LES CAPACITATS DEL CERVELL

Diuen algunes persones estudioses, i altres que ho han llegit o escoltat, que el cervell té moltes capacitats que no hem aprés encara a desenvolupar. No sé si serà científicament cert i provat, però m'és indiferent. Perquè el que tinc clar és que hi ha una impossibilitat física i lògica de “tindre en el cap”, de ser conscient, de controlar tot allò que una persona es creu capaç de fer, en un moment concret. El cervell té molta potència i moltes potencialitats, però té una capacitat limitada de funcionament en un temps determinat. No es pot ser conscient de tot el que es té al cap, o tindre-ho tot al cap, en un mateix moment.

En definitiva, és al nostre sistema socioeconòmic, basat en el consum accelerat i compulsiu, al qui l'interessa que hòmens i dones, xics i xiques, tinguen el cap ple d'historietes i personatges nous i hiperactius; de samarretes amb tirants i sense tirants, d'un sol tirant o paraula d'honor -si això es pot dir en parlar de samarretes-, brodades i sense brodar, amb randa o sense, de tots i cadascun dels colors de l'arc de Sant Martí i les seues successives i multiplicades combinacions, permutacions i variacions. I pantalonets, pantalonots, llargs, curts, pirates a mig cul o a cul sencer, faldes, faldilles i faldetes, amb la necessitat que tot combine cada vegada amb si mateix i amb les espardenyes, sabates, botes o sandàlies o amb els rellotges, els penjolls i arracades, penjollets i penjollius; les polseres, polseretes, polseriues, collarius i collarots. Quant d'esforç per poder eixir al carrer i sentir que se sent a gust!! I abans o després, tot allò de la imatge corporal: potingos per a la cara, per al cos, pintures, cremes, rimels, pintallavis, anelles, piercings, tatuatges si o no, pentinats, monyos tintats, retallats, apegats... Tècniques i tractaments per amainar, per enflaquir, per omplir les mamelles, el cul o els llavis i rebaixar els malucs o refinar el nas...

O tindre el cap, els temps i els espais plens d'aparells electroacústics, d'imatge i similars: ipods, mp3s, mp4s, càmeres, vídeos, consoles, consoletes, consoliues, pcboxs, Xpes i similars, amb la seua munició de cartutxos, targetes, Cds, DVDs, amb programes de jocs i més jocs, meravellosos, encisadors, que omplen el cervell amb mil històries de mil mons que mai no es repeteixen i que aconsegueixen unes habilitats i destreses mai no imaginades en botar, córrer, eliminar enemics, buscar paraules claus i aparells impossibles, escenaris virtuals i nous, monstres i superherois. Sabeu què? Tot açò ocupa molt d'espai al cervell.

Afegirem la constant i necessària atenció al mòbil i les seues conseqüències: s'és conscient de tindre tot el dret a trucar, parlar, ser trucats i parlats, fets un toc o una perduda a cada moment de les vint-i-quatre hores del dia i de la nit, amb els missatges de text o d'imatge que s'han de llegir/contestar amb tota la immediatesa possible. Amb el desig del telefonet més xicotet o més compacte i amb més mini i microcomponents: càmera, GPS, ràdio, MP3, micròfon, auriculars amb o sense bluetooth, correu instantani, Internet, melodies, imatges, televisió...

A més, l'impacte de les series televisives, o realitys -que també són tot el mateix, amb variacions pel diferent treball dels guionistes-, amb un allau d'històries que van encabint-se i ocupant els racons de la memòria i del coneixement, més reals que la pròpia realitat, no provoquen cap reflexió sinó que duen a l'acció/inacció sense passar per cap dels filtres de l'experiència o del pensament. Adolescentes i adolescents, adultes i adults amb la gran preocupació -com no?- del què posar-se i què tindre, on anar i amb qui per lluir els conjunts i mirar i que et miren a la besllum mentre el temps es va esmunyint pels dits com la sorra eixuta del desert fins la matinada. Amb qui gitar-se o llevar-se o besar-se o penedir-se de no tindre-ho tot, o a totes i a tots.