APRENDRE A ESPERAR I FER PA.

Quan era jove i vivia a la casa dels meus pares, em pegà una temporada per fer pa: pastar, deixar fer bo, fènyer, fer els panets, fer els talls, dur al forn... Com tocava, com sabia ma mare i m'ensenyà aleshores.

L'altre dia em vaig comprar una màquina d'aquestes de fer pa. No hi ha massa ciència: poses els ingredients dintre la cubeta, l'endolles al corrent elèctric, prems tres botons i es programa per pastar i coure a l'hora que vulgues. No té res a veure amb fer pa a mà, però es fa pa. Està bo. És més net. I, això si, la cuina i part de la casa fa olor de forn: en fermentar i en coure's.

Per tindre un hortet, també cal esperar

Feia temps, anys, que tenia el desig de comprar-me-la; l'altre dia vingué bé, estàvem al supermercat i la meua dona i la meua filla major em van convéncer de comprar-la. O em donaren permís, no sé, però la vaig comprar.

Tant si es pasta a mà i es duu al forn com si es fa a la màquina, el pa té un procés que no pot trencar-se. Per molta màquina o presa que tingues, només pots avançar uns minuts el pa, i n eixirà tant bo. Perquè cal que fermente, que torne a fermentar, que es coga... I això són minuts sobre minuts.

Això si, en lloc de màquina pots comprar els panets congelats -com fan als bars i restaurants- i posar-los al forn. Uns minutes, si. Però abans de congelar-los el procés l'han fet a la fàbrica, els minuts han d'haver comptat enllà, no ens enganyem.

Esperar, esperar, és una de les habilitats o costums que han d'aprendre les persones per optar a ser una mica més felices. Perquè no es frustraran en n tindre de seguida el que passa per la seua ment desitjosa. I que conste que és una mena d'addicció: quan més ràpidament aconsegueixen el que desitgen, més aviat desitjaran altra cosa i la voldran més de seguida. I més es frustraran en no tenir-la.

Idees per no consumir tant?

La societat de consum ens posa al davant un meravellós miratge en 3D: “tot allò que pots veure tens dret a tindre-ho”. És un miratge, com aquell llac que diuen que els assedegats veuen pel desert; que quan més t'acostes més lluny se'n va, sense desaparéixer del tot. Una trampa ben dolenta, perquè el desig no satisfet provoca frustració, i la frustració provoca agressió contra una altra persona o contra u mateix. I l'agressió pot ser violenta; sol ser-ho.

Com us deia abans, tenia gana de tindre una màquina de fer pa, però no era un desig, ni pensava que tenia el dret de tindre-la. Passaren anys i ara la tinc i puc fer pa de quan en quan. Quan s'acabe el que vaig fer la darrera vegada que, com ara som pocs en casa, potser es faça una mica dur, o sec... Però no per tindre la màquina panificadora he de menjar més pa, o tirar-ne la meitat, no?

Abans, quan molts dels qui som ara adults i adultes érem xiquets i xiquetes, les coses, els regals, els extraordinaris, venien un parell de vegades a l'any: als reis, a l'aniversari i, potser, a la Fira. Ara, els nostres fills i néts tenen extraordinaris tots els dies. Per la qual cosa busquen allò més extraordinari cada vegada més aviat i més gran. I de seguida ho deixen en un racó -o enmig, perquè ho retire la mare- per agafar la darrera novetat que li he posat davant.

La societat tradicional i rural...

És hora d'acabar amb aquest desficaci, que du a ben poc de positiu quant a l'educació i el futur de cada xiquet i xiqueta, i fer-los aprendre a esperar, des de ben menuts. I a tindre menys coses. Encara que així estiguem fent un pecat contra el Déu Consum i els seus adlàters venedors. Perquè cada vida és massa important per a deixar-la en mans del màrqueting i dels especuladors. Especialment, les vides dels qui estimem i volem que cresquen a gust i en pau.

Hui no li diré a la màquina que faça pa, que encara en queda. L'avantatge és que podré esperar que es faça mentre dorm i, en alçar-me, el trac i el deixe gelar sobre la reixeta, com diu a les instruccions.