DES DE LA MORT DE MARTA

Finalment les pitjors sospites es van fer realitat i Marta, la jove desapareguda, a Sevilla se suposa que està morta en el riu. Perquè ho ha dit el qui presumptament era o havia sigut el seu nóvio un mes feia ja dos anys. Ella, ara amb 17, tenia aleshores 15 anys; ell ara 20 anys i aleshores 18. Ho havien deixat i ell tenia ara una altra nóvia de 14 anys. Pareix que un amic de la seua mateixa edat, un altre de 15 anys i el seu mateix germà el van ajudar a desfer-se del cadàver, sabien que havia sigut ell... I què?

1. Havien sigut "nóvios" un mes
2. Ho van deixar (supose que el va deixar ella) fa dos anys.
3. Eixa nit van discutir
4. Degué donar-li un colp en el cap
5. Se la van emportar al riu i la van tirar a l'aigua.

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i totes tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents. I des de la reflexió una intervenció amb les famílies i amb els mitjans de comunicació i entreteniment:

1. D'una banda tenim la realitat del masclisme imperant encara en estes edats: xics que estan convençuts que en les relacions amb les xiques manen ells. És una cosa que encara es veu com normal i lògic a nivell social i es reflecteix en sèries televisives i programes.

2. Afegim el fet de la frustració i la violència: tinc dret a tot i quan no m'ho donen em frustre i agredisc violentament. Amb el que siga, perquè me n'isc de les meues caselles quan no tinc el que desitge. Des que han nascut se'ls ha donat el que han demanat i no se'ls ha dit (quasi) mai NO. I han aprés que tenen dret a tindre-ho TOT i SEMPRE. Quan no ho tenen apareix la FRUSTRACIÓ i ja és sabut que la frustració deriva quasi automàticament en VIOLÈNCIA.

3. Els models social-televisius estan donant segell de normalitat al que no ho és: xiquets i xiquetes comportant-se afectivament com a adults: parelles de xiquets-xiquetes/adolescents (quan es deixa de ser xiquet o xiqueta?) que es comprometen com si fóra per a tota la vida, amb tots els "drets i obligacions".

4. La por de les famílies a posar límits clars, a no permetre certs comportaments no adaptats per als/les menors. La desorientació dels pares i mares sobre el que és normal i lògic i el que ve derivat de desajustos socioculturals que provoquen un creixement ètic i moral desequilibrat i fora de tota lògica.

5. La pèrdua d'intimitat personal: tot val per a ser ensenyat i per a ser vist: el cos, els sentiments, les emocions, les fotos, els desitjos... En les xarxes socials (tuiter, xing, facebook...) xics i xiques bolquen i es posa a disposició de tot el món la seua immaduresa, les seues contradiccions, els seus arravataments. Amb cada vegada menys límits. A disposició de tot el món.

6. Hi ha poca comunicació familiar i, quan n'hi ha, sol ser entre iguals, entre p/mare amic/a de fill/a, una relació que és impossible ja que els pares tenen unes responsabilitats parentals que no poden ser comparades a les derivades de l'amistat.

7. Pares i mares tenen por de limitar els comportaments dels menors, de posar-los portes i horaris. I no saben que els límits són necessaris per al seu creixement com a persones.

8. No es presenten els xiquets, adolescents i jóvens models positius de comportament que ensenyen el valor de les coses ben fetes, del temps que fa falta per a aprendre les coses importants, dels sacrificis que cal fer per a aconseguir el que es vol, del que satisfà fer una cosa bona o bonica pels altres...

9. I a tot açò afegim les estratègies i comportaments criminals i delictius (respostes desadaptades) que han/hem anat aprenent en pel·lícules i sèries televisives: de quantes maneres sabem (que es pot) matar? De quantes maneres pot fer-se desaparéixer un cos, encara que mai ho hàgem fet, ni pensem a fer-ho?

Batem tot açò en la coctelera de la vida, amb el poc de temps que pares i mares tenen per a estar amb les seues filles i fills i la voràgine consumista que ens corroeix, amb un poc de sentit de culpa i de "ulls-que-no-veuen-cor-que-no-sent" i tindrem vides truncades, amb més o menys morts, i presents i futurs destrossats.

Perquè tot siga distint hi haurà, simplement, que actuar com a pare i com a mare, des que es té per primera vegada el/la bebé en braços, pensant què volem oferir-li per al futur. I posar-se a això, pare i mare, i parlar-ne.