No cap dubte que
l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de
l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva,
afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el
desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran
encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes
les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues
capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los
que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència
directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació,
l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments
senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera
viva i creadora.
Però no és de la música a l’educació infantil, primària o
secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de
l’educació musical, que és l’ensenyament/aprenentatge d’un instrument,
allò que ací a les nostres comarques s’ha fet des de sempre a les escoles
d’educands de les bandes. Els xiquets es posaven a la cua per dir
la lliçó de solfa i aprenien a tocar la trompeta, el clarinet o la caixa
d’algun dels músics que tocaven en la banda, en un aprenentatge molt
directe, potser "tècnicament inadequat" o "poc pedagògic"
però en un contacte personal del mestre i l’alumne. I amb un objectiu
que estava ben clar: aprendre a tocar l’instrument per entrar en la
banda, objectiu que acabava complint-se.
Ara mateix el professorat
està tècnicament més preparat, té títol d’algun conservatori i es dedica
professionalment o semi-professionalment a la musica. Però en moltes
ocasions està molt lluny de facilitar aquell contacte mestre-alumne
directe, positiu i facilitador de l’aprenentatge, perdent també la visió
global o l’objectiu final de l’aprenentatge de la música i de l’inici
del contacte amb un instrument.
Quan un xiquet o xiqueta de 8, 9 o 10 anys
comença a anar a l’escola d’educands -ara escola de música-
té un interés en començar a aprendre a tocar un instrument -o
potser el tinga son pare o sa mare, que tampoc és un mal principi-. En
aquesta societat que ens toca viure, qualsevol alternativa a l’ocupació
consumista del temps s’ha de veure com a positiva, i l’aprenentatge de
la música ho és. Trobar temps per començar amb la música potser ja siga
un èxit personal, familiar i social.
L’objectiu inicial hauria
de ser introduir l’alumne/a en el llenguatge musical, en la tècnica de
l’instrument i en el gust d’escoltar, tocar i fer música a soles i en
companyia... Però ara mateix, a les escoles de música i als primers
nivells dels conservatoris -que seria el mateix- fa la impressió que
tenen com a objectiu formar músics professionals... Sense pensar que la
gran majoria d’alumnes/educands no van a ser mai de la vida músics
professionals, a Déu gràcies.
Aquest objectiu ocult de formar futurs músics
professionals, que no està formulat en cap de lloc com a tal, complica
en gran mida els primers estadis de l’aprenentatge. La motivació
fonamental, que hauria de ser passar-ho bé aprenent música i aprenent a
tocar un instrument, és soterrada moltes vegades amb exigències
pedagògicament impossibles. Perquè si és important aprovar cursos i
cursos de música-LOGSE, més important és trobar-li el gust i tindre la
necessitat de tocar.
Qualsevol xiqueta o xiquet que està començant a
tocar sol o en una orquestra no ha de tindre en el seu cap si es tornarà
professional, ni tampoc els seus mestres a l’escola de música. Haurien
de facilitar-li que aprenga a expressar-se per mitjà de la música i li
haurien de facilitar els moments i les possibilitats de fer-ho tota la
vida. Si ve el cas i va triant-ho a poc a poc i en el seu moment, algun
aficionat potser es plantege llançar-se als estudis i al món de la
música professional, com podrà decidir entrar en una facultat de
medicina o en un cicle formatiu d’electrònica. Però si ha tingut un bon
aprenentatge, la relació amb el seu instrument, el desig i les ganes de
tocar sol, a l’orquestra, a la banda o a la xaranga no l’haurà abandonat
en tota la seua vida.
És per això que els mestres de les escoles
d’educands -o ara escoles de música- haurien d’aconseguir
que l’afició dels menuts per l’instrument i per la música anara
augmentant a poc a poc, reforçant-los positivament els xicotets guanys
que van tenint i no desanimar-los progressivament, com alguns fan amb
l’excusa que ser músic és molt dur.
Ser músic professional pot
ser dur, però el camí per aprendre a estimar la música i l’instrument
ha de ser agradable, facilitant activitats que estimulen el seu interés,
començant a tocar músiques senzilles i potser conegudes i divertides, a
soles i en grup, sense exigir virtuosisme ni perfeccionisme, sinó
correcció i satisfacció personal.
Així, a poc a poc, aniran fent-se músics que
tindran tota la seua vida la música í l’instrument com aliats per al seu
creixement personal i no músics frustrats perduts en el camí de la
perfecció que no saben ni on deixaren l’instrument aquell dia que es van
decebre per no poder o no voler ser ni professionals d’açò ni els
millors del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario