CRÉIXER I FER CRÉIXER EN EL NOU CURS ESCOLAR

Torna setembre, torna a començar el curs escolar i milers d'alumnes tornen a l'escola o a l’Institut, van per primera vegada, canvien de curs o d'etapa, amb el mateix o diferent professorat, centre, companys i companyes, amistats...

Un nou curs és sempre un allau de novetats i de canvis per a les famílies, que hauran d’aprendre i acceptar les regles que conformen les relacions amb el sistema, amb els companys, amb el professorat i amb la pròpia família i comunitat. Les mares i pares dels més menuts –potser més les mares, una llàstima- seguiran molt pendents del que els passa o els hauria de passar i van regulant d’alguna manera els contactes amb els mestres. I és una llàstima que només siguen les mares i que, al tall que els fills i filles es fan majors, elles -i els pares- van allunyant-se a poc a poc de l'escola i de l'institut. Perquè cal tindre una complicitat, cadascú des de la seua responsabilitat, entre la família i el centre, entre els pares i el professorat.

Les famílies s'hauran gastat uns centenars d'euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements. Enguany hi ha un raig d'esperança quan ha començat el canvi en la gestió del material escolar amb les noves ajudes per als llibres. Caldrà aprendre a cuidar-los en saber que al final del curs s'han de tornar per rebre la segona part de l'ajuda i deixar el llibre a l'aula per als companys i companyes de l'any que ve. Si és una millora que facilita l'economia familiar és també un repte quant a l'aprenentatge de la responsabilitat personal i de grup en el respecte al material escolar.,

Però, suposem que hauran de dur encara els llibres cada dia amunt i avall a la a la motxilla corresponent que, en teoria, no hauria de pesar més del 10% de l'escolar. I, millor, amb rodes o ben enganxada a l'esquena. Per cert, dur la motxilla o la bossa és cosa dels i les escolars, no de la mare ni dels iaios. Açò és també un aprenentatge de la responsabilitat pròpia i del creixement com a persona.

I aviat vindran els deures, aquelles tasques quotidianes imposades cada dia des de la classe per a casa i que -massa vegades- són també un quotidià martiri familiar. Sense que s'haja demostrat que servisquen per aprendre més del que s'aprén a la classe.

Tornaran els conflictes a l'hora de gitar-se de nit i alçar-se de matí , cada dia i també dissabtes i diumenges, i caldrà controlar les activitats de pantalla -tele, Internet, telèfons, tabletes- I potser encara vulguen jugar a jocs cara a cara amb amigues amics, si és que han arribat a aprendre'n i encara no ho han oblidat.

I amb tot aquest panorama què poden fer les mares i pares per assumir la seua responsabilitat de criar i educar perquè filles i fills traguen un bon profit del curs que comença?

10 PUNTS A TINDRE EN COMPTE

Enumere algunes qüestions que caldrà reflexionar i debatre a casa entre la parella, a soles o en companyia d’altres amb els mateixos interessos educatius i, que serviran per iniciar amb seguretat i bon pas el camí del curs.

1. S'ha d'anar a l'escola o l'institut a conéixer el tutor o tutora dels fills i anotar al calendari o a l'agenda del mòbil les dates de reunions periòdiques programades. I, a més, planificar reunions sense esperar que hi haja problemes, perquè cal parlar també quan les coses van bé, i refermar la necessària complicitat formativa.
2. S'ha de marcar un temps màxim per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els acaben, que assumisquen la seua responsabilitat amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que quant menys deures pose, millor per a tots.
3. Ben important serà negociar i anotar les tasques que els fills i les filles han de fer a casa des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com la participació en les que són familiars i exigir que ho facen. A canvi de res, clar.
4. El pare i la mare han de programar-se un temps per parlar sobre els fills i les filles, quan no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no. I que tot el que els manen, els facen fer o no fer siga sempre en nom dels dos, ho diga qui ho diga.
5. I és necessari que el pare i la mare troben temps cada dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals, col·leccionar o explorar l'Internet amb cada fill o filla. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
6. Cal fer un esforç familiar per facilitar als menuts i majors experiències interessants, on puguen aprendre altres coses que no s'aprenen a l'escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, viatges, visites familiars, ajuda a altres persones...
7. Han de planejar-se també el temps diari i setmanal d'activitats amb les pantalles i pantalletes i proporcionar-los activitats d'aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, cara a cara, sense trampes ni excuses.
8. Hauran de recordar no deixar passar cap conducta negativa sense que els menors s'adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. També, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, se'ls ha de deixar clar què s'espera d'elles i d'ells, i començar a negociar.
9. Han de posar atenció en no donar-los de seguida tot el que demanen i que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l'esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè no pot ser ni tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
10. És important fer--los veure que són persones importants per a la família, per al pare i la mare, els germans, iaios i resta de familiars; que se'ls estimen molt. I s'han d'afavorir unes relacions familiars quotidianes amb la família extensa, que els ajudaran a trobar el seu lloc en el món al llarg de la vida.

CRÉIXER I FER CRÉIXER

Si la mare i el pare tenen en compte aquests punts i s'acostumen a anar posant-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen fent-se majors. Si han passat aquests primers anys sense posar massa atenció en tot açò, també poden anar reaprenent a poc a poc; és cas d'adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca d'educar.

Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d'ells mateixos i independents en la vida. Això és créixer, i fer créixer.