari propiciar la reflexió dels adolescents i facilitar-los alternatives d'oci i ocupació del temps que enriquisquen la seua formació com a persones, la participació i la implicació social. I també, és necessari aprofundir en les relacions intergeneracionals, amb tot el que suposa de posar en comunicació els més majors amb els menuts, els jóvens amb els adults, cadascú des de la seua realitat i responsabilitats de creixement i d'implicació familiar o social.
I han d'atendre's i recolzar-se les AMPA dels col·legis i dels instituts, les associacions cíviques i culturals, les falles o les filaes, vertebrant el teixit social i fer que es creen sinergies entre elles per multiplicar els resultats i aconseguir allò d'educar cada xiqueta i cada xiquet amb la tribu sencera.
No és només qüestió de pressupostos sinó d'allò que anomenem «voluntat política», tindre clar el que es l'important i posar-ho en pràctica. Els projectes que més efectes tenen en la societat no són els que valen més diners, sinó els que mobilitzen a les persones i els fan anar construint el seu propi futur, en companyia.
És l'hora dels Ajuntaments de les persones i de les persones als Ajuntaments. No pot deixar-se passar més temps amb les portes municipals tancades a les necessitats de la ciutadania i deixar de obrir camins per estructurar unes noves relacions i una confiança en que les coses poden fer-se ben fetes, i que es note. Com? En la vida quotidiana, en el plantejament dels problemes i de les solucions, en les festes, en l'escola, en els parcs, en el sentiment de pertànyer a una comunitat amb arrels i amb vincles entre les persones, que puga continuar sent viscuda com a tal amb l'esperança de continuïtat, de futur.

viernes, 19 de diciembre de 2014

JUGAR NO ÉS TINDRE JOGUETS, NI ESTIMAR ÉS REGALAR.

JUGAR NO ÉS TINDRE JOGUETS, NI ESTIMAR ÉS REGALAR.
(UNA OFERTA DE REGALS ALTERNATIUS I DEBADES)

Nadal ha esdevingut en la festa del consum. És el moment de l'any en que ens plantegem i ens permetem regalar, massa vegades de forma compulsiva, si ens ho permet la butxaca. O amb cert sentit de culpa si no podem comprar i oferir als més menuts tot allò que ix a la tele i als catàlegs i elles i ells apunten amb el dit o escriuen a la carta als Reis.

No cal ni dir que els millors joguets no són els que es juguen sols, ni els que els tanquen en casa davant d'una pantalla o pantallets i exerciten els dits polzes; o els que reprodueixen els rols sexistes i fan als hòmens xics valents, tècnics i guerrers i a les dones xiques dolces, figurins o mestresses. Ja és ben sabut i repetit pels mitjans de comunicació que ens atabalen amb joguets d'aquests.

És clar que el "joguet" és un article de consum, a banda d'un element que hauria de facilitar el joc de xiquetes i xiquets i ajudar-los a créixer i aprendre a moure's, a relacionar-se i a viure. Perquè jugant és com els nadons van fent-se majors, assajant moviments com, després, els infants assagen la vida adulta, a poc a poc, amb els seus jocs, divertint-se, com solen fer els menuts si els deixem.

Els joguets que es venen a les botigues físiques i internètiques poden facilitar aquest creixement personal, com poden també dificultar-lo. De la mateixa manera que el fet d'atabalar-los de caixes i paquets amb joguets i més joguets els complicarà que puguen assaborir cadascun d'ells i, fins i tot, jugar. Aquella agitació que els adults podem explicar com a “tanta il·lusió” hauriem d'explicar-la, millor, en termes de confusió i hiperexcitació. I que aprenguen que la quantitat no és preferible a la qualitat i que no cal tindre molt per poder fruir del que es té.

A més, recordem que jugar no és allò que es fa amb els joguets -de vegades, només mirar o desempaquetar- sinó que jugar és una activitat infantil necessària que es pot fer amb joguets comprats, amb joguets trencats i reciclats, amb utensilis del món adult o només amb el cos, el moviment i/o amb les amigues i amics o els adults del voltant.

Però allò que els agrada als xiquets i a les xiquetes és poder compartir la vida amb els pares, mares, germans i altres parents i amics, aprenent la vida, amb activitats quotidianes i extraordinàries que els faran riure i viure i teixir la seua història personal i comuna.

VALS DE JOS, piqueu i baixaran
Per això, fugint un poc dels catàlegs dels grans magatzems, us regale un àlbum d'activitats (Vals de Jocs) quasi totes debades, que podeu regalar als vostres fills i filles, néts, nebodes, per comprometre-vos amb ells al llarg de tot l'any a fer coses junts. I quan passe l'any i hàgeu gastar tots els cromets veureu com és un dels millors regals que us han fet i els han fet.

I, per cert, que el Nadal consumista no xafigue allò més important que encara podem trobar entre papers acolorits, sorolls i reclams publicitaris, les relacions familiars tranquil·les, amb temps, on els més menuts podran aprendre que la família és important i, fins i tot, divertida.

Bon Nadal i Bon joc per a tot l'any que ve!