Després
de veure massa casos concrets, estic convençut que en lloc de
col·laborar fins un objectiu comú (la formació de les xiquetes
i xiquets , filles i fills per a uns i alumnes per als altres però,
finalment les mateixes personetes) la família i l’escola,
massa vegades es compliquen mutuament la vida. Quan parle de
Escola, dic Formació i no Educació perquè ja s’ha explicat massa
que els responsables de l’Educació dels fills són els seus
pares.
L’escola ajuda
a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que
les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa
que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també
els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a
l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i
deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i
de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes ,
la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels
menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock &
Roll.
Passe a enumerar
algun dels punts que l’escola i la família es compliquen entre si.
Pareixerà que vaig més a favor de la família que de l’escola,
però és el rol que ara tinc, estic més a la banda dels pares.
- Hi ha famílies atabalades pels deures que se’ls mana als fills/es/alumnes i, fins i tot, han de programar els caps de setmana en relació a la quantitat de deures.
- (Ah, cal dir que l’escola també és una Guarderia, el lloc on es deixa als xiquets i xiquetes quan els pares han de treballar o han de fer la casa. Això complica l’escola però és que, legalment, també és així.)
- Quan a l’escola es conten coses que difereixen de les que es conten a casa: valors. (Quins valors manen? Els de casa, els del mestre, els del Projecte Educatiu de centre?)
- Quan a casa es conten coses diferents a les que es diuen a l’escola...
- Quan l’escola obliga a que es trien unes determinades assignatures optatives o, fins i tot, batxillerats o mòduls professionals específics.
- Quan hi ha mestres que no tenen instruments per ensenyar els alumnes: tècniques psico-pedagògiques i de control de la classe...
- Quan les famílies pensen que els mestres no fan res, entre vacances i vacances, treballen ben poques hores de ben pocs dies d’alguns mesos a l’any, i ho fan saber als fills/alumnes, que es posen en contra del professorat...
- Quan es desqualifiquen mútuament pares, mestres i alumnes
- Quan els mestres arriben a dir “no teniu pares?” si els alumnes/fills no han entés algunes coses dels deures que han hagut de fer a casa...
- Quan són les mares les qui relacionen família i escola, amb la qual cosa li lleven importància perquè els hòmens solen fer les coses importants a les famílies, com anar a treballar a la fàbrica o penjar algun quadre o arreglar un fusible, mentre les dones fan coses sense importància com el menjar, llavar i estendre, ... i relacionar-se amb l’escola.
- Quan els/les mestres els tenen por a les mares/pares i es posen a la defensiva quan van a parlar-los...
- Quan els pares i mares aprenen a que l’escola els crida quan hi ha problemes, i es posen a la defensiva...
- Quan les famílies –les mares- que van a dur els fills menudets a l’escola i els interessa el que passa, van aprenent a deixar d’anar a parlar amb els mestres i a participar...
- Quan les escoles es tanquen no sé si perquè no isquen o perquè no entren ... I es fan uns llocs ben tancats.
I, al final, en
aquestes relacions –positives i negatives- guanya o perd, segons
qui, l’escola, la família, l’alumne/a fill i filla i, al final
de tot, la societat en conjunt. O una part de la Societat, perquè no
sé com s’ho fan a l’ensenyament privat.
Podríem començar
a descomplicar les relacions, o a inventar-ne altres, amb diàleg i
contactes entre pares i mares, mestres i directors i directores.
No hay comentarios:
Publicar un comentario