DESACCELERACIÓ CONSCIENT

Estic fart d'anar accelerat. Ho pensava corrent amb la bici, després de no trobar valenbicis en dues estacions seguides i tindre sort que a la tercera una xica en tornava una.

No es pot confiar en les bicis de Valenbisi a segons quines hores i segons quins llocs, com no es pot confiar en tantes coses de la vida en que també confiem.

Venia per la cosa de l'acceleració i la presa: sentir-te dut pel temps món enllà, o pel món temps enllà, a compte que el temps no és res, no existeix, almenys des del nostre sistema dimensional. Passem per ell o ens passa, però no el podem controlar i tenim la pretensió de donar-li la culpa de les nostres preses.

Arribava a l'estació i recordava el que deia mon pare quant als desplaçaments per raó del treball quotidià. Deia que podien posar-se d'acord els que venen i els que van i cadascú que treballara a prop de casa, en la feina que seria de l'altre i l'altre en la d'ell. Quant de temps, a banda de combustible, que s'estalviaria! Però no és el que semble que calga, estalviar temps, combustible o CO2 a l'aire.

Massa vegades crec que no arribe i intente mossegar els segons per veure si guanye minuts, i arribe a maleir un poc el tren perquè ix d'hora i no es retarda dos o tres minuts. Abans corria des del Metro al tren, perquè el metro arribava justet per a no arribar al tren, encara que algunes vegades arribava perquè les obres retardaven el tren. Ara, m'afanye amb la bici, o sense si no en queden, per arribar i he d'esperar l'altre tren, massa vegades.

Vull parar-me i asseure'm al terra o al banc de fusta i veure com passa tot, a poc a poc, pel meu costat. No vull anar, jo, amb la rapidesa innecessària per no arribar a tindre temps de quasi res. A tren, tants n'anem i tants en tornem, cada dia. No podríem posar-nos d'acord i uns ens quedem i altres no anem? Això deia mon pare quan ell mateix anava de Carlet a Alzira cada dia.

I corres, i sempre estàs al mateix lloc, vaja. I demà et trobes, anant o venint, repetint itinerari i història. Abans ho somiava, això de voler moure'm i no poder.

Serà precís, just, necessari anar sempre accelerats per al final, o des del principi, perdre fins i tot el temps?

Em vaig prometre i comprometre amb mi mateix que en aquest any que aleshores acabava de començar anava a agafar-m'ho tot amb més tranquil·litat. I si se'n va el tren, ja en vidrà un altre. 

Fins el de les 10 de la nit, clar.

UNA ALTRA DONA HA ESTAT ASSASSINADA.

Un altre home ha assassinat una dona amb la qual tenia o havia tingut una relació sentimental. Ens colpeix més perquè l’ha mort a Guadassuar, la dona era d’Alzira i l’assassí ha anat a entregar-se a la Guàrdia Civil de Carlet, sembla que acompanyat d’un germà. Els morts a prop sempre pesen més, es una llei periodística.

De la noticia que vaig escoltar a la ràdio i vaig llegir als diaris electrònics em colpeix una dada, que es repeteix massa vegades: l’home ja havia estat condemnat per agressió contra una altra dona parella seua feia uns anys, de qui havia tingut també una ordre d’allunyament. 

En aquests casos em solc preguntar si és que l’actual dona no sabia res de la vida anterior del seu xic i assassí. Normalment si que es sol saber, però això que diuen amor posa una bena als ulls i un vel al coneixement. Aquests hòmens agressors solen tindre bones paraules en l’etapa de festeig, de conquesta. Són capaços de fer creure que la denúncia i la condemna anterior fou una errada de la justícia, una certa injustícia i un engany de l’altra dona, que volia fer-li mal.

I la nova xica, ara ja morta, arribava a creure-s’ho, fins que començaria a patir una relació destructiva, i intentaria deixar-lo-. Però no, ells són més hòmens i no es deixen deixar, que elles són propietat pròpia i ells uns bons mascles.

Em fa mal el cor i l’enteniment quan m’assabente que hi ha adolescents que ja juguen al masclisme als 15, 16 o 17 anys. Xiquetes que es senten afalagades perquè el seu xic és zelós i s’enfada perquè porte una o altra roba, parle o no parle amb algú , i es posa en un esgraó superior, com a mascle dominant i agressor. Són passats perillosos de presents i futurs violents i de mort. 

Dones, mireu ben bé amb qui s’ajunteu, investigueu un poc al mascle que us agrada, especialment si s’’ha comportat malament –o només si diuen que ho ha fet- i ha agredit –físicament, emocionalment o psicològicament- a una altra dona. Qualsevol home violent i agressor ho seguirà sent si no es posa en mans de professionals per canviar la seua forma de veure el món i les dones, la seua forma de respondre a les frustracions o a les negatives. I, primer de res, desconfieu. Pot estar la vostra vida en joc.

Xiquetes, no aguanteu ni un crit, ni una imposició, ni una agressió física, verbal o emocional del novio. Hi ha molts més xics, molt millor que eixe, segur. Però, si no és per això, que siga per la vostra seguretat i per la vostra vida.

Dones, xiques,no els ho poseu fàcil: fugiu i, si cal, conteu-ho i denuncieu-ho. 

Cap agressió masclista més.!!!

ENTRE EL CALOUIN, ELS FOCS DE MAIG i EL POLIT D'ACCIÓ DE GRÀCIES

(ELS FOCS DE MAIG A CARLET)

La nit del dia 2 de maig es feien a Carlet les fogueres. A Carlet no hi havia falles, qui ho diria. El veïnat encenia les fogueres aquella nit, enmig dels carrers i, com es sol fer en aquests casos, els xiquets i jóvens botaven els foc, torraven carn i embotit i sopaven majors, menuts i qui fora. Recorde haver cremat un any una garbera de basquets de fusta d'un magatzem de taronja que -supose- no havien de fer-los servir. I per què la nit de dos de maig? Perquè si, perquè era quan tocava i com tocava: foc enmig del carrer, sopar el veïnat, botar focs... Diuen que anys enrera hi havia tota una litúrgia col·lectiva, amb versets satírics i record de la guerra del francés a la plaça, amb tot i trons rememorant els canons patriòtics. Allò jo ja no ho vaig conèixer.

Les fogueres s'acabaren en complicar-se el poble amb la neteja urbana, l'asfaltat dels carrers i la desídia municipal dels governants locals per allò propi. A meitat dels 80 encara s'intentà reviscolar la memòria des de l'Ajuntament, amb un cartell i un adhesiu recordant la data, i -crec recordar- l'oferta de sorra per al terra, però fou el darrer intent i la desmemòria cobrí un altre tret identitari. El canvi politico-ideològic i l'afany de control -sempre és més fàcil controlar una falla que el veïnat al carrer-, a més del moviment econòmic i lluïdor que suscita la festa fallera arraconà a les darreres neurones de l'oblit aquella tradició.

(EL CALOUIN, LA NOVA "TRADICIÓ")

Però, ara, ja tenim ací un any més el Calouin, la festa de les carabasses foradades, les disfresses que volen voler fer por, el “truco o trato” i els caramels i dolços que demanen els xiquets pel veïnat. Aquella festa que aprenguérem a les séries televisives nordamericanes. Ja fa dies que les botigues i grans magatzems estan atapeïdes de disfresses i altres elements d'aquest folklore. Anava a dir estranger, però crec que ja no. Festes de Calouin en cada racó. Fins i tot, a les escoles, falles i altres associacions. I tots ben pagats amb la seua disfressa i carabasses amb llum i somriure posat de totes les mides i materials.

És normal, mou el personal i l'economia. I els fa sentir part d'una globalitat cultural i celebrativa. Segur que a la televisió algú diu allò de “com és tradicional...” I no afegeix que és tradicional a Nord-Amèrica. Potser algunes -massa- escoles hauran celebrat el Calouin de diferents maneres.

Mestres, pares, polítics o dinamitzadors culturals de les institucions tenen alguna cosa a dir en tot açò? Potser assumisquen que és una “tradició i que enganxa el veïnat i recolzen les festetes i les peregrinacions infantils envers la caramelada. Per a molts, el concepte de “tradició” només s'explica com “allò que es feu l'any passat... (Un any ja fa tradició, doncs)

(EL POLIT I ELS FAROLETS DE MELÓ)

La crisi ens ha lliurat fins ara d'una nova tradició de tota la vida. Imagineu-vos d'ací unes setmanes menjant-se un bon polit al forn en “Acció de Gràcies” amb el personal de l'empresa, la falla o l'AMPA. Com fan els amics i amigues nord-americans als films o sèries de televisió.

