EL DRET A LA PARTICIPACIÓ
D’INFANTS I ADOLESCENTS
A hores d'ara no es pot negar la
necessitat de potenciar i afavorir el dret de xiquets, xiquetes i
adolescents a participar en tots els àmbits de la seua vida. Havia
de ser per pura lògica, però també perquè ho diu la Convenció
dels Drets de la Infància, ratificada per l'Estat Espanyol, i la
legislació espanyola en diferents normatives.
Quan parlem i escoltem sobre la
participació d’infants i adolescents ens hem de referir a la
necessitat de que donen la seua opinió en tots els àmbits i en
totes les qüestions que els incumbeixen, des de la família a
l'escola i al municipi o a l’associació esportiva. És clar que la
responsabilitat final sobre l’educació a casa, les decisions a
l’escola o els projectes municipals la tindran els pares, el
professorat o els responsables polítics, però sense defugir la
consulta, la negociació i la gestió de comptes en cada nivell als
xiquets, xiquetes i adolescents.
És evident que no haurà de fer-se
igual amb un xiquet o una xiqueta de tres anys o de quinze, perquè
la responsabilitat personal no és la mateixa, ni com entenen el món,
com expressen les seues opinions o se’ls ha d’informar sobre la
decisió presa. Però tant als tres anys com als quinze anys tenen
coses a dir en allò que els concerneix i, a més, cada procés
negociador o de presa de decisions és un esgraó en el seu
aprenentatge com a persona i en l’exercici dels seus drets
ciutadans.
Participar és un dret que han
d'exercir en viure cada moment i en aprendre a viure per al futur, en
una dialèctica constant entre assumir responsabilitats sobre la
pròpia vida i el compromís amb la col·lectivitat. L’aprenentatge
de la participació de les persones ha de començar des del principi,
des de menuts a casa, a l’escola, al carrer, a la falla, al club...
CONSELLS D’INFÀNCIA I ALTRES
FORMES DE PARTICIPACIÓ
Vaig estar a Mislata els passats 20 i
21 de maig a la I Trobada de
Consells d’Infància de la CV,
amb responsables polítics i socials, consellers i conselleres
infantils i tècnics municipals o membres d’associacions
encarregades de dinamitzar-los. Fou una experiència interessant que
em va fer posar l’ull esperançat en el futur, des d’un passat
bastant pobre ací, al País Valencià. A banda de dignes excepcions,
aquest no ha estat un objectiu als ajuntaments a banda de –si de
cas- d’utilitzar les xiquetes i els xiquets com a garlandes als
actes municipals o florers a les taules de l’alcaldia.
Els Consells d’Infància
representats a Mislata venien d’Ajuntaments que ja es prenen més
seriosament el paper d’infants i adolescents en la vida local del
present i del futur. Hem de tindre en compte que les xiquetes i els
xiquets han de viure -i, de vegades, patir- el present, però també
el futur que es va creant des de les decisions de cada dia. Per açò,
cal que aprenguen a decidir sobre el seu futur des de la vivència
del present i en cadascun dels àmbits de la seua vida.
Es parla de Participació Infantil i
automàticament pensem en Consells Municipals de Xiquets i Xiquetes,
Consells de Participació Infantil... Però, un Consell d’Infància
és només una de les maneres en que es pot fer que les xiquetes,
xiquets i adolescents participen en el municipi, un instrument perquè
els xiquets i les xiquetes estiguen presents de manera institucional
en l’agenda municipal, que se’ls tinga en compte i que,
institucionalment, estiguen; que se’ls permeta i facilite opinar,
aportar i avaluar en els programes d’Infància i en tots els
altres, perquè tots els concerneixen com a ciutadanes i ciutadans
del present i del futur. Però, a banda dels Consells d’Infància
han posar-se en pràctica altres mecanismes de participació infantil
al municipi, sense cap dubte.
Si observem com es creen i
desenvolupen els Consells d’Infància veurem que els centres
educatius solen tindre un paper important. A l’escola o l'institut
solen estar la majoria de xiquets i xiquetes del municipi, encara que
també hi ha de forasters –que viuen en altre poble- i hi ha qui va
a escoles de fora. Però, a més, el fet de fer les eleccions a
conselleres i consellers infantils des dels col·legis i instituts i
–fins i tot- reunir-los en horaris escolars, dintre el calendari
escolar, fa que es barregen els objectius, els àmbits i les
responsabilitats escolars i municipals. Fins i tot, algunes escoles
assumeixen els representants al consell com a representants de
l’escola i tracten els temes des d’una visió, metodologia i
temàtica molt escolar. És clar que l’escola ha d’atendre a les
necessitats de participació de l’alumnat, sí, però com a
alumnat, en relació a la realitat educativa i exercint els drets que
com a escolars tenen dintre i fora del centre. Ha d’haver –i hi
ha- estructures participatives als centres escolars: assemblees,
delegats, consells escolars i s'han de posar a l'abast de l'alumnat
des de ben xicotets, en un aprenentatge de la participació i el
compromís amb el col·lectiu. Però no ha de confondre's la
participació al municipi amb la participació al col·legio o a
l’institut. Cada àmbit té unes característiques, unes
necessitats i uns objectius, sense que hagen d’interferir-se ni
col·lidir sinó, ben al contrari, complementar-se i aprofitar-ne els
aprenentatges.
MECANISMES PARTICIPATIUS
Cal posar en marxa Consells de
Participació Infantil en cada poble, per menut que siga, trobant el
millor model de funcionament que permeta que xiquets, xiquetes i
adolescents intervinguen en els processos de decisió i col·laboren
a dissenyar eIs seus espais, les activitats adreçades a elles i a
ells i a reflexionar sobre les seues inquietuds i necessitats en un
diàleg constant amb la realitat social que viuen. Però, com he dit
amunt, no sols amb la creació dels Consells Municipals d’Infància
es completa el mapa de la participació infantil. Caldrà trobar
mecanismes participatius en tots els àmbits on es mouen xiquets,
xiquetes i adolescents, ja que no hauria de valdre buscar-los les
activitats més divertides, les millors solucions als seus problemes
o cobrir les seues necessitats, sense demanar-los l’opinió,
negociar sobre els seus interessos i respondre’ls sempre a les
seues propostes, explicant-los les raons de les decisions. A Mislata,
per exemple, hi havia representants també del Consell de Xiquets de
la Ciutat de les Arts i les
Ciències de València.
Uns infants que aprenen a participar
seran uns jóvens i uns adults participatius i compromesos amb
l’entorn i amb la societat. Per això, caldrà facilitar-los
l’aprenentatge de la participació amb uns adults que hauran de
tindre-ho clar, de saber com i sense por de donar la veu als més
menuts. Al contrari, hauran d’aprofitar-se’n de la seua
innocència, de la seua saviesa, de la seua generositat i de
senzillesa de les seues solucions a vells i nous problemes, abans que
estiguen mediatitzats per altres interessos i maneres de viure la
vida des de plantejaments adults però, de vegades, poc adaptats als
seus interessos reals. Una societat que done la veu i faça cas als
menuts és segur que serà una societat més justa,
Eduard Hervàs Martínez
Psicòleg
Psicòleg
@psicofamilia
edhervas@cop.es
edhervas@cop.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario