domingo, 30 de mayo de 2010

CUSTÒDIA COMPARTIDA, REPONSABILITAT COMPARTIDA

FILLS COMPARTITS
Hem pogut llegir a la premsa la implantació a Aragó de la custòdia compartida com a la mesura de tutela que regirà des d'ara en els processos matrimonials amb fills, i que s'està previst que també s'aprove una norma semblant a altres comunitats. Vol dir que el pare i la mare hauran d'assumir de forma compartida les responsabilitats quotidianes de la cura, educació i manteniment de les filles i/o fills, en dissoldre legalment la relació de parella.
Ja sabem que quan les parelles es separen segueixen sent pare i mare de filles i fills compartits. Fins ara, allò més habitual era que la mare es quedara amb la prole i al pare se li assignaren unes hores o dies de visita setmanal i setmanes de vacances, a més d'haver d'aportar uns diners mensuals per al seu manteniment. I la mare hauria d'assumir la responsabilitat i l'esforç continuat de la guarda i custòdia dels menors: viure amb ells, alimentar-los, dur-los a l'escola, etc. i etc.
Hi ha alguns pares que han lluitat per aconseguir la custòdia, i alguns ho han aconseguit, després d'haver provat per activa i per passiva, que la mare era una incompetent per a fer-se càrrec dels fills i filles d'ambdós, o que tenia greus problemes de qualsevol tipus. 

PARES I MARES
S'ha vingut entenent que allò més natural era que la mare continuara encarregant-se dels fills, com normalment o havien fet al llarg del matrimoni. Al mateix temps, es sol puntuar negativament els pares que, després de la separació, únicament tenen els fills els caps de setmana i vacances i que no han de responsabilitzar-se del seu creixement personal quotidià o de l'educació acadèmica, coses difícils d'assumir i de seguir quan els veuen uns pocs dies al mes, normalment dissabte i/o diumenge: els pares McDonald, pares Zoo o pares Wii, amb els quals els fills i les filles només haurien de passar-ho bé. S'ha descrit sempre com una situació una mica injusta, perquè les mares havien d'esforçar-se en “educar” i els pares només en “divertir”.
Ara, quan es legisla que el pare i la mare hauran de compartir la custòdia i assegurar que els dos assumisquen en temps i en responsabilitat l'educació i vida dels fills i filles, apareixen veus discrepants de col·lectius de dones que ho troben injust, perquè sembla que a les mares se'ls lleva... no sé massa bé què. El sentit de la seua vida? La continuïtat de les responsabilitats de l'anterior vida “familiar”? La seua dignitat com a mare? La seua dignitat com a persona?
És evident que en moltes parelles que tenen fills sol ser la mare la qui s'encarrega dels menuts i les menudes, i també d'allò que podríem veure com les menudències diàries de “la casa”. I el pare és l'encarregat de dur més diners i de les tasques més “grans” i “importants”. En moltes ocasions sol haver un repartiment de tasques i de temps que, en separar-se com a parella, perden el seu sentit i s'han de recompondre. Perquè la responsabilitat sobre els fills i les filles és la mateixa que hi havia abans de la separació, encara que la relació de cadascun dels progenitors amb aquells no ho siga.
Amb l'aplicació de la custòdia compartida, pare i mare hauran d'equilibrar la seua dedicació a la “família”, la que ara formaran amb els fills i sense la parella amb qui els comparteixen; una família paral·lela, divergent i convergent, perquè es comparteixen aquelles personetes als quals la llei sempre posa com a principals beneficiaris.

PRESENT I FUTUR COMPARTIT
El canvi legal a la “custòdia compartida” com a la forma de guarda i custòdia preferent, facilitarà també a les noves -o no tan noves- famílies l'evolució fins a una responsabilitat parenta compartida. Si tan ell com ella saben que, cas de separar-se, hauran de respondre davant els fills i la llei de manera semblant, l'assumpció de la corresponsabilitat serà més senzilla i, a la llarga, es veurà socialment com una situació normal, exigida per la llei i la societat. I no hauran d'entendre's els guanys emocionals, i de vegades econòmics, derivats de la parentalitat com una manera de compensar una pretinguda major dedicació a la família o al matrimoni. Cal diferenciar allò que els i les juristes bé saben fer, entre la pensió compensatòria al/a la cònjuge desafavorit/da de la pensió d'aliments als fills i filles.
Clar que, es dirà, molts pares potser no estiguen preparats per assumir la custòdia tant com ho estan les corresponents mares. O si, perquè els criteris de “guarda i custòdia” potser estiguen massa identificats amb la relació convencional mare-fills i o s'haja tingut en compte els valors que -també aporten els pares -masculins- a la relació parental/familiar. A més, cal ajudar a que les mares es desresponsabilitzen del 50% del total de guarda i custodia parental i deixen els pares que assumisquen la seua part.

L'INTERÉS DEL MENOR
L'interés del menor és, en aquest cas i sempre, tindre relacions plenes amb pare i mare després que aquests hagen decidit separar-se com a parella. I també, evidentment, abans de la separació o sempre, en el cas que continuen junts. I perquè hi haja aquesta relació plena amb el pare i la mare, els poders públics han de garantir-la per llei ja que, llevat d'alguns casos contats, serà millor que estiguen els dos, meitat i meitat. La responsabilitat seguirà sent compartida.
Cas de posar-se en pràctica la “custòdia compartida”, i en “benefici del menor”, el sistema judicial no hauria de caure en la trampa de fer massa excepcions al que haurà de ser la regla general. Els problemes poden vindre a l'hora de posar-se d'acord, però això haurà d'evitar-se amb una negociació prèvia i una sentència acurada. Si han deixat de ser parella no podran deixar mai de ser pare i mare d'uns mateixos fills i filles, mentre estiguen vius uns i altres. Poden trobar-se diferents models de compartir la coparentalitat, segons la distància entre els domicilis, les ocupacions laborals, els mitjans econòmics i, per això, caldrà que es potencien els equips psico-socials d'assessorament als jutjats i els de mediació
L'aprovació d'una normativa legal que obligue a les parelles que es separen a assumir, com a pares i mares que són, la responsabilitat en relació als fills i filles que han col·laborat en dur al món i a aquella família, és una oportunitat de creixement per a cada menor de família separada i per a la Societat en general que no podem deixar perdre per no posar els mitjans personals i materials i la cura necessària en la seua aplicació. I sempre, preservant l'interés dels menors, no del pare absentista, de la mare sobreprotectora, o a l'inrevés.


Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg Clínic
edhervas@cop.es

1 comentario:

Anónimo dijo...

Hola,

Fa més de 8 anys que vaig separar-me del pare del meu fill. Abans estava totalment en contra de la custòdia compartida.

Però ara, quan veig que el meu fill no té cap referència paterna, crec que el millor per als fills és la custòdia compartida.

Hi ha pares que no es responsabilitzen gens dels fills i veure'ls un cop cada quinze dies ja els està bé.

La custòdia compartida farà que molts pares facin de pares.