En principi tots tenim la idea -més o
menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual
és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment
si és un esport d’equip.
Als xiquets i
xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física,
amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També,
quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres,
per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un
resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una
activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els
especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de
plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació
amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació.
Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se
en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc
d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present
i del futur, els complique la seua educació personal.
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES
És
clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de
jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben
avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador,
encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò
més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar.
Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que
més important que guanyar és:
- Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
- Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
- Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
- Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
- Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
- Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.
L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT
Segons
estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la
pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre
les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells,
la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment
per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós
de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt
de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb
l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més
lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho,
pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser
els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.
Per
tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a
objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit.
Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat
per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com
persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes
professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida
utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions
personals i manteniment d’una forma física i mental.
Les
mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la
pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables
primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal
que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus
fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua
educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a
persones.
Si després de reflexionar s’adonen que
desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física,
emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan
guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen
asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el
baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre
i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar
ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes
personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren
un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre,
encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir
que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que
es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare
sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes
ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè
aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i
les seues emocions.
Tenint
en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets
i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i
creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els
ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la
motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions
interpersonals, l’augment de la motivació i la perseveració, etc. I,
finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de
molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a
l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma
satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb
l’educació quotidiana dels més menuts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario