CONFLUÈNCIA DE GÈNERES: INTRODUCCIÓ

El dia 8 de març es celebra el Dia de la Dona Treballadora o, simplement el Dia de la Dona. Una data que, almenys, hauria de provocar la reflexió sobre quina és la realitat dels gèneres a la vida quotidiana. I com volem que siga.

És ben evident la diferència entre hòmens i dones, especialment si no duen roba o si s'han arreglat per eixir i anar de festa: diferències només biològiques i socioculturals, podríem dir. És clar que també hi ha diferències de comportament (psicològiques?) que venen determinades per la biologia i les expectatives que la biologia ha anat elaborant al llarg dels segles per a cada gènere en relació als comportaments que anaven tenint i repetint cada dia i cada any.

A hores d'ara ens trobem amb uns repertoris de comportament dicotòmics hòmens/dones, masculí/femení, xiquet/xiqueta: formes de vestir, formes d'expressar-se, de comunicar-se, models i estructures de pensament, repertoris gestuals, formes de control personal i interpersonal.

Sexe és allò que biològicament ens determina a uns mascles i a altres femelles, la forma que l'evolució de la nostra espècie ha triat per reproduir-se i perviure al llarg del temps, generació rera generació i mil·leni rera mil·leni. I fa que la femella/dona geste dintre el seu ventre els fills que ha engendrat el mascle/home i després haja d'alletar-los i cuidar-los. I el mascle/home ha de recolzar la dona/femella i els fills mentre aquesta ha d'atendre l'embaràs o els nadons. Com ho fan mascles de diferents espècies animals ja que, biològicament, humanes i humans també som animals.

Gènere seria el conjunt de rols, obligacions, formes de pensar, formes d'actuar que una persona assumeix pel fet de tindre un sexe determinat. Una persona i el conjunt de persones d'un mateix sexe, en una mateixa època i lloc. El gènere és un constructe psicosocial que intenta adaptar els comportaments individuals a les necessitats d'una societat concreta. Per açò, en diferents moments històrics i en diferents zones geogràfiques -cultures- hòmens i dones han assumit unes o altres obligacions i responsabilitats i s'han vist i entés como a normals unes o altres activitats.

Per al que ens pertoca, la nostra cultura occidental actual ha vingut dissenyant els gèneres amb un catàleg de trets masculins i femenins que abasten tot el ventall de comportaments, des de la base de les dones com a cuidadores dels fills i de la llar i dels hòmens com a guardians de la família i proveïdors de menjar i altres bens.

Elles han de ser sumises i dòcils i ells agressius i dominadors. Elles dominen el llenguatge i el món dels sentiments i ells les activitats de risc. Ells haurien de dur els diners a casa i elles tindre-la a punt i endreçada i controlar els fills i les filles.

Si completem el repàs de la nostra actual cultura amb l'adjectiu necessari de "consumista" veiem com elles han de fixar-se i comprar tot allò que té a veure amb la imatge i el cos: roba, cremes i altres productes de bellesa, neteja i tocador; i ells han de fixar-se i comprar grans aparells , atifells electrònics, automòbils, bricolatges, eines d'esport i similars.

Ens trobem amb dos models de persona fets pels anys i la quotidianitat (la cultura) amb una base de diferències biològiques que expliquen però no justifiquen actualment aquesta dicotomia.

Perquè els drets humans que ens hem reconegut i dels quals emanen les lleis i reglaments que, amb la meta de la igualtat, regeixen les nostres vides de relació, ens obliguen a redefinir els constructes dicotòmics sexistes i buscar un nou encaixament dels gèneres, amb una confluència necessària i, sempre, complementària; on els atàvics determinants bio-psico-socials no determinen enfrontaments, dominis ni submissions.

És per açò que considere que cal repassar diferents aspectes d'aquesta necessària confluència de gèneres amb una sèrie d'articles en els que intentaré analitzar la realitat actual i la prospectiva del futur més pròxim, amb incidència en les possibilitats educatives a les famílies, el sistema educatiu i social.

Us convide a seguir i col·laborar en el desenvolupament d'aquest tema en el blog CONFLUÈNCIA DE GÉNERES.

Eduard Hervàs

DES DE LA MORT DE MARTA

Finalment les pitjors sospites es van fer realitat i Marta, la jove desapareguda, a Sevilla se suposa que està morta en el riu. Perquè ho ha dit el qui presumptament era o havia sigut el seu nóvio un mes feia ja dos anys. Ella, ara amb 17, tenia aleshores 15 anys; ell ara 20 anys i aleshores 18. Ho havien deixat i ell tenia ara una altra nóvia de 14 anys. Pareix que un amic de la seua mateixa edat, un altre de 15 anys i el seu mateix germà el van ajudar a desfer-se del cadàver, sabien que havia sigut ell... I què?

1. Havien sigut "nóvios" un mes
2. Ho van deixar (supose que el va deixar ella) fa dos anys.
3. Eixa nit van discutir
4. Degué donar-li un colp en el cap
5. Se la van emportar al riu i la van tirar a l'aigua.

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i totes tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents. I des de la reflexió una intervenció amb les famílies i amb els mitjans de comunicació i entreteniment:

1. D'una banda tenim la realitat del masclisme imperant encara en estes edats: xics que estan convençuts que en les relacions amb les xiques manen ells. És una cosa que encara es veu com normal i lògic a nivell social i es reflecteix en sèries televisives i programes.

2. Afegim el fet de la frustració i la violència: tinc dret a tot i quan no m'ho donen em frustre i agredisc violentament. Amb el que siga, perquè me n'isc de les meues caselles quan no tinc el que desitge. Des que han nascut se'ls ha donat el que han demanat i no se'ls ha dit (quasi) mai NO. I han aprés que tenen dret a tindre-ho TOT i SEMPRE. Quan no ho tenen apareix la FRUSTRACIÓ i ja és sabut que la frustració deriva quasi automàticament en VIOLÈNCIA.

3. Els models social-televisius estan donant segell de normalitat al que no ho és: xiquets i xiquetes comportant-se afectivament com a adults: parelles de xiquets-xiquetes/adolescents (quan es deixa de ser xiquet o xiqueta?) que es comprometen com si fóra per a tota la vida, amb tots els "drets i obligacions".

4. La por de les famílies a posar límits clars, a no permetre certs comportaments no adaptats per als/les menors. La desorientació dels pares i mares sobre el que és normal i lògic i el que ve derivat de desajustos socioculturals que provoquen un creixement ètic i moral desequilibrat i fora de tota lògica.

5. La pèrdua d'intimitat personal: tot val per a ser ensenyat i per a ser vist: el cos, els sentiments, les emocions, les fotos, els desitjos... En les xarxes socials (tuiter, xing, facebook...) xics i xiques bolquen i es posa a disposició de tot el món la seua immaduresa, les seues contradiccions, els seus arravataments. Amb cada vegada menys límits. A disposició de tot el món.

6. Hi ha poca comunicació familiar i, quan n'hi ha, sol ser entre iguals, entre p/mare amic/a de fill/a, una relació que és impossible ja que els pares tenen unes responsabilitats parentals que no poden ser comparades a les derivades de l'amistat.

7. Pares i mares tenen por de limitar els comportaments dels menors, de posar-los portes i horaris. I no saben que els límits són necessaris per al seu creixement com a persones.

8. No es presenten els xiquets, adolescents i jóvens models positius de comportament que ensenyen el valor de les coses ben fetes, del temps que fa falta per a aprendre les coses importants, dels sacrificis que cal fer per a aconseguir el que es vol, del que satisfà fer una cosa bona o bonica pels altres...

9. I a tot açò afegim les estratègies i comportaments criminals i delictius (respostes desadaptades) que han/hem anat aprenent en pel·lícules i sèries televisives: de quantes maneres sabem (que es pot) matar? De quantes maneres pot fer-se desaparéixer un cos, encara que mai ho hàgem fet, ni pensem a fer-ho?

Batem tot açò en la coctelera de la vida, amb el poc de temps que pares i mares tenen per a estar amb les seues filles i fills i la voràgine consumista que ens corroeix, amb un poc de sentit de culpa i de "ulls-que-no-veuen-cor-que-no-sent" i tindrem vides truncades, amb més o menys morts, i presents i futurs destrossats.

Perquè tot siga distint hi haurà, simplement, que actuar com a pare i com a mare, des que es té per primera vegada el/la bebé en braços, pensant què volem oferir-li per al futur. I posar-se a això, pare i mare, i parlar-ne.

PERQUÈ NO AGREDISQUEN EL PARE NI LA MARE, 2

Em comenten responsables de Guarderies/Escoles Infantils que estan alarmades per la manera en què algunes mares estan aprenent a relacionar-se amb els seus bebés. I viceversa, com els/les bebés aprenen a relacionar-se amb elles. Arriben a plantejar la necessitat que en el temps de l’embaràs, especialment en les classes de preparació al part, les comares els expliquen que, a més de com és de meravellós tindre un fill i com cal fer perquè isca de la millor manera possible, el part és també l’inici d’una sèrie de preocupacions i problemes per al pare i la mare.

Els/les bebés ploren, es taquen, es desperten a la nit, cal donar-los el pit o el biberó, després les farinetes i després cal aconseguir que comencen a menjar menges de majors. I tenen febra, vomiten, tenen diarrees, cal portar-los al metge i cal posar-los vacunes.

La fantasia d’una maternitat meravellosa i sense problemes, en la que tot és alegria, felicitat i amor porta a què algunes mares s’afonen i claudiquen des dels primers mesos en gran part de la seua responsabilitat educadora. Especialment, si el pare no està al seu costat compartint la responsabilitat de la criança del/la bebé. Els mesos següents al part són durs, encara que la recompensa dels també durs mesos de l’embaràs ja està present en aqueixa nova criatura plena d’ulls, de boca i de pell que acariciar.

Em comenten les educadores de les escoles infantils que hi ha algunes mares de bebés d’un any que es queixen repetidament de que els seus fills/as els mosseguen... No saben com evitar-ho ni com respondre. No saben com fer perquè aqueixa xicoteta criatura vaja aprenent a viure i a créixer com a persona, pas a pas, dia a dia: a menjar, a dormir, a jugar, a parlar, o a callar. I en massa ocasions pensen que tindre fills/as els ha complicat massa la vida.

Ara són mares i pares jóvens però abans van ser adolescents, xiquets i bebés. D’una generació a què no se’ls ha exigit massa i que han aprés a viure d’una forma molt còmoda, sense massa responsabilitats pròpies ni en la seua família d’origen; que van aprendre que el més important és cada un/a mateix/a, per la qual cosa els costa anar perdent tota la llibertat aconseguida a canvi de res des del seu naixement.

Si un bebé aprén a mossegar i cridar i plorar i, amb això, a controlar els seus pares i a la resta d’adults, té un mal començament de vida. La responsabilitat dels seus pares està a ensenyar-los que la vida no pot ser així i els hauran de posar límits clars, reforçar-los les conductes adequades i eliminar les inadecuades, donant-los amor incondicional i no consentint-ho tot.

L’educació de cada fill o filla és responsabilitat dels pares. Per això estaven alarmades les educadores de les escoles infantils, perquè veuen com aqueixos pares i mares no són capaços d’assumir aqueixa important responsabilitat. I la guarderia, l’escola o l’institut mai poden substituir la mare i el pare en la seua tasca d’educar. Poden ajudar i col·laborar en la instrucció, en la socialització i en aspectes educatius de la seua vida, però la responsabilitat és parental.

Per això, des de les institucions públiques, haurien de plantejar-se accions dirigides a les mares i pares jóvens per diagnosticar les seues capacitats educadores i oferir-los mitjans perquè aprenguen a cuidar i tractar els seus fills i filles. I que el pas del temps no agreuge les situacions que ara es van endevinant, quan aquests xiquets que comencen a agredir de xicotets ho seguisquen fent de majors. Als seus pares, als amics o a la tribu sencera.

PER A QUE NO AGREDISQUEN NI AL PARE NI A LA MARE, 1

PROBLEMA

Escolte per la ràdio que han augmentat les denúncies per menors que agredeixen als seus pares. I açò és molt greu. Per això es deia abans allò que "és més roí que pegar a un pare". Mal pronòstic té eixa família en què els pares patixen les agressions d'un o més fills/es s'agressions físiques, psíquiques o verbals, que de tot hi ha i tot fa mal-, siguen dels que denuncien o dels que ho callen i simplement ho patixen de portes cap a dins. Si volen eixir de l'embull en què s'han vist ficats pels anys viscuts junts hauran de tirar mà d'un/a bon professional de la psicologia i moltes ganes que tot canvie. Amb tot l'esforç que posen serà difícil, però hauran d'intentar-ho o renunciar a la relació m/paternofilial, reconvertint-la en una altra cosa.

PREVINDRE ABANS DE VINDRE
El que cal aconseguir és que els menors que ara tenen 1, 2, 3 o 7 anys no arriben a agredir els seus pares quan tinguen 12 o 14. I això com s'aconseguix? Molt senzill, deixar ben clar des del principi qui mana a casa. I ha de quedar clar que a casa manen el pare i la mare, que són els que tenen eixa responsabilitat. I això ha de notar-se des de ben prompte, des que els xiquets són capaços de manipular als majors, que és des que naixen. Les coses es fan perquè la mare i el pare així ho decidixen -o un dels dos, si és una família monoparental, en la que hi ha més risc de perdre el control de la situació-. Als fills se'ls demana opinió, se'ls concedeixen capritxos, però es fa el que volen els pares, des del principi. Una família no és una societat democràtica. I qui ho crega així ja no cal que continue llegint. No són "pobret/a, total què més dóna..." I dóna, vaja si dóna. Si no, que els ho pregunten als p/mares agredits. No val accedir als seus capritxos perquè callen i no ploren o no donen la llanda, a casa o en el supermercat. Ni concedir-los privilegis perquè els tenen els amics, amigues o company/es. És la pitjor de totes les raons, permetre'ls alguna cosa perquè diuen que els ho permeten als altres. Una altra cosa important és posar regles, deixar que es complisquen i si no es complixen que els coste alguna cosa. Perquè en la vida hi ha regles i cal aprendre a complir-les. Això no s'aprén en l'escola. Regles per a alçar-se i gitar-se, menjar, fer els deures, jugar, llegir, eixir... Regles que ajuden a la convivència domèstica i els servixen a la seua educació. I si les regles no es complixen o es boten els límits (horaris, volum, brutícia, diners, consum...) el pare o/i la mare ha de fer que els coste alguna cosa. Perquè si no els costa res mai aprendran a complir les regles.

APRENDE PERQUÈ APRENGUEN A VIURE Així, a poc a poc des del primer dia de vida, els fills i filles aprenen a viure en família i amb ells mateixos, subjectes a una autoritat p/materna que ha d'evolucionar alhora que els xiquets/es van creixent. I junt amb les regles i els límits molt d'amor, que es manifesta en respecte mutu. Els fills han de saber-se volguts i acceptats, des de xicotets, encara que se'ls estiga confrontant amb el seu mal comportament. No se'ls deixa de voler perquè es porten malament, ni es fa com si se'ls deixara de voler. Se'ls vol i se'ls demostra amb la coherència p/materna i amb besos, carícies, moltes paraules i molt de temps compartit.

És difícil? Durant moltes generacions no ha sigut difícil. Ara, quan el capitalisme consumista aprofita tots els badalls de l'educació, "moderna" per a atacar, cal esforçar-se més i no cedir ni un pam. Si no es té molt clar caldrà parlar-ho amb altres pares i mares o, per què no? Anar a aprendre a un lloc on ensenyen com han de comportar-se els pares i mares. Tot perquè quan tinguen 11, 12 o 14 anys no siguen uns agressors de pares i mares i, quan tinguen 25 o 30 puguen ser bons pares o mares.

MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A SOL·LICITANTS D'ADOPCIÓ

L'adopció és la major forma de protecció d'un menor ja que tindre una família és un dels drets bàsics de qualsevol xiquet o xiqueta en ser el millor lloc perquè visca, cresca i aprenga a viure. En massa ocasions la família de biològica d'un xiquet o xiqueta no existix, no funciona com a tal o és perjudicial per a la xiqueta o el xiquet.

Perquè un xiquet o una xiqueta que no la té puga arribar a tindre una família fan falta una o dos persones (mare/pare) que vullguen rebre'l i assumir-lo com al seu fill o filla, amb totes les conseqüències. Com si l'hagueren concebut, gestat i parit. El procés que se seguix per a poder adoptar és semblant a un embaràs, encara que administratiu, amb major o menor patiment i càrrega burocràtica segons les institucions que ho gestionen i hagen d'aprovar-ho.

Pel Conveni de La Haya de 1993 (ratificat per l'Estat espanyol en 1995) els estats van acordar una sèrie de punts perquè en els processos d'adopció internacional els xiquets estiguen protegits i existisquen unes regles que ordenen les relacions entre els estats amb tota la claredat i transparència possible, evitant la compravenda de xiquets i assegurant que els futurs pares estan ben informats i són adequats i aptes per a adoptar. És per açò últim pel que per a poder iniciar el procés adoptiu, o poder legalitzar i inscriure una adopció realitzada a l'estranger, els pares han d'haver estat declarats idonis per l'Administració corresponent (a Espanya, els Consells d'Adopció de les comunitats autònomes, que són els qui tenen les competències sobre assumptes de menors). I per a poder valorar les capacitats dels pretesos adoptants han de basar-se en la informació dels tècnics (a Espanya, psicòlegs i treballadors socials) que han hagut de redactar uns informes després d'entrevistar els candidats i candidates a adoptants.

Totes i tots els candidats a ser adoptants, a rebre un xiquet o xiqueta en la seua família com si fóra un fill biològic, han hagut de ser valorats per un equip psicosocial. Considere necessària aquesta valoració en què, després de ser informats convenientment, se'ls explore per a cerciorar-se que no tenen trastorns psicològics, que coneixen la realitat de l'adopció i les característiques dels xiquets que poden ser adoptats, així com que tenen una acceptable situació econòmica i una xarxa social adequada, així com unes habilitats educadores que els permetran acollir, com cal, un fill o filla.

Si l'adopció és la major protecció social per a un menor que es troba tutelat per les institucions públiques per no tindre una família que s'ocupe d'ell, les persones que volen adoptar havien de ser tractades amb el major tacte i amabilitat institucional. Seran col·laboradors necessaris en un procés que haurà de concloure, si s'acorda que és el millor per a aqueix/a menor, que passe d'estar institucionalitzat a ser fill/a d'una família on podrà créixer amb totes les garanties.

No obstant això, ens trobem que a moltes d'aquestes persones se les maltracta institucionalment, independentment que, finalment, se'ls permeta adoptar a un/a fill/a. Ja en les conclusions i recomanacions de la Comissió sobre Adopció Internacional del Senat, aprovades per unanimitat en Ple de 10 desembre del 2003, es concloïa que “existia una queixa generalitzada de les famílies en la forma d'investigació i en el contingut de les entrevistes amb psicòlegs i treballadors socials per a la realització dels informes, en els que es tenia la sensació de ser sotmesos a un judici sumaríssim o d'experimentar una valoració de motivacions i conductes, que origina un model d'exclusió, no d'ajuda. “

Si en algunes comunitats autònomes es realitzen les valoracions de forma correcta, on els candidats a adoptants se senten acompanyats en el seu procés, en altres segueixen sentint-se examinats, jutjats negativament, no compresos i rebutjats com a persones. La necessària valoració, que cal fer per a assegurar els millors pares per a cada xiquet/a, arriba a convertir-se en massa casos en una agressió a la seua intimitat, honor i fins a integritat moral, sense que puguen comparar els informes aportats a l'expedient d'idoneïtat pels professionals psicosocials amb uns criteris vàlids contrastats o uns perfils de risc clars i transparents. L'interés del menor està massa vegades mediatitzat per creences, valors i contravalors dels avaluadors que mediatitzen la seua percepció professional.

La inseguretat administrativa, que arriba a resultar injusta i arbitrària en alguns casos, pot ser superada acudint als tribunals, després de sol·licitar o no una segona valoració psicosocial, i ser declarats com a no idonis. Una gran majoria dels aspirants a adoptants són declarats idonis pels jutges darrere d'un procediment contenciós, sent valorats per l'equip psicosocial dels jutjats.

Arribats en aquest punt cal reconéixer que, encara que al final sempre es pot iniciar un procediment judicial per a obtindre la idoneïtat, les persones a qui en uns folis escrits i firmats per professionals de la psicologia i del treball social (que se suposen especialistes en adopció i, per això, en persones, famílies i infància) se'ls diu que no són aptes per a adoptar se senten emocionalment molt malament: desvalorats com a persones, en molts casos descrits en equívocs termes psicològics tant ells com les seues relacions familiars i personals, que no es reconeixen en aquelles hipèrboles o a sota les motivacions que els pressuposen els/les professionals. Junt amb la valoració negativa (desvaloració al cap i a la fi) no hi ha una entrevista personal, una explicació clara de l'informe ni una descripció intel·ligible dels motius que porten a la frase final on es declara la no-idoneïtat per a l'adopció.

L'Administració, que ha de trobar uns pares per a protegir a menors que no tenen una família, abandona els qui s'han oferit per a ser son pare o mare després de fer-los passar alguns dels moments més durs i amargs de la seua vida, després d'una decisió que pensaven que era bona i acceptada socialment: oferir-se per a adoptar menors sense família.

Amb açò no vull ni suggerir que no haja de fer-se una valoració dels futurs adoptants per a determinar si són o no idonis. Al contrari, ha de donar-se'ls una bona informació i fer-se la més correcta i ajustada valoració, però amb uns criteris professionals clars i que no donen opció al dubte. Però, el que és més important, explicant els candidats a la idoneïtat el perquè de la decisió negativa amb tota la delicadesa i tacte possible, recolzant-los en uns moments difícils en què no han de sentir-se maltractats ni rebutjats sinó, simplement, valorats en relació a la seua possibilitat d'adoptar un/a menor. Una pretensió que, encara que no puga satisfer-se per unes raons justes que se'ls han d'exposar clarament, ha de continuar sent valorada positivament com un dels majors serveis als xiquets i xiquetes del món. Que tenen dret a viure en una família.

ELS DEURES ESCOLARS A CASA

Al llarg de l'estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l'estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l'any i de les vacances. No em referisc a l'alumnat d'Educació Secundària que ha d'aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d'estudiar per tal d'arribar a aprovar. Em referisc a l'alumnat de Primària i, fins i tot, d'Infantil. Hi ha mestre/a que s'entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l'estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d'assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l'endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels i les escolars, i mentre no se'm demostre d'una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l'escola es jugava, fonamentalment, i s'aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s'aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d'assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe.... Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!!

Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.

La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-.

Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

EL TERRITORI, LA BASE DE LA VIDA

Allunyant-nos de definicions administratives o economico-polítiques, hauríem de dir que el territori és una porció de superfície de terra que està al nostre voltant, en la qual vivim i de la que ens sentim part i. Hi hauria un territori personal o d’un grup humà: poble, comarca, nació... És la base física sobre la que ens fem persones en comunitat i creixem com a tals.

Per tal de sentir el territori com a propi s’ha d’haver explorat i aprés des de l’experiència i el contacte amb la seua extensió i tot el que hi viu i roman. Però, a hores d’ara, el territori de moltes xiquetes, xiquets, jóvens i adults és un tros de la ciutat, el pati del col·legi, la zona de pubs, el lloc de treball, un quilòmetre de platja o l’habitacle de l’automòbil.

Sense un coneixement del territori per les generacions més jóvens és impossible pensar que ningú no puga defensar-lo per al present i per al futur. No es defensa allò que ni importa ni s’estima. Amb una estima pel propi territori no s’hagueren impulsat, realitzat o consentit tantes barbaritats urbanístiques i projectes de desfeta del paisatge, de la natura, dels rius...

Temps enrera, el territori més a prop, el local i comarcal, s’anava aprenent amb les expedicions infantils pels poble i els seus voltants, les excursions de Pasqua pel terme, el desplaçament a l’hort o al secà amb el iaio o el pare a realitzar les tasques agrícoles. Això sembla haver-se acabat, i ni l’escola –a la que se li sol encarregar tot- d’això s’encarrega, i el territori no es pot aprendre als llibres ni a Internet ni a la televisió.

És per açò que institucions públiques o privades haurien de posar el territori a l’abast de tota la població. Ací a prop, diuen que la Mancomunitat de la Ribera (Valencia, Ribera del Xúquer) planteja unes rutes comarcals en bici, cosa que bona falta fa; o l’Ajuntament d’Alzira que ha començat a netejar una part de la Via Verda Carcaixent-Dènia.

Eduard Sarrió i el seu Fitzcarraldo baixant el RÈQUIÈM pel XÚQUER en barca, (llegim el que ens diu Salvador Llàtzer sobre açò a ALQUIBLES o les propostes per a GENERALITZAR L’ÚS DE LA BICI de Pedro Domínguez Gento (PIQUEU PROPOSTES) són dos exemples pròxims de punts de toc quant a la consciència del territori i la seua aprehensió. Els Ajuntaments, les Mancomunitats, la Generalitat haurien de prendre partit i posar idees i pressupostos per tal que tota la població d’un territori el conega i l’estime com cal i compartisquen aquesta experiència i coneixement. Perquè el territori és la base de la vida personal i social.

L'EDUCACIÓ TÉ TRES PEUS: FAMÍLIA, ESCOLA I TELEVISIÓ

EDUCAR

Allò que anomenem "Educació" té dues finalitats fonamentals:

• Transmetre els coneixements i la cultura necessaris per la integració social dels xiquets
• Ensenyar-los a pensar per si mateixos, a ser autònoms i lliures: educar per a la llibertat. Ensenyar els límits de la llibertat, el que es pot fer i no es pot fer; el que és correcte o no.

La llibertat no pot ensenyar-se ni aprendre's en solitari sinó que, com a valor ètic que és, ha de tindre uns fins en relació amb altres persones. S'és lliure per a fer alguna cosa que, a ser possible, agrade i satisfaga personalment.

Ensenyar a ser lliure és ensenyar els límits de la llibertat, perquè la llibertat personal només té sentit en la mida que s'ha confrontar amb la llibertat dels demés.

Els valors només poden aprendre's en la pràctica, en la relació amb altres membres de la societat; la seua teoria ja s'anirà aprenent amb posterioritat. Socialment es transmet una Cultura: "una forma de viure i veure el món i de relacionar-se amb ell i amb les altres persones". S'aprenen en la societat:

• els rols socials
• el respecte a les persones
• els hàbits
• l'ús del llenguatge
• què s'espera de les persones
• .... ....

L'Educació i la Cultura són complementàries, i constitueixen dos ingredients necessaris per aconseguir la igualtat d'oportunitats. Les persones incultes tenen menys possibilitats de situar-se socialment.

Podem plantejar diferents alternatives quant als objectius de l'Educació en general.

· Educar l'autonomia personal, o la cohesió social?

· Educar en l'originalitat o en la tradicionalitat'

· Reproduir els rols existents o produir rebels?

· Basar-se en una neutralitat ideològica o proposar models d'excel·lència?

L'Escola -el Sistema Educatiu- és un mitjà per arribar a aconseguir la igualtat d'oportunitats, però tenim el condicionant que al 40% de les famílies no hi ha condicions que propicien l'estudi i faciliten l'aprenentatge escolar dels seus fills. Nogensmenys, en totes les famílies hi ha la televisió.

LA TRIADA FORMATIVA: TRES PEUS PER EDUCAR

És per açò que podem dir que a la societat actual hi ha tres pilars bàsics que estan educant la població, cadascú des d'un àmbit i produint uns resultats diferents: La família, l'escola i la televisió.

1.-LA FAMÍLIA

La família exerceix un poder i control directe i afectiu. És el primer lloc on es socialitzen els humans i es fan persones. On s'aprenen d'una manera no formal ni regulada els rols bàsics i les relacions interpersonals.

2.-L'ESCOLA

L'escola socialitza en sentit ampli, instrueix i contribueix a integrar els xiquets en la Societat, integrant-lo en costums i obligacions que són possibles des d'un tracte més impersonal i menys afectiu.
Es faciliten i s'aprenen models d'autoestima i valors socials des del currículum ocult. HI ha la dicotomia entre educar l'especialització o la globalització dels coneixements.
Potser caldria invertir la piràmide educativa, donant-li més importància i demanant una major formació als professionals que s'ocupen dels més menuts: per ordre. E. Infantil, E. Primària, E. Secundària, Universitat.
Actualment s'observa una crisi del model d'Educació Pública, perquè no per ser pública és eficaç, ni ofereix la igualtat d'oportunitats.

La LODE va incorporar el principi de l'Educació per a tots, i la LOGSE va estendre les etapes educatives fins els 16 anys, amb

• una Educació Bàsica i Secundària unificada per a tots, i
• un Batxillerat i Formació Professional diferenciada, adaptada a l'alumnat.

Formació plena de la Persona

LA LOGSE proclama la importància d'educar en uns valors morals, per tal d'aconseguir la "formació plena de la persona" i "conformació de la pròpia identitat". Proposa una Educació que, a més de transmetre uns coneixements, ajude a ser crítics amb ells.

Però la llei es mostra també utilitarista. Desapareixen les assignatures humanístiques a favor de l'augment de les científiques i tècniques.

Es té més en compte l'eficàcia laboral -Instrucció- que la formació com a persona -Educació-

L'Escola no sols ha d'instruir sinó també ha d'educar, fent "sers autònoms, capaços de pensar i de ser crítics. Però cada vegada es fa menys cas als clàssics, a la necessitat de la lectura, de la reflexió personal i en grup.

Perquè algú siga autònom cal:

• Ensenyar-lo a voler el món
• Ensenyar-lo a tindre i valorar les seues relacions socials i personals
• Que puga despreciar allò que no val
• Crear hàbits i costums positius i facilitar que rebutgen els que no agraden.
• Saber discernir unes coses d'altres

Per ensenyar a pensar sobre si mateix, cal partir d'unes idees i imatges en què pensar; partir d'una tradició i una cultura pròpies. Des del coneixement de la pròpia cultura podrà plantejar-se una crítica i un canvi.

Però ara mateix està més valorada la persona tècnica que la culta, que suposa l'eficàcia tècnica com a valor final, sense relacionar-la amb els resultats i la funcionalitat real social.

En la societat occidental, hi ha uns valors socials compartits que tenen a la base la tradició cristiana i la il·lustració, arrelats en una tradició que arriba fins els grecs. Teòricament s'ha de creure en:

• L'Ètica
• La Justícia
• La Llibertat
• La Tolerància i el respecte mutus
• La Solidaritat
• La Igualtat d'oportunitats

Però no hi ha la preocupació de discutir i ensenyar aquests valors. La finalitat d'aprendre a fer alguna cosa ha apartat la finalitat d'aprendre a pensar per u mateix. Perquè pensar no és rendible ni mesurable.

Ara mateix, és necessari integrar el saber aplicat i empíric amb l'especulatiu.

Prejudicis de l'Educació

La idea que l'Educació ha d'assumir i transmetre uns valors morals ha estat poc acceptada pels responsables de l'Educació, per una sèrie de prejudicis:

1. L'escola ha de ser ideològicament neutra i només ensenyar a l'alumne els coneixements imprescindibles per a la seua integració a la Societat.
2. Cal educar sense repressió ni traumes, i cal que s'aprenga sense esforç i sense adonar-se de l'aprenentatge.
3. La culpa de tot la té el Sistema i no l'individu, per la qual cosa cal fer que canvie el Sistema perquè puguen canviar els individus.
4. L'escepticisme social desconfia d'uns possibles valors universals.

La Igualtat d'Oportunitats

El Sistema Educatiu posa èmfasi en la Igualtat d'Oportunitats. Però, únicament es preocupa de la igualtat de partida i no de la igualtat de resultats. D'açò n'és bona mostra el fracàs escolar.:

Les desigualtats socials bàsiques, familiars i individuals desbaraten la presumpta igualtat escolar: no tots estan capacitats per estudiar el mateix, ni tenen les mateixes circumstàncies: manca d'espai i condicions físiques per estudiar, de pares que llegeixen, de llibres a casa... No hi ha una igualtat com a punt de partida, i l'escola haurà de ser un element de correcció de les desigualtats, adoptant mesures més diferenciadores i individualitzades.

Per això, caldria flexibilitzar i adaptar l'ensenyament a la realitat de l'alumnat, garantint les possibilitats de totes les persones.

3.- LA TELEVISIÓ

La televisió reflecteix i construeix la realitat social, influint en la creació d'hàbits, costums i actituds. La televisió està produint:

• Dèficit de valors morals
• Descontent personal i social
• Crispació
• Individualisme egoista
• Importància de l'ostentació i l'opulència
• Amagar la pobresa i venerar la riquesa
• Manca d'espiritualitat i èmfasi en el materialisme

Característiques de la televisió i els seus programes:

• Hiperinformació: informació sempre "actual", superficial i passatgera, amb un ventall ampli però fragmentat, sense integrar.
• Consum passiu. El zapping és l'única possibilitat d'interacció i canvi .
• Il·lusió de comprensió: com es veuen les imatges i s'ouen els sons sense possibilitat de parar i tirar enrera, sembla que es comprén tot.
• No necessita d'activitat cognitiva: els imatges i els sons entren sense fer cap d'esforç.
• Producte de consum, finançat per la Publicitat
• El negoci, com a objectiu fonamental

L'Escola, la Televisió i la Família han de complementar-se, com als tres organismes fonamentals en l'educació actual de les persones. No pot deixar-se'n cap dels tres de banda, sinó cal interrelacionar-los i potenciar-se mútuament.

Des de l'Educació cal intervindre per canviar la inèrcia existent, i aconseguir que la televisió responga al seu paper de servei públic que també educa. I com a tal s'ha d'utilitzar, no deixant que faça el paper de dida impedint que mentre es veu es facen altres coses. Ni caure en la trampa de dir que a la televisió ix el que el públic vol ja que, la televisió mateixa crea les preferències del públic.

UNAS NOTAS SOBRE LA ADOPCIÓN

Familias adoptantes

La adopción plantea temas de interés desde la perspectiva psicológica, tanto en lo que se refiere a la prevención como la intervención.
Antes de nada hay que decir que no existe ningún “síndrome del niño adoptado”. En una familia adoptante se encontrarán dificultades semejantes a los que se pueden encontrar en otras familias. Si acaso, hay algunas características que hay que analizar más despacio. La proporción de familias con niños/se adoptados que consultan los especialistas en psicología infantil es ligeramente superior a la de la población en general. Lo cual no quiere decir a que haya más trastornos psicopatológicos en estos niños, sino que tiene que ver con el mayor grado de ansiedad de los padres por el desarrollo del hijo/a y la preocupación por si desempeñarán correctamente su papel de padres.

Los padres adoptantes están también expuestos a determinados factores que pueden aumentar su vulnerabilidad psicológica. Pueden estar influidos por la manera en que han vivido la ausencia involuntaria de hijos, por la falta de referencias de la experiencia de la adopción, por verse incursos en procesos de selección y observación donde se pueden encontrar continuamente juzgados, por tener más edad que la mayoría de los padres de hijos semejantes, o por las actitudes de sus familias de origen frente a aquella adopción concreta.

Pueden tener también miedo a alguna herencia patológica del hijo/a, a la que atribuyan la problemática de su desarrollo y comportamiento. Este miedo es paralelo al que puede haber en cualquier familia en relación a la familia del padre o de la madre, a la que el otro/a cónyuge puede atribuirle defectos o problemáticas presentes al hijo.

Preocupaciones especiales
Hay dos temas que preocupan especialmente a los padres y que, según como se resuelvan, pueden facilitar o complicar la vida de la familia y del menor: la revelación sobre la adopción y la demanda de Información sobre los orígenes.

• La revelación:
  Los niños deben saber, desde el principio y a la medida de sus posibilidades de conocimientos y aceptación, que son adoptados. En las familias que acceden a la adopción internacional –China, Colombia, Rusia...- es más fácil, ya que los hijos suelen tener algunas características étnicas que los hacen “diferentes”, vienen ya con 2 o 3 años de edad y existe el conocimiento y la experiencia del viaje y la relación con otras familias adoptantes.
  
  En niños que fueron adoptados nada más nacer, especialmente en Adopción Nacional, es más fácil encontrar este problema, ya que se les puede esconder la realidad de la adopción. El hecho de que los niños vayan creciendo rodeados de un secreto que todo el mundo sabe excepto ellos, y que les incumbe como algo que pertenece a su vida y a su intimidad, dificulta las relaciones familiares y su desarrollo personal. Además, en este caso, suele ocurrir que la revelación que la hagan personas diferentes a la familia y, en muchas ocasiones, de un modo poco agradable y conveniente. Todo este conjunto de situaciones pueden provocar fácilmente una primera respuesta del hijo/a de desconfianza frente a los padres.

• La demanda de información sobre los orígenes:
  En una gran mayoría de casos, llega un momento que los hijos adoptados quieren tener información sobre su familia biológica. Esto puede ser entendido negativamente por la familia adoptante, cuando es un hecho normal y lógico. Aunque el hijo adoptado conoce, acepta y quiere a sus padres adoptivos como sus padres raíces, necesita completar la información real sobre su vida, sin que esto deba cuestionar las relaciones con sus padres adoptivos.
  El miedo a que esta situación provoca en algunos padres –que piensan que si conocen a los padres biológicos quizá los abandonen a ellos- puede dificultar la relación paterno-filial, sobre todo en la adolescencia y acentuar más aún la sobreprotección.

Prevención familiar
En cuanto a la intervención preventiva o terapéutica, hay que tener en cuenta:

• Es necesaria ayudar a que los padres elaboren, a nivel individual y en pareja, los aspectos relativos a la adopción, en relación a sus creencias, miedos, etc. Por eso se debe propiciar a que surjan en el diálogo todos los temas relativos al pasado, presente y futuro de sus hijos adoptados: revelación de la adopción, aceptación de las familias de origen de los padres, imposición de límites, premios y castigos, demandas de información sobre las familias biológicas, etc.
• Presentar el hijo/a en sociedad y facilitarle relaciones sociales con niños y niñas de su edad, así como relacionarse los padres con padres de hijos de estas edades. El hecho de que los padres adoptantes sean mayores puede provocar que en principio haya un vacío de relaciones con otros niños de la edad.
• Hay que intervenir para prevenir y cambiar las actitudes de sobreprotección exagerada, que pueden derivar en niños y niños con problemas de adaptación y conductas disruptivas.
• Se debe tener en cuenta la necesidad de un período de adaptación a los nuevos padres y hermanos –si los hay- y a las familias de origen, aunque son niños y niños que han estado preparados para la adopción y el deseo de una familia les hace ser muy adaptables.
• En niñas o niños mayores, cabe pensar en la posibilidad de que hayan sufrido abandono o malos tratos en las familias biológicas, por lo que podría existir una alteración global de la personalidad, que habría que tratar específicamente. Pueden ser niños/se que desafían el entorno con actitudes y conductas agresivas y antisociales, para descubrir si, con todo y esto, los nuevos padres los quieren, mientras están provocando que se les rechace.

HOMENATGE PERMANENT A DON ENRIC VALOR: LES RONDALLES COM A TERÀPIA COL·LECTIVA I PERSONAL

Un dels trets que caracteritza a les persones és que emprem les paraules. De fet, el llenguatge és allò que ens fa ser persones i ens diferencia dels animals. Al llarg dels anys les llengües van fent-se i desfent-se, enriquint-se i empobrint-se. Les paraules i les expressions pròpies s'utilitzen quotidianament o s'obliden, desplaçades per altres forasteres o simplement pel no res. I els conceptes a que es refereixen arriben a esvair-se, esmicolar-se i perdre's també en els llindars de l’univers.

El mateix passa amb els trets culturals bàsics, els mites, els personatges fantàstics, que prenien la seua realitat de la memòria col·lectiva que es feia -i els feia- dia a dia, rotgle a rotgle, i a la qual tornaven la seua energia multiplicada en fonts de vida.

Amb l'evolució de la funció social de les iaies i els iaios, de transmissors de la Cultura a fer el paper de dides i guardians dels néts i les netes, els mites, costums, jocs i tradicions que fan que un poble se senta poble -perquè el posa en sintonia amb el seu passat i l'arrela a la seua història- han passat a la caixa dels oblits, bescanviats per clònics i esterotipats personatges i anècdotes nímies que només tenen referències a les pantalles de la televisió i a les caixes comptadores dels grans magatzems.

La Mare dels Peixos i el Drac de set caps; l'Esclafamuntanyes; la velleta, que manà que l'unflaren i explotà; el llenyater, que enganyà al temps, a la Mort, al Dimoni i a sant Pere; el Mig Pollastre, que es casà amb la filla del Rei perquè veritablement era un príncep encantat, són tan importants per als valencians com les paraules i expressions encertades i esmolades pels anys: esparpellat, amussar el gos, berena, corbo, taulell, costar un argue, no cantar-se ni gall ni gallina, covil...

Perquè no s'és res si no s'és poble i qui perd els orígens perd la identitat, si més no, a don Enric Valor li hauríem d'agrair els valencians la possibilitat d'endinsar-nos en les nostres arrels com a poble i amerar-nos dels nostres orígens. I, així, poder retrobar la nostra identitat col·lectiva i, fins i tot, la pròpia, la personal i individualitzada.

El poder de les paraules, de les experiències compartides per generacions i generacions, dels personatges fantàstics que encara viuen, pateixen i es riuen a les rondalles que don Enric arreplegà i ens deixà en herència serveixen -deixeu-me ara que m'isca la vena professional- en encertada i justa teràpia psicològica que ens farà ser més feliços d'un en un i junts com a poble; que millorarà la nostra salut mental privada i personal, pública i comunitària.

Només per això ens caldria retre-li, cada dia i sempre, complit homenatge, però sabem que hi ha moltes més raons.