(ELS FOCS DE MAIG A CARLET)
La nit del dia 2 de maig es
feien a Carlet les fogueres. A Carlet no hi havia falles, qui ho
diria. El veïnat encenia les fogueres aquella nit, enmig dels
carrers i, com es sol fer en aquests casos, els xiquets i jóvens
botaven els foc, torraven carn i embotit i sopaven majors, menuts i
qui fora. Recorde haver cremat un any una garbera de basquets de fusta d'un
magatzem de taronja que -supose- no havien de fer-los servir. I per
què la nit de dos de maig? Perquè si, perquè era quan tocava i com
tocava: foc enmig del carrer, sopar el veïnat, botar focs... Diuen
que anys enrera hi havia tota una litúrgia col·lectiva, amb versets
satírics i record de la guerra del francés a la plaça, amb tot i
trons rememorant els canons patriòtics. Allò jo ja no ho vaig
conèixer.
Les fogueres s'acabaren en
complicar-se el poble amb la neteja urbana, l'asfaltat dels carrers i
la desídia municipal dels governants locals per allò propi. A
meitat dels 80 encara s'intentà reviscolar la memòria des de
l'Ajuntament, amb un cartell i un adhesiu recordant la data, i -crec
recordar- l'oferta de sorra per al terra, però fou el darrer intent
i la desmemòria cobrí un altre tret identitari. El canvi
politico-ideològic i l'afany de control -sempre és més fàcil
controlar una falla que el veïnat al carrer-, a més del moviment
econòmic i lluïdor que suscita la festa fallera arraconà a les
darreres neurones de l'oblit aquella tradició.
(EL CALOUIN, LA NOVA "TRADICIÓ")
Però, ara, ja tenim ací un any
més el Calouin, la festa de les carabasses foradades, les
disfresses que volen voler fer por, el “truco o trato” i els
caramels i dolços que demanen els xiquets pel veïnat. Aquella festa que
aprenguérem a les séries televisives nordamericanes. Ja fa dies que
les botigues i grans magatzems estan atapeïdes de disfresses i
altres elements d'aquest folklore. Anava a dir estranger, però crec
que ja no. Festes de Calouin en cada racó. Fins i tot, a les
escoles, falles i altres associacions. I tots ben pagats amb la seua
disfressa i carabasses amb llum i somriure posat de totes les mides i
materials.
És normal, mou el personal i
l'economia. I els fa sentir part d'una globalitat cultural i
celebrativa. Segur que a la televisió algú diu allò de “com
és tradicional...” I no afegeix que és
tradicional a Nord-Amèrica. Potser algunes -massa- escoles hauran
celebrat el Calouin de diferents maneres.
Mestres, pares, polítics o
dinamitzadors culturals de les institucions tenen alguna cosa a dir
en tot açò? Potser assumisquen que és una “tradició i
que enganxa el veïnat i recolzen les festetes i les peregrinacions
infantils envers la caramelada. Per a molts, el concepte de
“tradició” només s'explica com “allò que es feu l'any
passat... (Un any ja fa tradició, doncs)
(EL POLIT I ELS FAROLETS DE MELÓ)
La crisi ens ha lliurat fins ara
d'una nova tradició de tota la vida. Imagineu-vos d'ací unes
setmanes menjant-se un bon polit al forn en “Acció de Gràcies”
amb el personal de l'empresa, la falla o l'AMPA. Com fan els amics i amigues nord-americans als films o sèries de televisió.
Ací a La Ribera hi ha la
tradició de fer fanalets de meló per l'estiu, buidant melons
d'alger que no s'hi valen per a menjar. Tradicionalment es dibuixaven
figures esotèriques: caseta, porta, espiral, escala, sol, lluna,
estrelles... S'il·luminen amb un ciri i els dibuixos lluïxen; i els
xiquets i les xiquetes els passegen cantant.
Cada farolet de meló d'alger
dut per una xiqueta o un xiquet té més valor que cinc-centes
carabasses rialleres i una dotzena de monstrets demanant “truco
o trato” -ahir em van trucar a la porta i quasi m'ixen les
llàgrimes quan els vaig escoltar la globalitzada frase.
I que cada farolet valga per una
foguera de la nit del dos de maig carletina que, ho sent molt, valia
per a mi molt més que cada falla que es planta i es crema la nit de
Sant Josep.
Quant al polit d'Acció de
Gràcies, donem-li temps al temps i deixeu que la crisi vaja
estabilitzant els mercats, però a mi sempre em valdrà més una botifarra torrada a la brasa d'una foguera que una cuixarra d'aquell polit.
Eduard Hervàs
No hay comentarios:
Publicar un comentario