Ací a La Ribera hi ha la tradició de fer fanalets de meló per l'estiu, buidant melons d'alger que no s'hi valen per a menjar. Tradicionalment es dibuixaven figures esotèriques: caseta, porta, espiral, escala, sol, lluna, estrelles... S'il·luminen amb un ciri i els dibuixos lluïxen; i els xiquets i les xiquetes els passegen cantant.

Cada farolet de meló d'alger dut per una xiqueta o un xiquet té més valor que cinc-centes carabasses rialleres i una dotzena de monstrets demanant “truco o trato” -ahir em van trucar a la porta i quasi m'ixen les llàgrimes quan els vaig escoltar la globalitzada frase.

I que cada farolet valga per una foguera de la nit del dos de maig carletina que, ho sent molt, valia per a mi molt més que cada falla que es planta i es crema la nit de Sant Josep.

Quant al polit d'Acció de Gràcies, donem-li temps al temps i deixeu que la crisi vaja estabilitzant els mercats, però a mi sempre em valdrà més una botifarra torrada a la brasa d'una foguera que una cuixarra d'aquell polit. 

Eduard Hervàs

LA VIDA NO ÉS NI JUSTA, NI INJUSTA.

La vida no és justa. No és justa ni és injusta, no és una condició que puga tindre, perquè no té voluntat. Una vida pot ser llarga o curta o estar molt plena o molt buida, però és un estat de l'organisme que la viu, de la persona en aquest cas, que no de la vida, que és un procés més o menys automàtic per a cada ésser viu.

Cada vida és valuosa per ella mateixa, especialment cada vida humana; y per a la persona qui la viu, la més important. Per això, ens colpeix profundament quan veiem que alguna vida es perd o està a punt de perdre's, en moments, edats o condicions específiques:una persona jove, un assassinat, una persona estimada. O quan les seues condicions personals o familiars han esdevingut negatives o catastròfiques: l'acomiadament en la feina, l'atur, una malaltia, la manca de mitjans econòmics...

La vida és com és, un procés que es suma i multiplica en relacions simbiòtiques a tantes d'altres, i no podem qualificar-la de justa per tal com tracta les persones. Però si que podem dir que Injust és un grup social, una família, un sistema econòmic que és insolidari, opressor o violent.

Centenars de milers de persones, que pel fet de ser-ho tenen la mateixa dignitat que cadascú de nosaltres, encara que no hagen tingut mai ni ipods, ipads, tablets o similars, estan amuntegades en camps de refugiats, sense res i esperant que la resta del món els ajude a seguir vivint.

Contava a la ràdio l'excel·lent i compromés periodista Vicente Romero que, entre Kènia i Senegal hi ha una franja de 100 Km. amb milers de persones de totes les edats, refugiades de les guerres africanes actuals, sense cap tipus d'ajuda de tots aquells organismes internacionals i ONG que haurien d'estar atenent-los, evitant tantes morts. Perquè tenen por que els passe alguna cosa als seus treballadors.

No és que la vida siga injusta amb aquestes persones en el límit entre la vida i la mort, sinó que el seu sofriment i aniquilació com a éssers humans, famílies i pobles, són fruit de les accions i omissions dels poderosos del món, els qui controlen el territori i els diners. I, també, dels qui tenim les nostres necessitats ben cobertes, amb menjar a la nevera, un lloc per dormir i estar amb les persones i les coses que estimem. Fins i tot, amb la crisi econòmica i les seues conseqüències, que no tenen res a veure amb les conseqüències de la injustícia contra aquells refugiats que van sent eliminats de la vida a poc a poc. I que ja voldrien patir directament una crisi com la nostra i no veure's quotidianament al límit de tanta mort.

