DESACCELERACIÓ CONSCIENT

Estic fart d'anar accelerat. Ho pensava corrent amb la bici, després de no trobar valenbicis en dues estacions seguides i tindre sort que a la tercera una xica en tornava una.

No es pot confiar en les bicis de Valenbisi a segons quines hores i segons quins llocs, com no es pot confiar en tantes coses de la vida en que també confiem.

Venia per la cosa de l'acceleració i la presa: sentir-te dut pel temps món enllà, o pel món temps enllà, a compte que el temps no és res, no existeix, almenys des del nostre sistema dimensional. Passem per ell o ens passa, però no el podem controlar i tenim la pretensió de donar-li la culpa de les nostres preses.

Arribava a l'estació i recordava el que deia mon pare quant als desplaçaments per raó del treball quotidià. Deia que podien posar-se d'acord els que venen i els que van i cadascú que treballara a prop de casa, en la feina que seria de l'altre i l'altre en la d'ell. Quant de temps, a banda de combustible, que s'estalviaria! Però no és el que semble que calga, estalviar temps, combustible o CO2 a l'aire.

Massa vegades crec que no arribe i intente mossegar els segons per veure si guanye minuts, i arribe a maleir un poc el tren perquè ix d'hora i no es retarda dos o tres minuts. Abans corria des del Metro al tren, perquè el metro arribava justet per a no arribar al tren, encara que algunes vegades arribava perquè les obres retardaven el tren. Ara, m'afanye amb la bici, o sense si no en queden, per arribar i he d'esperar l'altre tren, massa vegades.

Vull parar-me i asseure'm al terra o al banc de fusta i veure com passa tot, a poc a poc, pel meu costat. No vull anar, jo, amb la rapidesa innecessària per no arribar a tindre temps de quasi res. A tren, tants n'anem i tants en tornem, cada dia. No podríem posar-nos d'acord i uns ens quedem i altres no anem? Això deia mon pare quan ell mateix anava de Carlet a Alzira cada dia.

I corres, i sempre estàs al mateix lloc, vaja. I demà et trobes, anant o venint, repetint itinerari i història. Abans ho somiava, això de voler moure'm i no poder.

Serà precís, just, necessari anar sempre accelerats per al final, o des del principi, perdre fins i tot el temps?

Em vaig prometre i comprometre amb mi mateix que en aquest any que aleshores acabava de començar anava a agafar-m'ho tot amb més tranquil·litat. I si se'n va el tren, ja en vidrà un altre. 

Fins el de les 10 de la nit, clar.