La vida no és justa. No és
justa ni és injusta, no és una condició que puga tindre, perquè
no té voluntat. Una vida pot ser llarga o curta o estar molt plena o
molt buida, però és un estat de l'organisme que la viu, de la
persona en aquest cas, que no de la vida, que és un procés més o
menys automàtic per a cada ésser viu.
Cada vida és valuosa per ella
mateixa, especialment cada vida humana; y per a la persona qui la
viu, la més important. Per això, ens colpeix profundament quan
veiem que alguna vida es perd o està a punt de perdre's, en moments,
edats o condicions específiques:una persona jove, un assassinat, una
persona estimada. O quan les seues condicions personals o familiars
han esdevingut negatives o catastròfiques: l'acomiadament en la
feina, l'atur, una malaltia, la manca de mitjans econòmics...
La vida és com és, un procés
que es suma i multiplica en relacions simbiòtiques a tantes
d'altres, i no podem qualificar-la de justa per tal com tracta les
persones. Però si que podem dir que Injust és un grup social, una
família, un sistema econòmic que és insolidari, opressor o
violent.
Centenars
de milers de persones, que pel fet de ser-ho tenen la mateixa
dignitat que cadascú de nosaltres, encara que no hagen tingut mai ni
ipods,
ipads,
tablets
o similars, estan amuntegades en camps de refugiats, sense res i
esperant que la resta del món els ajude a seguir vivint.
Contava a la ràdio l'excel·lent
i compromés periodista Vicente Romero que, entre Kènia i Senegal hi
ha una franja de 100 Km. amb milers de persones de totes les edats,
refugiades de les guerres africanes actuals, sense cap tipus d'ajuda
de tots aquells organismes internacionals i ONG que haurien d'estar
atenent-los, evitant tantes morts. Perquè tenen por que els passe
alguna cosa als seus treballadors.
No és que la vida siga injusta
amb aquestes persones en el límit entre la vida i la mort, sinó que
el seu sofriment i aniquilació com a éssers humans, famílies i
pobles, són fruit de les accions i omissions dels poderosos del món,
els qui controlen el territori i els diners. I, també, dels qui
tenim les nostres necessitats ben cobertes, amb menjar a la nevera,
un lloc per dormir i estar amb les persones i les coses que estimem.
Fins i tot, amb la crisi econòmica i les seues conseqüències, que
no tenen res a veure amb les conseqüències de la injustícia contra
aquells refugiats que van sent eliminats de la vida a poc a poc. I
que ja voldrien patir directament una crisi com la nostra i no
veure's quotidianament al límit de tanta mort.
Són situacions terriblement
injustes que posen damunt la taula la manca de vergonya dels
responsables polítics i socials a qui se'ls paga per tindre en
compte i resoldre aquestes situacions. I de les societats occidentals
en general, que apartem la vista de les imatges de les mares
arrossegant fillets desnodrits, Mares que, com contava Vicente
Romero, ofereixen els fills a qualsevol que passe amb cotxe, perquè
se'ls enduguen d'aquells camps de mort i tinguen alguna opció de
vida futura.
Xiquets
i xiquetes, adolescents i jóvens haurien de ser informats de tot açò
per tal que siguen conscients de la realitat de la justícia i la
injustícia, en la mida de les seues capacitats d'enteniment i
reflexió que en tenen. No es pot amagar la realitat de la vida si
volem que canvie alguna cosa, les persones som les que podem i podran
fer que el futur siga diferent, sense seguir enganyant-nos i deixar
que ens enganyen en dir que “la
vida no és justa”.
Perquè les relacions entre pobles i nacions, mediatitzades sempre
per negociants, banquers i generals, passen per damunt de les
històries, els passats i els futurs que conformen moltes vides. I
som les persones els qui hauran (haurem) d'aconseguir un món centrat
en la vida i no en la mort i el sofriment a que duen els interessos
econòmics dels qui ocupen els llocs de poder.
No hay comentarios:
Publicar un comentario