Són situacions terriblement injustes que posen damunt la taula la manca de vergonya dels responsables polítics i socials a qui se'ls paga per tindre en compte i resoldre aquestes situacions. I de les societats occidentals en general, que apartem la vista de les imatges de les mares arrossegant fillets desnodrits, Mares que, com contava Vicente Romero, ofereixen els fills a qualsevol que passe amb cotxe, perquè se'ls enduguen d'aquells camps de mort i tinguen alguna opció de vida futura.

Xiquets i xiquetes, adolescents i jóvens haurien de ser informats de tot açò per tal que siguen conscients de la realitat de la justícia i la injustícia, en la mida de les seues capacitats d'enteniment i reflexió que en tenen. No es pot amagar la realitat de la vida si volem que canvie alguna cosa, les persones som les que podem i podran fer que el futur siga diferent, sense seguir enganyant-nos i deixar que ens enganyen en dir que “la vida no és justa”. 

Perquè les relacions entre pobles i nacions, mediatitzades sempre per negociants, banquers i generals, passen per damunt de les històries, els passats i els futurs que conformen moltes vides. I som les persones els qui hauran (haurem) d'aconseguir un món centrat en la vida i no en la mort i el sofriment a que duen els interessos econòmics dels qui ocupen els llocs de poder.

APRENDRE A ESPERAR I FER PA.

Quan era jove i vivia a la casa dels meus pares, em pegà una temporada per fer pa: pastar, deixar fer bo, fènyer, fer els panets, fer els talls, dur al forn... Com tocava, com sabia ma mare i m'ensenyà aleshores.

L'altre dia em vaig comprar una màquina d'aquestes de fer pa. No hi ha massa ciència: poses els ingredients dintre la cubeta, l'endolles al corrent elèctric, prems tres botons i es programa per pastar i coure a l'hora que vulgues. No té res a veure amb fer pa a mà, però es fa pa. Està bo. És més net. I, això si, la cuina i part de la casa fa olor de forn: en fermentar i en coure's.

Per tindre un hortet, també cal esperar

Feia temps, anys, que tenia el desig de comprar-me-la; l'altre dia vingué bé, estàvem al supermercat i la meua dona i la meua filla major em van convéncer de comprar-la. O em donaren permís, no sé, però la vaig comprar.

Tant si es pasta a mà i es duu al forn com si es fa a la màquina, el pa té un procés que no pot trencar-se. Per molta màquina o presa que tingues, només pots avançar uns minuts el pa, i n eixirà tant bo. Perquè cal que fermente, que torne a fermentar, que es coga... I això són minuts sobre minuts.

Això si, en lloc de màquina pots comprar els panets congelats -com fan als bars i restaurants- i posar-los al forn. Uns minutes, si. Però abans de congelar-los el procés l'han fet a la fàbrica, els minuts han d'haver comptat enllà, no ens enganyem.

Esperar, esperar, és una de les habilitats o costums que han d'aprendre les persones per optar a ser una mica més felices. Perquè no es frustraran en n tindre de seguida el que passa per la seua ment desitjosa. I que conste que és una mena d'addicció: quan més ràpidament aconsegueixen el que desitgen, més aviat desitjaran altra cosa i la voldran més de seguida. I més es frustraran en no tenir-la.

Idees per no consumir tant?

La societat de consum ens posa al davant un meravellós miratge en 3D: “tot allò que pots veure tens dret a tindre-ho”. És un miratge, com aquell llac que diuen que els assedegats veuen pel desert; que quan més t'acostes més lluny se'n va, sense desaparéixer del tot. Una trampa ben dolenta, perquè el desig no satisfet provoca frustració, i la frustració provoca agressió contra una altra persona o contra u mateix. I l'agressió pot ser violenta; sol ser-ho.

Com us deia abans, tenia gana de tindre una màquina de fer pa, però no era un desig, ni pensava que tenia el dret de tindre-la. Passaren anys i ara la tinc i puc fer pa de quan en quan. Quan s'acabe el que vaig fer la darrera vegada que, com ara som pocs en casa, potser es faça una mica dur, o sec... Però no per tindre la màquina panificadora he de menjar més pa, o tirar-ne la meitat, no?

Abans, quan molts dels qui som ara adults i adultes érem xiquets i xiquetes, les coses, els regals, els extraordinaris, venien un parell de vegades a l'any: als reis, a l'aniversari i, potser, a la Fira. Ara, els nostres fills i néts tenen extraordinaris tots els dies. Per la qual cosa busquen allò més extraordinari cada vegada més aviat i més gran. I de seguida ho deixen en un racó -o enmig, perquè ho retire la mare- per agafar la darrera novetat que li he posat davant.

La societat tradicional i rural...

És hora d'acabar amb aquest desficaci, que du a ben poc de positiu quant a l'educació i el futur de cada xiquet i xiqueta, i fer-los aprendre a esperar, des de ben menuts. I a tindre menys coses. Encara que així estiguem fent un pecat contra el Déu Consum i els seus adlàters venedors. Perquè cada vida és massa important per a deixar-la en mans del màrqueting i dels especuladors. Especialment, les vides dels qui estimem i volem que cresquen a gust i en pau.

Hui no li diré a la màquina que faça pa, que encara en queda. L'avantatge és que podré esperar que es faça mentre dorm i, en alçar-me, el trac i el deixe gelar sobre la reixeta, com diu a les instruccions.

NADAL, REGALS I JOGUETS.

NADAL... REGALS.
Molt abans que entre el mes de desembre, les necessàries i acurades campanyes publicitàries de tantes firmes comercials han tornat a recordar als xiquets i les xiquetes any darere any que vindran els Reis, el Pare Nadal, Santa Claus, el pare, la mare, les ties, els iaios o les amistats familiars. I que tots vindran ben carregats de regals de tot tipus, especialment joguets, encara que estem patint la crisi econòmica.

Per fer memòria utilitzen els catàlegs comercials enviats a les cases - best-sellers infantils d’estes dates i de tot l’any, que podrien servir per iniciar els menuts en la lectura- i utilitzen la televisió -meravellosa caixa luminosa de tantes meravelles consumistes- que llança els seus missatges directament al fons del cervell dels menuts i dels majors. (Podeu conéixer un catàleg alternatiu i interessant a GUIA DEL JOGUET DE L'AIJU.)

Per això, com van complint-se els ritmes anuals i ara ja és el moment que és, no podem defugir d’enfrontar-nos amb l’experiència real de triar i encomanar els joguets de Nadal i/o Reis. I per no errar-ho massa i que ens isca de la millor manera possible, haurem de fer un esforç i posar-nos en el lloc dels menuts per tal de pensar què senten, com són, com pensen, què somien, amb quins objectes jugaran més i millor. Un detall: un llibre, o dos, o tres llibres també poden ser regals ben interessants i enriquidors. Sempre podràs trobar uns quants llibres per a cada persona,a mb els quals s'ho passarà ben bé.

Caldrà que observem les xiquetes i els xiquets i parlem amb elles i amb ells del que els agrada o no. Però també hauriem d’aprofitar l’oportunitat per escorcollar els nostres records de quan encara teníem pocs anys i sabíem per experiència pròpia de jocs i de joguets. I gastàvem el temps en créixer i aprendre a créixer amb tots i tot el que teníem al voltant. Pensar-ho i compartir-ho amb els fills i filles.

ELS JOGUETS...

Haurem d’assegurar-nos que els joguets que triem siguen segurs i que potencien la seua creativitat; que no els facen ser més sexistes del que ja són per les mil influències socio-televisives; que els ajuden a reconéixer i expressar les emocions. Que siguen uns joguets senzills i servisquen per a jugar perquè, si no, no seran joguets encara que isquen als catàlegs, s’anuncien a les televisions i estiguen exposats a les grans superfícies comercials.

I per encertar-ho més, cal que, abans de demanar-los als Reis o al Pare Nadal, les xiquetes i els xiquets els miren i els palpen perquè els entren per les mans a més d’entrar-los pels oïts i pels ulls. Cal traure’ls de les caixes als magatzems o provar-los a les ludoteques perquè puguen adonar-se de les seues limitacions abans de fer-se falses il·lusions de jugar i que no es jugue.

Hauríem de procurar que regalar joguets no siga només una forma de quedar bé amb els familiars i els amics o que es note que som els més esplèndids de tots. Si volem quedar molt bé amb joguets molt cars, o amb molts joguets menys cars, l’única cosa que aconseguirem serà fomentar el desficaci i, atabalar-los amb massa coses. I els ofegarem, fins i tot ,les ganes i possibilitats de jugar. Tindre més joguets o tindre joguets amb els que no es pot jugar no vol dir jugar ni millor ni més.

LES COSES, ELS JOCS I EL TEMPS...

Hem de tindre en compte que quantes més coses tinguen més coses voldran i més fàcilment es frustraran quan no tinguen tot el que demanen. I la frustració constant que sofreixen molts dels xiquets, adolescents i jóvens actuals acaba en agressivitat i violència, allò que després es pateix a la família, a l’escola i l’institut o als carrers de les ciutats.

Per cert, si som capaços de recordar un poc en els nostres dies d’infantesa, veurem com també, a més de joguets, caldrà que els proporcionem als fills, filles, néts, nebodes o fillols llocs i espais on estar a gust i jugar i companys de joc amb qui fer-ho. Endevinalles, contes, tonadetes i cançons, balls, carreres, arbres per a pujar, ninetes i casetes per a retallar, pedretes per col·locar. Samboris per botar, boletes per encauar, cordes per a botar o llibres per llegir o escoltar com algú els llig.

I, també, fixem-nos que necessitaran temps, molt de temps lliure per aprendre a compartimentarlo, compartir-lo, administrar-lo i distribuir-lo. Temps d’ells i per a ells i temps nostre -dels adults que tenen més a prop-, també per a ells. Compartir el temps i les activitats amb els pares, els familiars y els amics pot ser també un bon regal de Nadal ide tot l'any.

Eduard Hervàs

Psicòleg

CUSTÒDIA COMPARTIDA, REPONSABILITAT COMPARTIDA

FILLS COMPARTITS

Hem pogut llegir a la premsa la implantació a Aragó de la custòdia compartida com a la mesura de tutela que regirà des d'ara en els processos matrimonials amb fills, i que s'està previst que també s'aprove una norma semblant a altres comunitats. Vol dir que el pare i la mare hauran d'assumir de forma compartida les responsabilitats quotidianes de la cura, educació i manteniment de les filles i/o fills, en dissoldre legalment la relació de parella.

Ja sabem que quan les parelles es separen segueixen sent pare i mare de filles i fills compartits. Fins ara, allò més habitual era que la mare es quedara amb la prole i al pare se li assignaren unes hores o dies de visita setmanal i setmanes de vacances, a més d'haver d'aportar uns diners mensuals per al seu manteniment. I la mare hauria d'assumir la responsabilitat i l'esforç continuat de la guarda i custòdia dels menors: viure amb ells, alimentar-los, dur-los a l'escola, etc. i etc.

Hi ha alguns pares que han lluitat per aconseguir la custòdia, i alguns ho han aconseguit, després d'haver provat per activa i per passiva, que la mare era una incompetent per a fer-se càrrec dels fills i filles d'ambdós, o que tenia greus problemes de qualsevol tipus. 

PARES I MARES

S'ha vingut entenent que allò més natural era que la mare continuara encarregant-se dels fills, com normalment o havien fet al llarg del matrimoni. Al mateix temps, es sol puntuar negativament els pares que, després de la separació, únicament tenen els fills els caps de setmana i vacances i que no han de responsabilitzar-se del seu creixement personal quotidià o de l'educació acadèmica, coses difícils d'assumir i de seguir quan els veuen uns pocs dies al mes, normalment dissabte i/o diumenge: els pares McDonald, pares Zoo o pares Wii, amb els quals els fills i les filles només haurien de passar-ho bé. S'ha descrit sempre com una situació una mica injusta, perquè les mares havien d'esforçar-se en “educar” i els pares només en “divertir”.

Ara, quan es legisla que el pare i la mare hauran de compartir la custòdia i assegurar que els dos assumisquen en temps i en responsabilitat l'educació i vida dels fills i filles, apareixen veus discrepants de col·lectius de dones que ho troben injust, perquè sembla que a les mares se'ls lleva... no sé massa bé què. El sentit de la seua vida? La continuïtat de les responsabilitats de l'anterior vida “familiar”? La seua dignitat com a mare? La seua dignitat com a persona?

És evident que en moltes parelles que tenen fills sol ser la mare la qui s'encarrega dels menuts i les menudes, i també d'allò que podríem veure com les menudències diàries de “la casa”. I el pare és l'encarregat de dur més diners i de les tasques més “grans” i “importants”. En moltes ocasions sol haver un repartiment de tasques i de temps que, en separar-se com a parella, perden el seu sentit i s'han de recompondre. Perquè la responsabilitat sobre els fills i les filles és la mateixa que hi havia abans de la separació, encara que la relació de cadascun dels progenitors amb aquells no ho siga.

Amb l'aplicació de la custòdia compartida, pare i mare hauran d'equilibrar la seua dedicació a la “família”, la que ara formaran amb els fills i sense la parella amb qui els comparteixen; una família paral·lela, divergent i convergent, perquè es comparteixen aquelles personetes als quals la llei sempre posa com a principals beneficiaris.

PRESENT I FUTUR COMPARTIT

El canvi legal a la “custòdia compartida” com a la forma de guarda i custòdia preferent, facilitarà també a les noves -o no tan noves- famílies l'evolució fins a una responsabilitat parenta compartida. Si tan ell com ella saben que, cas de separar-se, hauran de respondre davant els fills i la llei de manera semblant, l'assumpció de la corresponsabilitat serà més senzilla i, a la llarga, es veurà socialment com una situació normal, exigida per la llei i la societat. I no hauran d'entendre's els guanys emocionals, i de vegades econòmics, derivats de la parentalitat com una manera de compensar una pretinguda major dedicació a la família o al matrimoni. Cal diferenciar allò que els i les juristes bé saben fer, entre la pensió compensatòria al/a la cònjuge desafavorit/da de la pensió d'aliments als fills i filles.

Clar que, es dirà, molts pares potser no estiguen preparats per assumir la custòdia tant com ho estan les corresponents mares. O si, perquè els criteris de “guarda i custòdia” potser estiguen massa identificats amb la relació convencional mare-fills i o s'haja tingut en compte els valors que -també aporten els pares -masculins- a la relació parental/familiar. A més, cal ajudar a que les mares es desresponsabilitzen del 50% del total de guarda i custodia parental i deixen els pares que assumisquen la seua part.

L'INTERÉS DEL MENOR

L'interés del menor és, en aquest cas i sempre, tindre relacions plenes amb pare i mare després que aquests hagen decidit separar-se com a parella. I també, evidentment, abans de la separació o sempre, en el cas que continuen junts. I perquè hi haja aquesta relació plena amb el pare i la mare, els poders públics han de garantir-la per llei ja que, llevat d'alguns casos contats, serà millor que estiguen els dos, meitat i meitat. La responsabilitat seguirà sent compartida.

Cas de posar-se en pràctica la “custòdia compartida”, i en “benefici del menor”, el sistema judicial no hauria de caure en la trampa de fer massa excepcions al que haurà de ser la regla general. Els problemes poden vindre a l'hora de posar-se d'acord, però això haurà d'evitar-se amb una negociació prèvia i una sentència acurada. Si han deixat de ser parella no podran deixar mai de ser pare i mare d'uns mateixos fills i filles, mentre estiguen vius uns i altres. Poden trobar-se diferents models de compartir la coparentalitat, segons la distància entre els domicilis, les ocupacions laborals, els mitjans econòmics i, per això, caldrà que es potencien els equips psico-socials d'assessorament als jutjats i els de mediació

L'aprovació d'una normativa legal que obligue a les parelles que es separen a assumir, com a pares i mares que són, la responsabilitat en relació als fills i filles que han col·laborat en dur al món i a aquella família, és una oportunitat de creixement per a cada menor de família separada i per a la Societat en general que no podem deixar perdre per no posar els mitjans personals i materials i la cura necessària en la seua aplicació. I sempre, preservant l'interés dels menors, no del pare absentista, de la mare sobreprotectora, o a l'inrevés.

Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg Clínic

edhervas@cop.es

L'ESPORT INFANTIL, COM ELEMENT EDUCATIU

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.

Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES

És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:

• Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.

• Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.

• Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.

• Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.

• Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.

• Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.

L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT

Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones.

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverància, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.